Tristesa

Una llàgrima regalima galta avall, símbol d’impotència expressat en el difícil moment que vivim totes les persones quan sentim que un ésser estimat ja no es troba entre nosaltres. Aquesta oració introductòria no coneix paràmetres de popularitat d’ostentació o fama, dissortadament tots hem viscut aquesta sensació, l’hem sentida córrer dins de nosaltres, sense poder evitar-la o defugir de la intensa persecució que ens produeix.

El passat 1 de juny el temps es va aturar a quarts de sis del matí. Feia dies que nombrosos programes televisius vivien expectants l’evolució de l’estat de salut de la cantant Rocío Jurado, desenes d’enviats especials cobrien dia i nit l’aparició de qualsevol novetat, tots volien posseir la primícia i no deixaven escapar cap detall que pogués aportar quelcom a les tertúlies roses. De bon matí, la radio obria els titulars informatius amb una música de fons que em resultava molt familiar i abans d’escoltar la veu del periodista em vaig témer allò que durant massa dies els experts en premsa rosa havien anunciat. Es posava punt i final a totes les especulacions perquè s’havia confirmat la mort de Rocío Jurado.

He de reconèixer que no sentia especial admiració vers aquesta cantant però m’entristeix el fet de constatar que des de diversos sectors s’esperés de manera tan descarada la seva mort. Tan sols per un grapat de titulars i xifres d’audiència es va posar preu a la mort d’una persona, que al marge de la importància que tingués en el nostre país, mereixia morir de manera digna. El seu darrer sospir el va donar sabent que les càmeres esperaven que el seu cor deixés de bategar per iniciar els programes especials entorn a la seva figura.

El dolor que sentien tots els familiars per la pèrdua de l’esposa, la mare i l’àvia que sempre tenia la millor rialla malgrat els difícils moments en que es trobava abans de la seva mort es contagiava al conjunt de la ciutadania. Milers de ciutadans es desplaçaven fins a la capella ardent per expressar el darrer adéu a la cantant.

El desplegament informatiu no s’acabava un cop anunciada la mort de la Rocío Jurado sinó que llargs programes monotemàtics analitzarien durant la nit la seva figura, repassarien diversos aspectes de la seva vida i començarien a especular sobre el funeral que l’endemà mateix es celebraria.

La importància i la transcendència de la mort de Rocío Jurado la comprenc i l’entenc dins uns límits preestablerts, inclòs acceptaria el cobriment informatiu de la seva mort sobrepassant el parell de minuts propi de qualsevol titular informatiu. Ara, d’aquest punt fins arribar a convertir-se en el centre de tots els informatius acaparant portades diaris i obertures de telenotícies, personalment ho trobo un xic desmesurat.

Cada dia moren al món milers de persones i ningú perd ni un segon de la seva vida pensant en elles ni tampoc reflexionant aquesta qüestió. Som éssers instintius, davant d’un tràgic succés reaccionem virulentament però amb el pas dels dies l’oblidarem amb facilitat. Totes les persones que moren diàriament passen a engreixar les xifres estadístiques sense més, potser no són cap Rocío Jurado ni tenen un reconeixement mediàtic al voltant de la seva figura ni un poder adquisitiu equiparable al de la cantant però han perdut la vida igual que la cantant i per sobre de tot són persones. Totes elles mereixen un just homenatge, no cal un especial informatiu perquè probablement l’endemà ningú ja no hi pensi sinó tan sols unes paraules de record per a totes aquelles persones que moren víctimes de la guerra, de la fam, de les malalties de la misèria, de l’odi ...

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 09/06/06
Laia Gomis