Sentència ferma

Els paraigües protectors i els escuts que durant els darrers mesos alguns havien emprat per resguardar a l’interventor de l’ajuntament del Vendrell han deixat d’ésser un pretext sobre el qual desviar l’atenció. El novembre de l’any passat es va fer pública la sentència condemnatòria que acusava a Ferran Hinojo com autor d’un delicte d’abusos sexuals a una menor.

Davant aquesta decisió judicial, l’equip de govern de CiU va restar immòbil. És més, no només es va salvaguardar la imatge de l’interventor sinó que el propi alcalde va reconèixer públicament la confiança plena que dipositava en Ferran Hinojo ja que el considerava un “gran professional”. Perplexitat i estupefacció, no hi ha res més a dir.

Precisament, estic convençuda que allò que veritablement desitgen és que passem pàgina i no abordem aquesta realitat. No obstant, tots tenim en ment quina ha estat l’actitud decebedora que el consistori vendrellenc ha demostrat davant aquest greu cas i no desviarem el nostre focus d’atenció vers altres realitats.

En ple segle XXI resulta intolerable que una persona que ostenta importants responsabilitats municipals com és un interventor municipal no sigui apartat del seu càrrec després d’ésser acusat com autor d’un delicte d’abusos sexuals a una menor. No es tracta d’una simple especulació ni tampoc d’un comentari que corre com la pólvora, sinó que ens trobem davant d’una sentència dictada pels nostres tribunals.

Nogensmenys, les excuses prenen tota mena de forma i davant la insistència mediàtica constatem com alguns regidors intentant demostrar les seves habilitats jurídiques en realitat exterioritzen i posen de manifest una ignorància jurídica aterradora. Sense anar més lluny, tots recordem el clam a la presumpció d’innocència que l’equip de govern demanava per Ferran Hinojo quan sobre la taula existia una sentència que el condemnava i de facto desvirtuava la presumpció d’innocència.

Tanmateix, ràpidament hi havia qui s’amparava en la possibilitat de recórrer la sentència per seguir mantenint la presumpció d’innocència. Un fet insostenible jurídicament però la qüestió era llençar pilotes fores i com sempre desviar l’atenció.

Totes les decisions es post-posaven esperant la sentència ferma, doncs ja la tenim aquí. Aquesta mateixa setmana s’ha conegut la decisió de la jutgessa i no accepta el recurs que va presentar Ferran Hinojo contra la sentència. En aquest sentit, els tribunals reafirmen la condemna a l’interventor de l’Ajuntament del Vendrell, Ferran Hinojo com autor d’un delicte d’abús sexual sobre una becària menor d’edat. Així doncs, té lloc la desestimació del recurs de l’acusació i en aquests moments disposem d’una sentència ferma.

Més d’un miler de signatures de vendrellencs i vendrellenques demanant la destitució de Ferran Hinojo i una sentència ferma emesa pels tribunals de justícia es troben sobre la taula de l’alcalde. La decisió és clara i tremendament senzilla, el cessament immediat de l’interventor municipal. Massa temps ha transcorregut, arribats aquest punt no hi ha excuses, el cessament de l’interventor de l’Ajuntament del Vendrell no pot esperar més i s’ha de convertir en una realitat. Només així es recuperarà la dignitat del Vendrell.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 15/10/10

Laia Gomis

Tomás Gómez vs Trinidad Jiménez

Després de donar-hi moltes voltes, al final m'he decidit en escriure una breu reflexió entorn les primàries que demà tindran lloc dins el Partit Socialista de la Comunitat de Madrid. Tomás Gómez y Trinidad Jiménez són els dos candidats que es presenten per encapçalar la llista a la Comunitat de Madrid i arrebatar el poder a Esperanza Aguirre.

Només conec la realitat política madrilenya a través de la informació que ens proporcionen els mitjans de comunicació i algun intercanvi puntual d'impressions amb companys i companyes de Madrid. Així doncs, esdevé una pràctica un xic perillosa pronunciar-se sobre les primàries que demà tindran lloc en el si del PSOE madrileny. No obstant, des de la prudència escric aquestes paraules perquè no em vull mostrar al marge d'un procediment que en els darrers mesos ha acaparat una gran atenció mediàtica.

Tomás Gómez és una persona especialment discreta, va ésser alcalde de Parla, una localitat madrilenya durant les legislatures 1999-2008. A més, l'any 2003 es va convertir en l'alcalde més votat de tot l'estat espanyol. Un element que el va portar a sortir a l'esfera pública amb major intensitat i així ésser una mica més conegut més enllà del territori madrileny. A més, l'any 2007 va ésser escollit Secretari General del PSOE de Madrid amb un 91% dels vots. Des d'aquell moment, es va posar a treballar d'una manera aferrissada per impulsar un nou projecte i transformar la Comunitat de Madrid. Aquesta idea s'ha anat projectant en els darrers anys però en el moment de presentar la candidatura per encapçalar la llista del PSOE per a la Comunitat de Madrid es va plantejar una altra proposta, Trinidad Jiménez.

Pel públic en general, Trinidad Jiménez és més coneguda. Ella va encapçalar el repte d'esdevenir alcaldessa de Madrid l'any 2003, després va ser Secretaria d'Estat per Iberoamérica i en el darrer any Ministra de Sanitat. Els càrrecs que ha ostentat en els darrers temps l'han projectat mediàticament i probablement si preguntem per Trinidad Jiménez és més probable que tinguin alguna noció en canvi no coneguin a Tomás Gómez.

Tanmateix, més enllà de la imatge i de la projecció pública que els candidats poden tenir considero que allò veritablement important és l'ideari i el projecte polític que els acompanyen. Si bé és cert, que tots dos formen part del mateix projecte polític ja que ambdós pertanyen al PSOE, hi ha diferències substancials entorn d'un candidat o un altre.

Demà els militants del PSOE madrileny són els que hauran de decidir quin dels dos encapçalarà la candidatura del PSOE a la Comunitat de Madrid. No tinc l'oportunitat de participar en les primàries que demà tindran lloc però si hagués d'apostar per un dels dos sense cap mena de dubtes em decantaria per Tomás Gómez. El treball que porta realitzant des de l'any 2007 és un valor que prima amb molta força perquè la constància i la perseverància en la construcció d'un projecte polític per transformar la Comunitat de Madrid no es pot fer de la nit al dia. Tomás Gómez aporta seriositat i responsabilitat, uns valors molt necessaris a la Comunitat de Madrid després de l'herència que Esperanza Aguirre ha deixat en els darrers anys.

Col·lisió de drets

El 29 de setembre va ser la data que els sindicats van fixar per intentar paralitzar el país a través d’una jornada de vaga general. Davant aquesta realitat, els treballadors es trobaven amb la decisió de secundar la vaga o del contrari acudir al seu lloc de treball i desenvolupar amb normalitat la seva jornada laboral.

Les raons ideològiques esdevenien l’element central en el moment de decantar la balança. D’una banda, trobem aquells que indignants per la reforma laboral que ha emprès l’executiu central desitjaven sumar-se a les protestes que els sindicats fa dies que encapçalen i mostrar el seu rebuig no acudint al treball. D’altra banda, trobem altres persones que descarten aquesta aturada perquè consideren que el moment actual no requereix vagues sinó més aviat sumar esforços per sortir de la difícil situació en la qual ens trobem.

No obstant, el dret a la vaga no és un dret inert sinó que gaudeix d’una especial protecció perquè es troba recollit a la pròpia Constitució. A més la ubicació d’aquest dret en el cos constitucional el fa mereixedor d’una atenció molt especial. Concretament, ens trobem davant un dret fonamental recollit a l’article 28 emmarcat dins el títol drets fonamentals.

Sense moure’ns de la constitució, a l’article 35 trobem el dret de treballar. Una realitat que presenta certes dificultats en el moment que apareix una jornada de vaga general perquè precisament l’encaix ambdós elements esdevé complex d’articular. Tots els treballadors que desitgen acudir al seu lloc de treball en el marc d’una vaga general ho podrien fer perquè tan legítim és el dret de vaga com el dret del treball. No obstant, les percepcions teòriques són perfectes però la realitat és molt més complexa. La presència de piquets informatius pot complicar l’exercici del dret al treball. Ara bé, els problemes sorgeixen quan els piquets informatius esdevenen cohercitius, una pràctica prohibida a la nostra legislació.

Tanmateix, el dret a la vaga també topa amb un dret per excel·lència que tots exercim diàriament: la mobilitat. Concretament, sota aquest concepte s’empara la llibertat dels ciutadans de desplaçar-se d’un indret a un altre lliurement. Si ens trobem en una jornada de vaga, els treballadors dels mitjans de transport (trens, autobusos, metros, avions, vaixells...) poden decidir sumar-se a la vaga i no acudir al seu lloc de treball. Així doncs, per evitar la vulneració del dret a la mobilitat, esdevé necessari la fixació d’uns serveis mínims que les empreses de transport han de complir per garantir el dret a la mobilitat.

Ara bé, els serveis mínims no es limiten només a l’àrea del transport sinó que s’estenen sobre una gran diversitat de camps per evitar que els ciutadans es trobin desprotegits i desemparats en una jornada de vaga general. Així doncs, en el camp de l’educació i la sanitat també es declaren serveis mínims ja que són considerats serveis públics essencials.

En les darreres línies hem pogut constatar la transversalitat del dret a vaga i la incidència que l’exercici d’aquest dret té sobre tota una sèrie de drets plurals i diversos. No obstant, l’afectació esdevé pràcticament una realitat innegable però el més important resideix en el compliment estricte de la legalitat vigent i la pacífica convivència entre tots els ciutadans, aquells que exerceixen el dret de vaga i aquells que s’hi resisteixen a sumar-s’hi.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 01/10/10

Laia Gomis