Reflexions estiuenques

L’estiu és l’època propicia per desconnectar i oblidar l’activitat que durant la resta de l’any tots plegats desenvolupem. Hi ha persones que no els hi costa gens passar pàgina i ràpidament s’acostumen a no haver de dur a terme res estipulat, gaudir de la llibertat tan desitjada que arriba amb l’estiu. En canvi, altres malgrat disposar de les 24 hores lliures ràpidament ens busquem obligacions perquè no sabem estar sense fer res.

Intentar recuperar el temps es converteix en una preocupació vital, tots sabem que almenys fins al dia d’avui això no és possible però malgrat aquest fet som molts els que ens entossudim en recompensar les absències que durant l’any neixen arrel de les obligacions del dia a dia i que provoquen que t’allunyis de les persones que aprecies i estimes.

Tots en un moment o altre hem hagut de pronunciar les fatídiques paraules de no tinc temps, tinc feina o bé tinc pressa. Estiu rere estiu em faig un únic propòsit que consisteix en fer desaparèixer totes les expressions anteriors del meu vocabulari. Si quelcom màgic té aquesta època de l’any és gaudir d’una tarda on la conversa, el diàleg i l’intercanvi d’impressions es converteixin en el centre de totes les atencions, oblidant el nostre company de viatge, l’apreciable rellotge.

Malgrat trobar-nos a l’estiu i gaudir d’un merescut temps del lleure, mai s’ha d’oblidar la paraula organització. Gràcies a ella, tinc temps per repassar qüestions que lluny de les obligacions més aviat per deformació professional em criden l’atenció i no vull oblidar, projectes de lleis i alguna que altra llei en vigor tomben per sobre de la meva taula.

Avui mateix, fa vint-i-sis anys que la Llei del Divorci sortia publicada al BOE. He seguit amb especial atenció les reaccions que es van despertar en el nostre país en aquella època. Convé recordar que ens trobàvem als anys vuitanta quan tot just es donaven les primeres passes per construir l’anhelada democràcia.

Ja en aquells moments, la Conferència Episcopal va posar el crit al cel, no van estalviar-se ofensius comentaris i van arribar a pronunciar colpidores frases on afirmaven que el divorci era un mal pel conjunt de la societat i si entrava en vigor la llei arribaria la desaparició imminent de la família. Us sona aquesta meditada i profunda conclusió??? Exacte, la mateixa que proclamaven als quatre vents quan es va aprovar la llei que permetia el matrimoni entre persones del mateix sexe. Ara semblen haver oblidat aquesta batalla i centren totes les seves atencions i els seus esforços en difamar contra el nou ministre de Sanitat, Bernat Sòria, sense oblidar la campanya de desprestigi que han engegat contra l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania.

Aprofitant el període de l’any en el qual ens trobem convido a tots els membres de la jerarquia eclesiàstica però de manera molt especial a la Conferència Episcopal que dugui a terme una acurada reflexió perquè realment la necessiten. Els anys passen i els seus posicionaments es troben anclats ens temps passats i remots. A més per si no n’hi hagués prou els seus pronòstics sempre queden desvirtuats amb el pas del temps. Afortunadament, la perspectiva temporal acostuma a donar la raó i de pas situar en el lloc on es mereixen a les persones que sempre han impulsat i treballat en benefici de l’ampliació de drets, deixant al marge les concepcions religioses o morals perquè aquestes pertanyen exclusivament a l’esfera privada.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 20/07/07
Laia Gomis