Joc perillós

La seguretat ciutadana és una qüestió que recentment s’ha convertit en l’estrella mediàtica, ha deixat de passar inadvertida a assolir quotes màximes de popularitat arribant a omplir dotzenes de pàgines als diferents rotatius, ésser mereixedora de suplements especials i nombroses tertúlies radiofòniques tenen com a eix central de les seves discussions aquesta matèria. Seria absurd negar aquesta realitat fefaent ja que el tema de la seguretat està en boca de tots els ciutadans i en major o menor mesura tots en algun moment o altre hi hem dedicat una part del nostre preuat temps intentant analitzar aquest fenomen perquè és un assumpte que ens neguiteja.

Precisament, a les pàgines d’aquest diari aquesta qüestió no ha passat inadvertida ja que hem tingut l’oportunitat de llegir diverses columnes de col·laboradors habituals que tractaven aquesta qüestió, unes amb major encert que les altres, convé destacar-ho. No voldria caure en el parany de contribuir al perillós joc que des de diversos sectors s’alimenta relacionant de manera intrínseca dos termes que no guarden cap relació malgrat la tossuderia que alguns empren per demostrar que immigració i delinqüència són sinònims. Sense anar massa lluny, hi ha qui s’embolcalla amb la seguretat ciutadana i en nom d’aquesta traça les seves línies d’actuació, criticant per activa i per passiva totes les mesures adoptades després de l’onada de robatoris que molts municipis han patit. És l’actitud més fàcil, pròpia d’aquells que no tenen clares quines són les seves propostes o alternatives en aquesta qüestió, l’opció adoptada és criticar-ho tot i així intentar fer creure que la gestió que s’està duent a terme és pèssima, de nou desvirtuar la realitat sense més preàmbuls.

Tanmateix, considero d’una elevada irresponsabilitat que hi hagi algú que afirmi alegrement que les persones que cometen els robatoris queden impunes. Aquesta oració no l’escric jo ni tampoc me la invento sinó que està extreta de les línies inicials d’un article que recentment hem tingut l’oportunitat de llegir. Molt probablement, deu voler reflectir un sentiment, una idea o percepció, allò que tots en un moment o altre hem escoltat referent que el nostre és un país obert a la delinqüència, que aquí tothom fa el que vol i a ningú li passa res, que la justícia és una presa de pèl i milers d’afirmacions que podria afegir. No obstant, quan aquestes afirmacions es veuen recollides en un text em neguiteja profundament. Tots aquells que defensem i creiem en l’Estat de Dret en el qual vivim no hem de dubtar en intentar desfer els nombrosos prejudicis que envolten la justícia i demostrar que precisament aquestes afirmacions són falses i acostumen a caure dins clàssics tòpics. No obstant, si en comptes d’adoptar aquesta actitud responsable caiem dins el cercle viciós d’alentar la inseguretat i proclamar-la als quatre vents, aleshores tan sols afavorim a la consolidació d’aquests tòpics i col·laborem de manera directa a la creació d’un clima d’inseguretat que arriba a assolir una embargadura completament desmesurada i alhora irreal.

Si algú a aquestes alçades continua estant d’acord amb la impunitat en la qual es troba immers el nostre país en matèria de seguretat, des d’aquestes línies recomano a tots aquells que creguin cegament amb aquestes paraules que hi posin un interrogant ben gros al darrera de les mateixes. No és una opinió personal derivada de les conviccions ideològiques pròpies de la persona que escriu aquestes línies sinó més aviat perquè a banda de ser un disbarat monumental afirmar tals bajanades si consulteu el codi penal, constatareu que la violació del domicili és troba tipificada al interior del mateix i per tant és un delicte.
No voldria acabar sense fer un esment especial a la perillositat que suposa el fet que des d’un editorial es vengui la idea que els polítics es desentenen de les qüestions importants com és el cas de la seguretat ciutadana perquè concentren tots els seus esforços en altres qüestions menys importants, fent al·lusió directa al nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. A banda de desmentir aquesta consideració inicial perquè les actuacions adoptades recentment han demostrat precisament tot just el contrari, aprofitant l’avinentesa desconec si qui ha escrit aquestes paraules ha llegit el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, vull imaginar que sí que ho ha fet i és per aquest motiu que l’emplaço a que realitzi una nova rellegida prestant major atenció perquè si hi ha quelcom d’innovador en el nou estatut és l’al·lusió en diverses ocasions en matèria de seguretat.

Des d’aquestes línies apel·lo a la responsabilitat de tots i cadascun de nosaltres dins la mesura de les nostres possibilitats. El tema de la seguretat ciutadana no és una qüestió baladí, hem de recolzar i donar la mà a les persones que contribueixen al manteniment de la mateixa. Molt sovint tendim a pensar en la intrascendència i la poca importància que s’hi pot amagar darrera d’una oració però a la realitat la càrrega i el sentit que tenen les paraules és més important d’allò que creiem. Lentament, totes elles van quallant a l’interior de la nostra societat i si un bon dia ens llevem i constatem que el discurs catastrofista està en boca de tots els ciutadans, aleshores serà massa tard i no podrem aturar el joc que alguns van iniciar sense adonar-se de la perillositat i els riscos que amb el pas del temps es podrien derivar del mateix.

Article publicat al Diari Baix Penedès, 16/06/06
Laia Gomis