divendres, de desembre 23, 2005

Paral·lelisme nadalenc

La setmana passada va tenir lloc l’aprovació de la Llei Orgànica de l’Educació, més coneguda per tots nosaltres per les seves sigles LOE, al Congrés dels Diputats. Aquest és un pas més del llarg procediment legislatiu que ha de seguir però no és l’últim, ara és el torn de la Cambra Alta, el Senat. Tanmateix, el meu objectiu no és analitzar els continguts i la redacció final de la present llei. Aquesta tasca la delego a totes les persones que han viscut de prop l’elaboració d’aquesta, els arguments que poden emprar i el coneixement que tenen de la mateixa, sense cap mena de dubte, serà molt superior del que pot tenir la persona que escriu aquestes línies.

El que si desitjaria és donar a conèixer un paral·lelisme que té lloc en aquesta època de l’any on l’alegria, l’harmonia i la il·lusió semblen apoderar-se de totes les llars. En un primer moment, pocs serien els que veurien una estreta relació entre el Nadal i l’àmbit educatiu però si cerquem a les arrels d’ambdós termes, no trigarem en copsar-la.

El passat dimecres 21 de desembre, a tots els col·legis es va dur a terme el lliurament dels butlletins de notes corresponents a la finalització del present trimestre. A les portes dels centres educatius es podien escoltar les primeres reaccions de molts pares i mares quan coneixien les qualificacions obtingudes pels seus fills o filles. Aquells infants que havien superat d’escreix el límit de la glòria, que en termes acadèmics correspon a l’aprovat, els seus progenitors no dubtaven en pronunciar oracions de l’estil, “Aquestes notes brillants segur que agradaran molt al Pare Noel i als Reis, així que et portaran molt regals”. Potser sembla una oració sense transcendència, però darrera d’aquesta s’hi amaga alguns dels problemes que neixen en matèria educativa.

Quan parlem d’educació és molt fàcil apuntar a dos blancs perfectes, la Llei d’Educació i els centres educatius, col·legis o instituts. Molts són els que responsabilitzen els centres educatius de la difícil situació educativa en la qual es troba immers el nostre país però del paper que han de desenvolupar les famílies ningú en parla, la posició més còmode és rentar-se les mans en aquest assumpte i culpar als col·legis o instituts.

I, precisament, si tornem a l’exemple que apuntava unes líníes més amunt, recompensar als fills pels resultats acadèmics obtinguts constitueix un greu error per part dels progenitors, inclòs m’atreviria a considerar aquest fet com una actitud irresponsable. Si aquesta pràctica és repetida l’infant deduirà que a través d’unes bones qualificacions podrà demanar tot allò que li sembli i els pares no es podran negar a complaure els seus desitjos perquè té la coartada perfecte, ha tret bones notes.

Els pares, probablement sense ser conscients, a través d’aquesta actitud instal·len al subconscient dels seus fills la idea de realitzar una determinada acció cercant un únic objectiu, aconseguir el regal que més desitgen, deixant al marge la important tasca que realitzen els professionals quan intenten transmetre els diversos coneixements a les aules. Durant les primeres etapes educatives, els pares no tindran cap problema en satisfer els desitjos dels infants, però que passarà quan el fill s’hagi convertit en un adolescent i demani una motocicleta perquè només ha suspès dues o en les millors ocasions ha aprovat totes les assignatures?

Aleshores no hi haurà marxa endarrera, de manera sobtada no es pot acabar amb una pràctica repetida any rere any, a aquestes alçades els discursos que pronuncien els progenitors sobre la importància d’estudiar i la sort de poder gaudir d’aquest servei i conèixer cada dia noves realitats sonen a música celestial, perquè en el fons l’adolescent no té cap interès ni en el coneixement de la història del seu país, ni aprendre tecnologia ni tampoc les matemàtiques, només cerca aconseguir un objectiu, la recompensa per les notes. Abans d’acabar, voldria fer meves les paraules d’Arnold H. Glasow, les quals conviden a la reflexió: “Un dels principals objectius de l’educació ha de ser ampliar les finestres a través de les quals veiem el món”.
Article publicat al Diari Baix Penedès, 23/12/05
Laia Gomis

1 Comments:

At 12:02 a. m., Blogger Fauria said...

M'agrada el teu escrit, és una bona reflexió. Però, si em permets, jo hi afegiria un altre punt que em sembla prou rellevant: la sobre-protecció que reben aquests nens per part dels seus pares. Quan nosaltres anàvem a l'escola i, per suposat, encara més abans, si el mestre o la mestra ens castigaven, no venia el pare l'endemà a parlar amb el director o la directora amb les exigències amb què ho fan avui en dia. Quina autoritat pot tenir un mestre davant d'un nen que sap que el papa el defensarà faci el què faci? Què ha de fer quan sap que a la mínima un pare el pot denunciar perquè ha tocat el seu fill? No vull pensar què passarà el dia de demà quan a aquests nens sobre-protegits els toqui fer el paper de pares. Espero que llavors, entre tots, haguem fet alguna cosa.
Isaura.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home