Ínfim oasis
L’administració més propera al ciutadà és sense cap mena de dubtes l’ajuntament. Un total de nou cents quaranta-sis municipis s’expandeixen arreu de Catalunya. Poblacions d’interior, de la plana i costaneres sumant variabilitats demogràfiques dibuixen un escenari molt heterogeni. Nogensmenys, en el substrat existeix un nexe d’unió, un denominador comú que s’estén en tots els municipis: dur a terme polítiques des de la proximitat pensant en l’interès general per tal que tots els veïns i les veïnes dels municipis es sentin a gust a les seves respectives poblacions.
Durant la bonança econòmica, els recursos econòmics fluïen amb gran naturalitat i es disposava de finançament per impulsar ambiciosos projectes, programes així com també tirar endavant obres i nous equipaments. Tanmateix, l’escenari descrit a les línies precedents no es correspon a la realitat que de la mà del 2012 s’ha començat a traçar en aquest primer mes de l’any. El passat 31 de desembre vam tancar un any digne d’oblidar des d’un punt de vista estrictament econòmico-financer. Els experts no auguren bones perspectives de cara a l’any que tot just hem encetat. A més, dissortadament aquests pronòstics s’han començat a fer realitat.
La Generalitat de Catalunya, de la mà del conseller d’economia, Andreu Mas Colell, anunciava l’ajornament sine die del pagament de la subvenció que la Generalitat destina a les escoles de música i a les escoles bressol. Un total de 112 milions d’euros que els ajuntament deixaran d’ingressar i que col·loquen als consistoris en una situació de desconcert. L’escolarització dels 0 a 3 anys no és obligatòria, tots ho sabem, però les escoles bressol duen a terme un paper cabdal en la nostra societat. D’entrada, els experts reivindiquen que lluny de la funció assistencial que sempre se’ls ha atribuït realment duen a terme una etapa educativa més en la formació del infant. A més d’ésser un element fonamental en relació a la conciliació de la vida laboral i familiar.
Dissortadament, els anuncis descrits anteriorment no són els únics sinó que recentment des de la Secretaria de Millora Urbana i Habitatge van informar que els 117 municipis que tenen concedida la Llei de Barris no rebran el 50% del cost de les actuacions que la Generalitat se’n fa càrrec durant el 2012.
Un panorama decebedor i preocupant ja que tots els municipis tenien establerta una planificació que en aquests moments es veuen obligats a reconsiderar-la atenent a l’anunci realitzat.
Sóc perfectament coneixedora de les greus dificultats econòmiques en les quals particulars, empreses i administracions ens trobem dia a dia. No obstant, considero que la solució més encertada no consisteix en col·locar entre l’espasa i la paret a l’administració local. La proximitat, la immediatesa i l’assumpció de competències que no els corresponen als ajuntaments és una realitat ràpidament constatable. Així doncs, en moments difícils totes les administracions han d’estrènyer els llaços per tirar endavant. L’administració local sense el recolzament i el suport que les altres administracions efectuen es converteix en un ínfim oasi enmig d’un immens desert.
Article publicat al Diari del Baix Penedès, 27/01/12
Laia Gomis