El bloc de la Laia Gomis

Ínfim oasis

2012-01-29T22:33:00.001+01:00

L’administració més propera al ciutadà és sense cap mena de dubtes l’ajuntament. Un total de nou cents quaranta-sis municipis s’expandeixen arreu de Catalunya. Poblacions d’interior, de la plana i costaneres sumant variabilitats demogràfiques dibuixen un escenari molt heterogeni. Nogensmenys, en el substrat existeix un nexe d’unió, un denominador comú que s’estén en tots els municipis: dur a terme polítiques des de la proximitat pensant en l’interès general per tal que tots els veïns i les veïnes dels municipis es sentin a gust a les seves respectives poblacions.

Durant la bonança econòmica, els recursos econòmics fluïen amb gran naturalitat i es disposava de finançament per impulsar ambiciosos projectes, programes així com també tirar endavant obres i nous equipaments. Tanmateix, l’escenari descrit a les línies precedents no es correspon a la realitat que de la mà del 2012 s’ha començat a traçar en aquest primer mes de l’any. El passat 31 de desembre vam tancar un any digne d’oblidar des d’un punt de vista estrictament econòmico-financer. Els experts no auguren bones perspectives de cara a l’any que tot just hem encetat. A més, dissortadament aquests pronòstics s’han començat a fer realitat.

La Generalitat de Catalunya, de la mà del conseller d’economia, Andreu Mas Colell, anunciava l’ajornament sine die del pagament de la subvenció que la Generalitat destina a les escoles de música i a les escoles bressol. Un total de 112 milions d’euros que els ajuntament deixaran d’ingressar i que col·loquen als consistoris en una situació de desconcert. L’escolarització dels 0 a 3 anys no és obligatòria, tots ho sabem, però les escoles bressol duen a terme un paper cabdal en la nostra societat. D’entrada, els experts reivindiquen que lluny de la funció assistencial que sempre se’ls ha atribuït realment duen a terme una etapa educativa més en la formació del infant. A més d’ésser un element fonamental en relació a la conciliació de la vida laboral i familiar.

Dissortadament, els anuncis descrits anteriorment no són els únics sinó que recentment des de la Secretaria de Millora Urbana i Habitatge van informar que els 117 municipis que tenen concedida la Llei de Barris no rebran el 50% del cost de les actuacions que la Generalitat se’n fa càrrec durant el 2012.

Un panorama decebedor i preocupant ja que tots els municipis tenien establerta una planificació que en aquests moments es veuen obligats a reconsiderar-la atenent a l’anunci realitzat.

Sóc perfectament coneixedora de les greus dificultats econòmiques en les quals particulars, empreses i administracions ens trobem dia a dia. No obstant, considero que la solució més encertada no consisteix en col·locar entre l’espasa i la paret a l’administració local. La proximitat, la immediatesa i l’assumpció de competències que no els corresponen als ajuntaments és una realitat ràpidament constatable. Així doncs, en moments difícils totes les administracions han d’estrènyer els llaços per tirar endavant. L’administració local sense el recolzament i el suport que les altres administracions efectuen es converteix en un ínfim oasi enmig d’un immens desert.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 27/01/12

Laia Gomis

Festivitats nadalenques

2011-12-24T00:14:00.003+01:00

Durant tot el mes de desembre hem rebut nombrosos inputs que constantment ens recorden que les festivitats nadalenques es troben entre nosaltres. Només observant el nostre podem copsar aquesta realitat ja que la il·luminació nadalenca, els aparadors decorats amb motius festius ens envolta. Precisament, en aquest context no podem obviar la intensitat publicitària a través dels anuncis televisius que farceixen la programació diària així com també els catàlegs monotemàtics que tots tenim a les nostres cases.

L’organització del tres dies que s’apropen no segueix una pauta estàndard sinó que cada família opta per una redistribució diferent. Hi ha qui aprofita aquests dies per viatjar i passar les festivitats lluny de casa, altres aposten per no encendre els fogons i acudir als restaurants i als serveis de càtering per proveir-se dels àpats. I en última instància trobem aquells que segueixen amb les pautes heretades de les tradicions que caracteritzen i aposten per celebrar-ho a casa.

Entrar en el fons de l’assumpte sobre la pluralitat d’àpats que durant els propers dies s’elaboraran suposaria omplir diverses pàgines del present rotatiu. Nogensmenys, després d’analitzar el comportament que determinats estudis ens desvetllen podem exposar la perfecta convivència entre els plats pròpiament nadalencs amb la incorporació més innovadores que van arribant progressivament a les nostres taules. Una combinació que acaba revertint positivament sobre les nostres costums i tradicions.

Les festivitats nadalenques sempre han estat sinònim de gran despeses entorn el món de l’alimentació i els obsequis que a familiars i amics lliurem. Un fet que donada la conjuntura econòmica patirà una notable reducció. Tanmateix, des del realisme hem de posar de relleu que el més important d’aquestes dates és gaudir de les mateixes amb aquelles persones que més estimem. Així doncs, si partim d’aquesta màxima, la necessitat d’efectuar grans despeses econòmiques per poder celebrar unes bones festes no esdevé una condició sine quan non per assegurar l’èxit de les festivitats,

En aquests dies, no ens podem oblidar del paper cabdal i central que desenvolupen els més petits de casa. El dia 22 de desembre suposa la finalització de l’escola i d’aquesta manera s’inicia un període de vacances que s’allargarà fins passada la festivitat de reis. La quitxalla de casa dóna un tarannà diferent aquestes festes i precisament l’espurna d’innocència i alegria contagia a tot el seu entorn. A més, per tal d’evitar caure en l’avorriment i l’ensopiment els pares que ho desitgin poden portar als infants al Jokirama per tal que els infants puguin participar en els nombrosos tallers que durant els dies 27, 28, 29 i 30 de desembre de 2011 i 2, 3 i 4 de gener s’organitzaran al Pavelló Àngel Guimerà.

Des d’aquest espai, us vull fer arribar els meus millors desitjos perquè gaudiu dels dies que s’apropen amb gran intensitat. Intentant, en la mesura de possible obrir un petit parèntesis en el qual dipositar totes les preocupacions, incerteses i connotacions negatives. Així doncs, contagiar-nos d’alegria i felicitat perquè si mirem retrospectivament a l’interior de les nostres vides constatarem que hi ha petits motius que ens obliguen a dibuixar un somriure als nostres rostres.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 23/04/2011
Laia Gomis

La veritable enquesta

2011-11-20T13:29:00.003+01:00

Els dies de campanya electoral arriben al seu fi. Després de 15 dies intensos en els quals hem tingut l’oportunitat d’escoltar infinitats de propostes, idees suggerents i algun que altre estirabot. Així doncs, avui posem un signe de puntuació de poca intensitat per acabar tancant tot el procediment amb un rodó punt i final qual coneguem els resultats.

Les enquestes i els debats han centrat bona part de l’atenció mediàtica dels últims dies, sense oblidar-me del format tradicional que tots els partits duen a terme com són els clàssics mítings. Una realitat que conviu perfectament inclòs arribant a formar sinèrgies amb el boom del món 2.0.

Tanmateix, recuperant la idea inicial, les enquestes fa mesos que intenten captar la sensació que es respira en el nostre país. Amb una gran intensitat flueixen en el moment que es té coneixement de la data exacta en la qual tindran lloc les eleccions generals. Tots els candidats han conviscut amb les enquestes però hem de ser realistes i no ens podem deixar endur pels maximalismes ja que les veritables enquestes radiquen a l’interior de les urnes.

Els partits polítics han exposat els seus programes electorals, uns amb major claredat que els altres ja que hem pogut copsar com l’ambigüitat i les mitges paraules es troben presents fonamentalment en els posicionaments que el partit popular expressa. Nogensmenys, disposem d’exemples pràctics que ens il·lustren que s’amaga darrera la incertesa plasmada al programa del PP ja que en totes les comunitats autònomes en les quals governa ha aplicat una política de retallades en sentit estricte en els eixos vertebradors de l’estat de benestar.

Davant aquesta situació, aposto clarament perquè el futur president d’Espanya sigui una persona que té l’estat del benestar interioritzat que sempre l’ha defensat a ultrança. En definitiva, estic parlant d’una persona senzilla i honesta, un home que s’ha lliurat en cos i ànima en totes les seves responsabilitats com és l’Alfredo Pérez Rubalcaba. En el seu programa no hi ha ni mitges paraules ni tampoc cal llegir entre línies perquè tots els projectes es troben àmpliament expressats i redactats.

No obstant, hi ha una gran pluralitat d’opcions alhora de votar però si som realistes està clar que el futur president d’Espanya serà Mariano Rajoy o Alfredo Pérez Rubalcaba. Tanmateix, des d’aquest espai, animo i encoratjo a tots els ciutadans acudir el diumenge als seus col·legis electorals i exercir un dret democràtic cabdal com és el fet de votar. En els moments actuals és una veritable responsabilitat acudir a les urnes perquè tenim l’oportunitat de dir la nostra i a més, no hem de deixar que els altres decideixin per nosaltres.

Si no és així, acte seguit arribaran els laments però serà massa tard ja que les grans invocacions sobre hipòtesis fonamentades amb voluntats futuristes no consolidades s’esvairan amb una gran rapidesa.

No hi ha misteris ni tampoc secrets, la clau consisteix en participar de la nostra democràcia i pensar en la construcció del nostre futur invertint cinc minuts de les nostres vides per tal de traçar un segment del camí que emprendrem tots plegats com a societat.

Article publicat al iari del Baix Penedès, 18/11/2011

Laia Gomis

Un gran tresor

2011-10-09T21:58:00.004+02:00

Una mirada reflexiva que acumula un gran bagatge penetra amb tendresa fins el fons del nostre cor. Milers d’experiències brollen de totes i cadascunes de les arrugues que esdevenen el veritable testimoni del pas del temps.

El transcurs de l’edat es deixa de comptar amb dies i mesos com realitzem amb els més menuts de la casa i emprem les dècades que regnen en un entorn en el qual la proximitat d’acaronar el centenari esdevé una fita per assolir.

Aquest és el retrat que projecto sobre aquelles persones que ja han superat diversos estadis de la vida i en el vocabulari quotidià anomenem persones grans. Sense cap mena de dubtes, jo aposto per realitzar una inversió de termes ja que considero que tots a més de ser persones grans són grans persones. Més enllà dels trets puntuals i característics que defineixen a cada persona, la singularitat que comparteixen tots ells és la realització d’una àrdua tasca que es troba interconectada amb diverses realitats. Tots ells han estat testimonis de la nostra història més recent, episodis que ja recullen els llibres però dels quals alguns d’ells van ser protagonistes de primer ordre.

Molts van arribar a conèixer la guerra, altres en tenen un tímid record davant la seva infantesa quan l’enfrontament bèl·lic es produïa però tots ells estan marcats per un cruent període com va ser la postguerra i les conseqüències que es derivaren de la mateixa. Uns episodis que han marcat les seves vides i dels quals són uns grans coneixedors perquè ells van viure dia a dia immersos en aquesta realitat.

Avui en dia, miren des d’una certa perspectiva el record que els provoca una època que sembla molt llunyana però que sobre les seves esquenes subjecten. Tot l’esforç per tirar endavant projectes personals, empresarials i socials ha suposat una empremta en la nostra societat, hereva d’uns preuats valors que lluny de conservar en formol hauríem d’apostar per provocar una revitalització dels mateixos i difondre’ls als quatre vents.

Tanmateix, lluny d’adoptar una actitud passiva, les persones grans es converteixen en l’epicentre de moltes activitats culturals i socials. Sense oblidar el paper fonamental que realitzen en un àmbit intern com és l’inherent a l’entorn familiar donant un cop de mà. No obstant, sempre convé tenir present que no es tracta de cap obligació sinó que ho realitzen perquè ho desitgen així com també poden recuperar grans aliats com el cinema, la lectura o a la pràctica d’esports

El Vendrell hem celebrat durant aquesta setmana, la setmana de la gent gran, en la qual s’han organitzat nombroses activitats de caires diferents en les quals els veritables protagonistes han estat les persones grans. Unes jornades que han gaudit de nombrosa participació ja que les inscripcions que algunes activitats requerien superaven les dues-centes persones. Un petit homenatge que hauríem de realitzar tots els dies de l’any ja que les persones grans són un veritable tresor que tenim a la nostra societat.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 07/10/11

Laia Gomis

2011-09-24T23:21:00.004+02:00

Aquesta setmana que estem a punt de deixar endarrere ha passat com una ràfega de vent, en un obrir i tancar d’ulls, pràcticament sense adonar-me’n s’esvaeix. La veritat és que la planificació i l’organització són dues paraules presents en la meva vida però la gestió municipal també comporta incorporar qüestions que s’escapen de la pauta que sempre he intentat dur a terme.

Precisament, per aquest motiu, la impossibilitat real de cercar un petit espai del meu escàs temps lliure no m’ha permès escriure la meva col·laboració setmanal amb el Diari del Baix Penedès. Així doncs, malgrat no hagi arribat a temps per publicar les reflexions a la premsa, aprofito aquest espai per incloure algunes d’elles.

Durant els darrers dies, s’han complert els 100 dies de la gestió del nou govern municipal de la nostra vila. En aquests primers mesos hem traçat quin serà el camí que seguirem durant la present legislatura, la contenció i l’austeritat seran els elements que presidiran totes les nostres accions conscients del moment en el qual ens trobem.

D’entrada, una de les accions més visibles ha estat l’èxit de les actuacions conjuntes realitzades entre la policia local i els mossos d’esquadra en relació a l’actuació del cas “top manta”. Sense anar més lluny, ahir mateix tenia lloc la destrucció dels 5.500 productes decomissats pels cossos de seguretat.

Abans de donar el tret de sortida a l’inici del curs escolar, el nou govern municipal, més concretament la regidora de transports i el regidor d’educació presentàvem una unificació de les línies del transport escolar amb el transport urbà que suposarà un estalvi de 780.000€. Tanmateix, resaltar que els usuaris no resultaran afectats ja que el manteniment de tots els serveis és una realitat.

Posar de relleu, que una actuació que no podem oblidar ha estat l’aprovació del pressupost del 2011 ja que el nostre consistori comptava amb el pressupost prorrogat del 2010. El present document plasma una reducció de les despeses que s’apropa al 20% reforçat amb el treball insistent en reduir al màxim la morositat i a través d’aquestes dues variables revertir directament vers un increment de l’estalvi que es dedicarà a la reducció del deute.

En darrer lloc, exposar una decisió d’austeritat que aquesta mateixa setmana s’aprovava a la Junta de Govern Local com és la rescissió del contracte de lloguer on està ubicada l’oficina del Pla de Barris.

Com a regidora del Pla de Barris, considero que les administracions han de donar exemple i en aquest moments el nostre consistori no es pot permetre el luxe de pagar mensualment un lloguer que ascendeix a 4.838€. Així doncs, ens trobem davant d’una clara voluntat de contenir les despeses alhora que som sensibles a la realitat econòmica actual prioritzant altres qüestions. En aquest sentit, el tancament de l’oficina suposarà un estalvi de 38.709€ i en cap moment suposarà pèrdua de llocs de treball ja que les persones que estan treballant en aquestes oficines seran ubicades en altres dependències municipals.

A grans trets, aquestes són les qüestions que durant aquests primers cent dies de govern han gaudit de major projecció mediàtica però si quelcom us puc assegurar és el treball aferrissat i la dedicació que dia a dia duem a terme tots els regidors del govern municipal pensant en tots els ciutadans i les ciutadanes del Vendrell.

Dies de verema

2011-09-10T17:06:00.002+02:00

Els primers dies de setembre es troben impregnats del caire propi i característic que defineix la verema. Durant aquests dies, la vida tranquil•la i pausada de molts pobles es veu interrompuda pel ritme frenètic que suposa donar el tret de sortida a la recol•lecció del raïm.

La calor intensa esdevé un fidel company de viatge que tímidament s’alleugereix quan alguna ràfega de vent fresc circula pels camps. De totes maneres, el principal aliat per lluitar contra aquesta realitat pren forma d’un líquid transparent. Normalment no hi donem importància però l’aigua és clau per evitar la deshidratació provocada per la constant exposició al sol i la possible deshidratació derivada de la tasca cansada i feixuga que suposa collir raïms. Així doncs, al costat dels instruments imprescindibles com són els panés, les tisores hem de sumar una reserva important d’aigua, i a poder ser, molt millor si aquesta és fresca.

En aquest sentit, els pagesos han estat treballant durant la resta de l'any tenint cura dels ceps. En honor a la veritat, s'ha de reconèixer que no és una tasca gens senzilla en els temps que corren i a més sempre es troba acompanyada d'una gran incertesa derivada dels factors climatològics. No obstant, la dedicació i l'empenta de moltes persones segueix en peu per obtenir una primera matèria de gran qualitat que permetrà elaborar excel•lents vins i caves.

Sense anar més lluny, fa unes setmanes vam tenir coneixement d'una notícia sorprenent que posa de relleu l'antiguitat del conreu vitivinícola a la nostra comarca. El descobriment d'un gra de raïm dins una sitja de la Ciutadella ibèrica de Calafell evidencia que aquest fruït en el segle III abans de Crist ja formava part de la dieta alimentària dels íbers cossetans que tenien el seu assentament a Calafell.

Les referències clàssiques sobre la cultura del vi i del raïm de l'època dels grecs i dels romans s'ha d’estendre fins arribar als íbers. Precisament per aquest motiu, la tradició i l'antiguitat de l’activitat vitivinícola és una qüestió que en aquesta primers dies de verema he tingut en ment. La persistència en el temps d’una pràctica que els nostres avantpassats ja duien a terme és un element que ens ha de conduir a una reflexió obligada.

Hi ha qui no és conscient de la realitat així com tampoc de l’abast i la transcendència que suposa a les nostres contrades el conreu de la vinya. Sense cap mena de dubtes, considero que esdevé un element inherent al nostre territori i de manera molt especial, les nostres vinyes s’han integrat dins el conjunt paisatgístic proporcionant una imatge harmoniosa i reposa en el conjunt del nostre entorn.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 09/09/2011
Laia Gomis

Dies de verema

2011-09-10T16:51:00.017+02:00

Els primers dies de setembre es troben impregnats del caire propi i característic que defineix la verema. Durant aquests dies, la vida tranquil·la i pausada de molts pobles es veu interrompuda pel ritme frenètic que suposa donar el tret de sortida a la recol·lecció del raïm.

No obstant, no podem centrar tota l’atenció en la verema perquè l’èxit de la mateixa radica en una sèrie d’antecedents imprescindibles, sense els quals, avui no podríem parlar de la recol·lecció del raïm. En aquest sentit, els pagesos han estat treballant durant la resta de l'any tenint cura dels ceps. En honor a la veritat, s'ha de reconèixer que no és una tasca gens senzilla en els temps que corren i a més sempre es troba acompanyada d'una gran incertesa derivada dels factors climatològics. No obstant, la dedicació i l'empenta de moltes persones segueix en peu per obtenir una primera matèria de gran qualitat que permetrà elaborar excel·lents vins i caves.

Article publicat al Diari delBaix Penedès, 09/ 09/2011

Laia Gomis

Aprovació inicial pressupost 2011

2011-09-05T23:10:00.004+02:00

Avui ha tingut lloc la celebració d'un ple extraordinari a l'Ajuntament del Vendrell, de tots els punts que integraven l’ordre del dia el més destacat ha estat l’aprovació inicial del pressupost per a l’exercici de 2011 amb tots els seus annexes, de l’Ajuntament i dels Organismes Autònoms.

Potser algú li sobtarà que en el mes de setembre s’abordi en una sessió plenària l’aprovació inicial del pressupost del present exercici econòmic però cal recordar que el nostre municipi comptava amb el pressupost del 2010 prorrogat. Així doncs, una voluntat palpable i manifesta del present equip de govern ha estat procedir a l’elaboració del pressupost del 2011. Si bé és cert que el pressupost actual ja es troba executat en dues terceres parts esdevenia imprescindible elaborar un pressupost de regularització com el que avui ha aprovat el consistori vendrellenc.

El pressupost del 2011 és de 52,5 milions d’euros, una reducció d’un 5,7% en relació als comptes del postpassat exercici econòmic. La previsió dels ingressos és de 41,7 milions d’euros mentre que la despesa és de 39,7 milions d’euros. Així doncs, ens trobem davant una diferencia positiva que es tradueix en forma d’estalvi.

Tanmateix, convé posar de relleu que el present pressupost marca uns objectius que traspuen quan es procedeix a la lectura del mateix. D’una banda, ens trobem davant una reducció de les despeses que s’apropa al 20% i així com també es treballarà de manera aferrissada per millorar la recaptació, lluitant contra la morositat. Uns fets que revertiran positivament en una millora dels ingressos. La conseqüència directa d’ambdues realitats suposa un creixement de l’estalvi del consistori vendrellenc. Concretament, l’esmentat estalvi ascendeix a prop d’un milió i mig d’euros que es dedicaran integrament a la reducció efectiva del deute.

Personalment, destacaria una important reducció de 300.000 € que s’ha aconseguit després de prescindir dels quatre càrrecs de confiança que l’anterior equip de govern tenia que suposaven 225.000€/any i la reducció dels sous i les indemnitzacions a les assistències a òrgans col·legiats dels membres de la corporació local que en el pressupost del 2010 eren de 780.000€ i a l’actual pressupost són 700.000€. L’oposició ha intentat confondre al conjunt de la ciutadania afirmant que la reducció no era real perquè com han augmentat el nombre de membres a l’equip de govern la reducció no era real. No obstant, malgrat la demagògia que alguns empren com a mecanisme de comunicació afortunadament disposem de les xifres que són prou reveladores de la realitat i aquestes en cap moment han estat rebatudes.

El regidor d’hisenda, durant la seva intervenció en el plenari municipal, ha insistit en la voluntat manifesta de destinar els recursos provinents de l’estalvi per tal de procedir a l’amortització del deute. Procedint a una contenció de la despesa sense recorre al crèdit per finançar inversions. A més, també ha posat de relleu que des d’intervenció s’està treballant per demanar la línia de crèdit que l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) posa a disposició dels ajuntaments per fer front al pagament de les fatcures a les pimes.

Descobriment estiuenc

2011-09-02T23:21:00.004+02:00

En aquests moments, no suposa cap gosadia afirmar que l’estiu que estem vivint presenta tota una sèrie de peculiaritats que el converteixen en atípic. D’una banda, les elevades temperatures i la xafogor han estat puntuals i no pas la tònica general del període de l’any en el qual ens trobem immersos.

Tanmateix, no hi ha cap mena de dubtes que la peculiaritat de l’estiu neix davant la tranquil•litat que es presumeix al mateix. Les vacances regnen en l’ambient i malgrat en els darrers anys s’està apostant per defugir de la concentració del període de vacances en el mes d’agost, la tradició pesa. Si bé és cert que la paralització no és absoluta però el ritme frenètic de la quotidianitat queda molt lluny en aquests dies.

L’estiu acostuma anar acompanyat de la desinhibició, d’un ritme pausat i detingut en el qual els afers banals s’apoderen de la realitat però enguany tots aquests tòpics s’han esvaït. Nogensmenys, aquest estiu hem tingut l’oportunitat de fer un curs intensiu sobre economia i finances. Aquells que no hem marxat de vacances i hem seguit fil per randa l’actualitat informativa de l’estiu hem pogut constatar que els diaris eren més lleugers de l’habitual però l’economia acaparava bona part de l’eix central informatiu.

Aquestes alçades, en el nostre vocabulari habitual s’ha fet un forat important una locució que ha pres protagonisme i força aquest estiu: la prima del risc. En un primer moment, l’aparició d’aquest terme reservat pels espais pròpiament financers va causar certa perplexitat. Ara bé, la sorpresa i estupefacció que regnava inicialment va desaparèixer en el moment que dia per altra tots seguíem atònits quina era l’evolució de la mateixa.

Una part del finançament dels estats consisteix en recórrer a la l’emissió del deute públic, així doncs els inversors que adquiriran l’esmentat deute desitgen una rendibilitat i precisament la prima del risc és l’instrument que s’encarrega de reflexar el diferencial entre el tipus d’interès del deute públic espanyol amb el deute públic alemany.

La incertesa sempre ha girat entorn perquè la comparació s’efectua vers el país germànic i la resposta no és cap altra que dins l’eurozona Alemanya es considera el país que gaudeix d’una economia més sòlida i estable.

Totes les mirades centrades vers la prima del risc tenen una clara explicació ja que quan aquesta augmenta es desprèn que el risc d’impagament és superior per aquets motiu els inversors reclamen majors interessos per comprar deute espanyol. En aquests mesos, hem pogut constatar com la borsa era molt sensible a l’evolució de la prima del risc i quan aquesta es disparava els mercats experimentaven retrocessos importants.

Estic convençuda que en els propers mesos seguirem amb cautela quina és l’evolució de la prima del risc però si quelcom podem ressaltar és que la prima del risc ha estat un veritable descobriment estiuenc per a molts ciutadans.

Article publicat al Diari del Baix Penedès
Laia Gomis

Adéu Festa Major!!!

2011-07-29T16:56:00.004+02:00

Dies d’espera anhelant l’arribada d’unes jornades especials a la nostra vila en les quals el rellotge passa en un segon pla. L’esperit de festa esdevé contagiós propagant-se per tots els racons del nostre municipi. Des del dia de la presentació del programa d’actes de la festa major el compte endarrere esdevé una realitat. Amb una gran rapidesa, pràcticament sense adonar-nos, aquesta mateixa setmana ha arribat la Festa Major del Vendrell i en un obrir i tancar d’ulls ha fugit com un estel fugaç

L’ambient festiu es respirava diumenge al vespre pels carrers de la nostra vila. La cursa popular del Vendrell combinada amb els diversos assaigs dels balls populars que tenien lloc pel casc antic de la nostra vila concloïen en una ballada a la Plaça Vella i acte seguit els Nens del Vendrell tancava aquesta jornada prèvia a la festa major oferint-nos els seus castells. Sense cap mena de dubtes, tots els que hem assistit aquests assaigs hem pogut constatar in situ l’esforç, el treball i la dedicació que durant la resta de l’any grans i petits realitzen per poder fer grans ballades i actuacions en els dies més senyalats del calendari vendrellenc.

El dilluns 25 de juliol va ésser un dia atípic perquè malgrat ésser un laboral, l’endemà arribava el plat fort de la Festa Major i tots desitjàvem que passés amb gran rapidesa per poder gaudir de l’espectacle d’inauguració a càrrec del Cabrot. Aquesta entitat vendrellenca es troba immersa en plena celebració, dues dècades de vida dedicades exclusivament a l’espectacle i al foc són un bon motiu per encetar la nostra Festa Major. El Pont de França va aplegar un gran nombre de vendrellecs i vendrellenques que tots plegats compartíem la curiositat de conèixer els misteris que acompanyava el tret de sortida de les nostres festes. Tot plegat es va traduir en un acte lluït i original amb una gran participació. Una estona després el castell de focs des de l’Avinguda Camps d’Esports ens introduïa de ple en la Festa Major.

El dimarts 26 de juliol arribava amb una agenda atapeïda repleta d’activitats, entre totes elles destacar els dos actes que em tenen el cor robat. D’una banda, la cerca vila dels grups de cultura popular que finalitzava amb la ballada a la Plaça Vella. Acte seguit, els esperats versos del Ball de Diables del Vendrell que des de la ironia i la sàtira posaven un toc mordaç a l’actualitat vendrellenca fent escapar rialles i forts aplaudiments a una Plaça Vella plena de gom a gom. I abans d’anar a dinar, una gran jornada castellera dels Nens del Vendrell. I per concloure el dia de Santa Anna, un espectacular correfoc que omplia de pólvora i foc els carrers vendrellcs amb el remat final d’una impactant encesa del campanar.

Després d’aquests dies tan intensos on la música, el foc i l’espectacle s’han convertit en el denominador comú de la nostra vila. Arriba el difícil moment d’acomiadar-nos d’una gran festa major. Sentiments que es barregen provocant una amalgama de sensacions però que la tristesa i no s’apoderi de nosaltres. No oblideu que acomiadem a la Festa Major Vendrellenca però donem testimoniatge a les festes dels barris marítims, Sant Salvador, Coma-Ruga i el Francàs comptem amb nombroses activitats que deleitaran a grans i petits!

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 29/07/2011

Laia Gomis

Un prisma polièdric

2011-07-15T10:04:00.007+02:00

El dia a dia es troba replet d’activitats i responsabilitats. Des del moment que obres els ulls de bon matí fins que finalitzes la jornada transcorren nombroses hores en les quals resulta complex cercar un espai en el qual no hi hagi cap activitat. No obstant, hi ha moments en els quals convé fer un sa exercici consistent en cercar un petit espai per evadir-nos endinsant-nos en noves realitats revestides d’informació.

Hi ha qui sota aquest terme entendria en sentit estricte la informació periodística però en una societat globalitzada com la nostra resultaria més escaient procedir a una interpretació més extensiva del terme esmentat a les línies precedents.

Uns anys endarrere tots beuríem de les fonts periodístiques tradicionals per tenir coneixement de les notícies més llunyanes de les nostres contrades. El format de la premsa escrita, les tertúlies radiofòniques o els telenotícies nodreixen una part important de les fonts d’informació.

Tanmateix, en ple segle XXI no ens podem oblidar de l’enorme riquesa que suposa comptar amb una gran pluralitat de fonts d’informació a través de les quals podem construir la nostra visió d’una realitat narrada, dibuixada i projectada des d’un prisma polièdric.

El paper cabdal en aquest procés juntament amb el factor diriment i determinant que marca aquesta obertura es canalitza a través d’una xarxa potent com és internet. Un espai que no entén les fronteres físiques perquè la seva idiosincràsia radica en l’abast de la informació en un sol click. A més, si davant la importància d’aquest instrument hi afegim les xarxes socials comptem amb un agregat que ofereix als ciutadans noves realitats comunicatives.

Lluny queda la relació bilateral existent entre l’emissor i el receptor. En els últims anys convé afegir a l’antic esquema noves aportacions i sumar tots aquests condicionats que han permès enriquir el procés de comunicació aportant noves eines i instruments. La informació es fa pública en el mateix instant que es produeix la notícia, una simple entrada a facebook o un comentari a twiter són suficients perquè la novetat corri com la pólvora i provoqui una allau de preguntes i respostes entorn aquestes qüestions.

Nogensmenys, la immediatesa és una realitat que convé tractar amb cautela i prevenció perquè totes les potencialitats es poden capgirar quan el mal ús s’instal·la en aquestes praxis. Precisament, en aquest moment és quan la credibilitat entre en tela de judici. Si bé és cert que la responsabilitat radica en aquella persona que introdueix una informació fonamentada sobre percepcions o intuïcions, no podem oblidar-nos de contrastar.

Avui, més que mai, a les nostres mans tenim una gran quantitat de mitjans i fonts d’informació plurals i diverses entre elles. Així doncs, tots plegats hem de fer l’exercici de formar-nos la nostra opinió gràcies a les aportacions de totes les fonts recordant la vella idea que tots hem sentit en un moment o altre de les nostres vides que ens recorda que la veritat absoluta no existeix.

Article publicat al diari del Baix Penedès, 15/07/2011

Laia Gomis

El preludi

2011-07-08T21:38:00.006+02:00

Durant els darrers dies la nostra vila ha abandonat la quotidianitat provocada per la rutina que genera el dia a dia i s’ha impregnat de festa. Sense anar més lluny, el passat dissabte el Barri del Serrallo i la Font de la Menya era l’encarregat de donar el tret de sortida a les tradicionals i concorregudes festes del barri.

Durant els darrers mesos, nombroses persones han estat pensant, ideant, planificant, en definitiva, treballant aferrissadament per oferir al conjunt dels ciutadans de la nostra vila una festivitat atractiva. Una tasca totalment altruista pensada en la dinamització i la projecció dels diversos barris del nostre municipi que en definitiva radica en la potenciació en última instància del Vendrell.

El denominador comú de les festes del barri resideix en l’estratament d’uns vincles cabdals en el si d’una societat, les bones relacions veïnals. Precisament, per aquest motiu voldria posar de relleu que els veritables protagonistes d’aquesta darrera setmana han estat els veïns i les veïnes que viuen en els diferents barris que integren la nostra vila.

Els nombrosos sopars al carrer que s’han organitzat aquests dies posen de relleu aquesta realitat que considero tremendament important en la construcció d’una societat compacta i homogènia. Cada dia el protagonisme l’ha concentrat un barri, la pluralitat d’activitats han caracteritzat aquestes festes vendrellenques però tampoc em vull oblidar del nexe comú existents en totes elles. El repic de campanes i la tronada és un element transversal que comparteixen tots els barris sense oblidar el tradicional pa beneit en el qual hi participen totes les parelles del barri que així ho desitgen i l’amenització musical nocturna és un atribut més que mai hi falta

Un gran reclam d’atenció l’acapara les falles vendrellenques. Construccions efímeres decorades, pintades i treballades en les quals el sentit de l’humor, la ironia i la sàtira esdevenen els puntals referencials de les mateixes. Durant tot el dia s’han trobat ubicades en un emplaçament característic del barri i quan el sol es ponia, el foc s’apoderava de totes les crítiques que esdevenien un bon grapat de cendra.

Des d’aquest espai voldria posar de relleu que totes les hores invertides per les diverses comissions de barris han obtingut una gran recompensa davant la nombrosa afluència de públic que he pogut constatar en les activitats lúdico-festives organitzades dia rere dia.

No han faltat una munió de propostes suggerents que han permès que grans i petits gaudíssim intensament d’uns dies marcats per un tarannà especial. Així doncs, estem a punt de deixar endarrere el preludi de la festa major vendrellenca. Les festes del barri ens han permès recuperar el sabor festiu encetat per la festivitat de Sant Joan i així ens comencem a preparar per rebre amb tots els honors l’arribada de la nostra anhelada Festa Major.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 08/07/2011

Laia Gomis

Primeres passes del nou govern

2011-06-27T22:50:00.009+02:00

Les obligacions acadèmiques inherents al màster de Dret Públic que en aquests moments estic cursant m’han apartat durant unes setmanes de la col•laboració que des de fa sis anys realitzo al present Diari. L’elaboració d’una tesina així com també la defensa de la mateixa davant d’un tribunal és una tasca que requereix temps i dedicació. A més, des del primer dia que vaig escriure al present setmanari em vaig marcar una fita: defugir dels escrits realitzats amb presses sobrevingudes i apostar fermament per la reflexió, un element que inestimablement requereix la intervenció d’un factor clau i escàs com és el temps.

No obstant, no vull menystenir el clima polític viscut en les darreres setmanes a la nostra vila. Després de conèixer els resultats electorals que proclamaven la candidatura socialista com a guanyadora dels comicis arribava el moment de treballar per formar un govern fort i estable pel Vendrell.

Una tasca complexa que portaria de la mà nombrosos dies intensos tots ells replets de negociacions en les quals no faltarien alguns que altres entrebancs i ensurts. Afortunadament pel bé del nostre municipi s’han aconseguit superar aquestes qüestions i formar un govern fort i estable. Sense cap mena de dubtes, considero que aquesta era l’opció que els ciutadans del Vendrell van exposar davant la fragmentada composició del plenari vendrellenc que abocava sense cap gènere de dubtes a realitzar un pacte de govern.

La constitució del nou plenari així com també l’elecció de l’alcalde va suposar el tret de sortida de la nova legislatura. Un dels elements integrants de l’acord de govern precisament radicava en la distribució de l’alcaldia. Concretament, els dos primers anys estarà encapçalada per Benet Jané i els dos darrers al capdavant del govern municipal estarà Martí Carnicer.

Una enorme responsabilitat derivada del fet d’ésser una representant de la ciutadania vendrellenca és un element que no vull oblidar en cap moment així com també treballar de manera incessant pensant en tots els vendrellencs i les vendrellenques.

En aquest sentit, des del nou govern municipal en els darrers dies s’ha estat treballant intensament en l’elaboració del cartipàs municipal i precisament en el ple celebrat aquest mateix dimarts ha tingut lloc l’aprovació del mateix així com també totes les qüestions inherents a l’organització i funcionament.

D’entrada, exposar que l’import de la compensació dels regidors que tenen dedicació exclusiva serà de 46.000 € bruts anuals. Una xifra que és el resultat de la reducció del 20% en relació a les percepcions de la passada legislatura. A més, exposar clarament que els regidors que apostin per la dedicació exclusiva o parcial no rebran indemnitzacions en concepte d’assistències al ple, a les juntes de govern o a les comissions informatives. Un element que convé ressaltar ja que a vegades hi ha qui tendeix a voler confondre els ciutadans falsejant la realitat. Tampoc em puc oblidar de posar de manifest que en la present legislatura desapareixen tots els càrrecs de confiança. Així doncs, es posa de relleu que els compromisos adquirits i signats en l’acord de govern no són una declaració de bones intencions sinó que són una realitat fefaent.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 23/06/2011
Laia Gomis

Un dia clau

2011-05-20T21:04:00.008+02:00

Els quinze dies de campanya conclouen aquesta nit quan el rellotge marqui les dotze. Endarrere deixem uns dies frenètics, intensos però sense cap mena de dubtes enormement reconfortants. La il·lusió i el convenciment en un projecte provoquen que el cansament no es manifesti i quan els ciutadans et venen a trobar per donar-te suport o senzillament animar-te suposa una injecció de moral indescriptible.

Durant aquests dies he tingut l’oportunitat de recórrer molts carrers de la nostra vila, visitar un gran nombre de comerços així com també parlar amb molts vendrellencs i vendrellenques. Com apuntava a les línies precedents, el contacte directe amb els ciutadans és l’element que més m’ha sobtat de la campanya que avui finalitzem. L’amabilitat i la gentilesa és l’atribut que posaria de relleu com a reacció habitual quan t’adreces per facilitar informació electoral. Diverses són les campanyes que havia desenvolupat però cap d’elles éssent membre d’una candidatura i ha estat una experiència inoblidable.

Un fet al qual han contribuït tots els meus companys de candidatura, hem treballat fort i de valent però voldria posar de relleu la gran sintonia i la complicitat que hem tingut entre tots nosaltres.

Totes les mirades es troben centrades en el proper diumenge 22 de maig i les incògnites es desvetllaran amb els resultats continguts a l’interior de les urnes que es trobaran disperses per les trenta set taules electorals que compta el nostre municipi.

Els ciutadans del Vendrell tenim l’oportunitat de marcar un punt d’inflexió a la història del Vendrell. Deixar endarrere la mala gestió i la ineficàcia que durant els darrers quatre anys ha estat la nota predominant d’una acció de govern que no ha estat a l’alçada de la nostra vila.

La candidatura socialista presenta un programa electoral coherent que lluny d’ésser elaborat de pressa i corrents a l’interior d’un despatx hem apostat per escoltar la veu del Vendrell. Precisament per aquest motiu, hem escoltat a les entitats, les associacions de veïns, diversos col·lectius de la nostra vila així com també tots els ciutadans del Vendrell que han volgut col·laborar aportant idees, propostes i projectes que s’han materialitzat en un programa seriós i rigorós.

Quedant-nos a casa no podem invertir la realitat i només hi ha una manera de materialitzar el canvi real i efectiu: anar a votar. Durant massa anys en aquest país es va prohibir el dret de vot, per tots aquells que van lluitar pel mateix fins a les últimes conseqüències, diumenge tots hem d’acudir a les urnes!!!

Ens trobem en un moment complex però cal mirar endavant amb il·lusió i no ens podem aturar davant les dificultats actuals. Els socialistes vendrellencs tenim confiança en el futur perquè estem convençuts que hi ha una altra manera de fer les coses i considerem que treballant amb transparència, seguretat i consens entre tots podem fer un Vendrell millor!

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 20/05/2011

Laia Gomis

Espots de campanya PSC del Vendrell

2011-05-18T01:14:00.001+02:00

Els nostres espots de campanya...

Acte central de campanya

2011-05-17T01:45:00.009+02:00

Ahir dilluns 16 de maig va tenir lloc la celebració de l’acte central de la campanya socialista al Vendrell. En aquesta ocasió m’allunyaré dels paràmetres clàssics consistents en descriure i reproduir les reflexions generals realitzades en les diverses intervencions i em deixaré endur pels sentiments.

D’entrada, exposar que em sento una privilegiada de formar part d’una candidatura encapçalada pel Martí Carnicer i a més si afegim que es troba integrada per gent bona i bona gent doncs entendreu aquesta sensació. Alguns d’ells no han estat mai implicats en política, l’Eva, l’Hermini, el Rafel o la Carme i altres si que comptem amb un ferm compromís amb el projecte socialista com ara el Kenneth, l’Albert , el Joan Josep o la Paquita.

L’acte d’avui ha posat de relleu la força i la potència del projecte socialista, hem comptat amb un presentador de nivell com és l’Hermini Caballero. Les seves encertades i meditades reflexions combinades amb el paper central de presentar els intervinents a l’acte han estat tremendament interessants. Idees exposades amb brevetat però totes elles clares i concises un fet que provoca captar l’atenció de tots els oients.

L’Albert Solé ha estat l’encarregat d’encetar les intervencions. Les seves paraules em recorden a una melodia tranquil·la i pausada. Un discurs elaborat des d’una gran meditació amb paraules encertades per descriure la demagògia que alguns empren i sense embuts denunciar públicament aquesta realitat. Així com també, exposar quines són les propostes que els socialistes presentem en matèria de cohesió social amb l’eix fonamental de la formació.

Després ha estat el meu torn, així que abans de res,voldria agrair a les persones que van pensar en mi per intervenir en aquest acte central de campanya. No tothom apostaria per una persona jove per fer-la partícep d’un acte tant important com el que vam celebrar.

Tanmateix, parlar després de l’Hermini i l’Albert no és fàcil, i de reconèixer que en els moments inicials de la meva intervenció el nerviosisme es traspuava de les meves paraules. No tinc cap vergonya en reconèixer-ho públicament i us puc assegurar que esdevenir el centre d’atenció de tota la plaça nova imposa. Quan estava dalt de l’escenari pensava en l’enorme responsabilitat que tenia alhora que sentia una gran emoció de tenir l’oportunitat d’exposar lliurement les meves reflexions.

No he dubtat en recordar a tots els presents a l’acte el gran retrocés que ha patit la nostra vila en els darrers quatre anys. Les notícies negatives s’han convertit en el focus d’atenció mediàtica al Vendrell: la pèrdua de la bandera blava, el manteniment com a interventor de l’Ajuntament del Vendrell a una persona condemnada per una sentència judicial com autor d’un delicte d’abusos sexuals a una menor. Sense oblidar, la nefasta gestió econòmica que ha situat el nostre municipi com el més endeutat de Catalunya dels municipis de més de 25.000 habitants.

Els responsables d’aquest retrocés són l’actual alcalde Benet Jané seguit de tots els regidors de Convergència i Unió sense oblidar tots aquells que durant aquests quatre anys han recolzat a l’equip de govern.

Enfront aquest model, la candidatura socialista aposta per la projecció del futur del Vendrell amb tota una sèrie de propostes i projectes realitzats des de la coherència fonamentats en el rigor i la serenitat.

El nostre cap de llista va estar l’encarregat de tancar l’acte i va posar de relleu que des de que va acceptar ésser cap de llista de la candidatura socialista ha expressat públicament que només serà alcalde si la candidatura socialista és la més votada. Un fet sobre el qual totes les formacions polítiques han guardat silenci.

A més, durant la seva intervenció va posar de relleu la difícil situació econòmica en la qual es troba l’Ajuntament del Vendrell i va exposar quines alternatives i propostes presentem la candidatura socialista. La necessitat urgent d’un pla de sanejament així com també la reducció dels càrrecs de confiança i la reducció del sou dels polítics. La demora en el pagament als proveïdors no es compta ni en dies ni tampoc en mesos sinó en anys, un fet que els socialistes estem disposats a resoldre perquè aquesta situació és insostenible.

El Martí va demanar el vot a tots els vendrellencs i les vendrellenques perquè la candidatura socialista és la veritable alternativa de govern.

La majoria de partits polítics suspenem els actes de campanya...PxC del Vendrell no ho fa

2011-05-12T13:18:00.000+02:00

Avui és un dia trist, un dia en el qual la solidaritat i el dol han de trobar-se en la ment de tots els ciutadans del nostre país. Un terratrèmol registrat a la ciutat murciana de Lorca va provocar la mort de vuit persones. Davant aquesta magnitud i com a mostra de solidaritat i dol, els socialistes vendrellencs hem decidit suspendre els actes de campanya electorals que teníem previstos per la jornada d'avui, els quals incloien realitzar porta a porta per diversos indrets del municipi així com un acte al Tancat.

Aquest gest ha estat compartit per altres formacions polítiques en aquests moments em consta que al Vendrell ha suspès la campanya CiU, ERC, ICV-EUiA. Tanmateix, mentre escric aquestes ratlles sento passar un cotxe amb la megafonia de Plataforma per Catalunya demanant el vot per Agust Armengol.

Sense cap mena de dubtes, ens trobem davant la visualització del veritable rostre de Plataforma per Catalunya. Lluny de sumar-se a una decisió fonamentada amb valors tan essencials com la solidaritat o el dol davant la situació excepecional que ha viscut el territori murcià, ells es mostren indiferents i continuen fent campanya electoral. Només hi ha una paraula que em ve al cap...lamentable!!!

Reprenec la campanya!!!

2011-05-11T23:45:00.000+02:00

La defensa d’una tesina que girava entorn el Dret Ambiental davant d’un Tribunal m’ha impedit seguir els dos darrers dies amb la campanya electoral i m’he situat al marge de la mateixa. No obstant, avui mateix m’he reincorporat amb il·lusió i moltes ganes de difondre i explicar el projecte socialista. Avui, hem estat pels voltants del CAP entorn l’avinguda Sant Vicenç, el carrer Transversal, el carrer Sant Xavier entre d’altres amb la finalitat de realitzar porta a porta per les vivendes de la zona així com aprofitar per visitar els comerços i intercanviar opinions amb els comerciants.

Destacar l’amabilitat i l’interès que els ciutadans demostren quan els hi facilites la informació que els socialistes proporcionem. Tampoc em puc estar d’exposar l’enorme sorpresa que em suposa el fet que els ciutadans s’acostin fins a l’indret on tenim ubicada la carpa socialista i ens demanin vots. Una realitat que lluny d’ésser puntual es repeteix en nombroses ocasions durant un matí.

Al migdia, el nostre cap de llista, Martí Carnicer, ha realitzat una roda de premsa acompanyant per un bon nombre dels membres de la candidatura socialista. L’eix principal de la roda de premsa ha consistit en abordar les propostes socialistes en matèria de serveis socials.

El Vendrell ha d’apostar per ser un municipi en el qual la convivència es trobi al centre de totes les actuacions, una vila en la qual tothom respecti els drets i els deures de tots els ciutadans. En aquest sentit, considerem que s’han d’augmentar els serveis socials i també augmentar la qualitat dels mateixos.

Durant la roda de premsa s’han exposat breument quines són les línies mestres en matèria educativa amb la necessitat d’elaborar un Projecte Educatiu de Ciutat (PEC). En matèria sanitària millorar l’assistència primària, així doncs la construcció del segon cap de la vila ha de ser una realitat per poder complir amb aquesta condició.

Els socialistes no ens oblidem de la Gent Gran per la qual proposem recuperar el Consell de la Gent Gran. I pels més joves, considerem que un element essencial versa entorn l’increment de les oportunitats alhora de trobar feina en un col·lectiu molt important en el si de la nostra vila.

Punt de sortida

2011-05-06T21:54:00.003+02:00

Avui divendres 6 de maig té lloc l’inici de la campanya de les eleccions municipals que es celebraran el proper diumenge 22 de maig. Endarrere queda l’abstracte període anomenat precampanya el qual no es coneix el dia en el qual comença però tots estem d’acord que conclou amb l’inici de la campanya electoral.

En el nostre municipi es presenten un total de dotze candidatures un fet que ens permet evidenciar la pluralitat d’actes que tindran lloc aquests dies per donar a conèixer l’essència de les propostes que els diferents partits presenten així com també visualitzar totes les noves formacions que concorren a les presents eleccions municipals.

La lluita contra l’abstenció crec que serà el denominador comú de totes les formacions tot i que s’ha de reconèixer que les eleccions municipals tenen un caire més proper que la resta de comicis. No obstant, aquest fet no ha de suposar caure en un relaxament perillós que donés per descomptat la participació massiva a les urnes sinó que cal recordar a tots els ciutadans la importància d’acudir a les urnes.

Recordo la primera vegada que vaig poder exercir el dret de sufragi actiu al referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i des d’aquell moment no m’he perdut cap comtesa electoral, participant activament en totes elles i exercint un dret que va estar absent en el nostre país durant massa anys.

A més, no he dubtat en recordar a totes aquelles persones que no tenien massa clar participar a la festa de la democràcia en la importància i la transcendència que suposa votar. En el fons, estem parlant d’un gest que simplement ens ocupa cinc minuts a les nostres vides i ens permet decidir qüestions de gran abast que sense cap mena de dubtes marcarà les nostres vides

No obstant, les presents eleccions municipals prenen un caire molt especial i alhora important per la persona que escriu aquestes línies. Concretament, pel salt qualitatiu que implica exercir el dret de sufragi passiu, és a dir, ésser membre d’una candidatura.

La proposta que em va formular el Martí Carnicer de formar part de la seva candidatura i ocupar el número tres de la mateixa em va robar moltes hores de reflexió. Finalment vaig acceptar aquest nou repte perquè si realment volem canviar les coses convé una implicació real i activa. Els prejudicis sempre han situat als joves dins un conjunt en el qual la indiferència vers les qüestions polítiques són preeminents però considero que no és així. Els joves tenim molt a dir i molt a fer en la construcció del nostres pobles, viles i ciutats.

Durant els propers dies tindrem l’oportunitat de posar de relleu aquesta realitat així com també difondre els eixos principals dels programes electorals i explicar detingudament tota una pluralitat de qüestions. Tanmateix, considero que no podem oblidar el marc en el qual es desenvoluparà. D’entrada, desconec quin serà l’enfoc que els diversos partits que concorren a les eleccions municipals vendrellenques adopataran durant els quinze dies de campanya que avui tot just inaugurem. Espero que el to de la campanya estigui marcat per la responsabilitat, la seriositat i el rigor.

Article publicat al Diari del Baix Penedes, 06/05/11
Laia Gomis

Enganxada del primer cartell

2011-05-06T02:31:00.010+02:00

Els socialistes vendrellencs hem volgut donar el tret de sortida a la campanya de les eleccions municipals amb un sopar al Casal Familiar. A les deu del vespre, militants, simpatitzants socialistes així com també tots els membres de la candidatura socialista hem celebrat un any més el tradicional sopar d’inici de campanya.

Un sopar peculiar i especial ja que l’essència del mateix consisteix en que cada persona porta quelcom i després agrupem tot el menjar i ens el repartim entre tots. Un fet que ens permet degustar les singularitats culinàries i descobrir noves realitats en un món apassionant i prolífic com és el que s’amaga a la cuina.

A més, el to distès i agradable del sopar permet intercanviar impressions, conversar amb els companys de taula i agafar embranzida pels propers quinze dies de campanya. Uns minuts abans de les dotze de la nit, tots ens hem desplaçat a la Plaça Pep Jai per esperar que el rellotge del campanar marqués les dotze de la nit i poder inaugurar la campanya electoral amb l’enganxada del primer cartell de campanya: CONFIANÇA EN EL FUTUR. Martí Carnicer aquesta nit afirmava que "El futur està ple d'oportunitats i de possibilitats i hem de ser capaços de posar-les a favor del Vendrell"

La nit tot just començava i diferents grups hem realitzat un desplegament per la nostra vila per tal de penjar els cartells electorals en els espais que tenim assignats. El rellotge marca que és hora d’anar a dormir, les dues de la matinada però sóc conscient que aquesta campanya electoral em robarà moltes hores de son així que començo acostumar el cos i abans d’anar a dormir aprofito per escriure aquestes primeres línies elaborades en plena campanya electoral. D’aquí sis horetes reprenem l’activitat i el rumb, el divendres és el dia del mercat així que tots els que vulgueu venir a treure el cap estarem tot el matí a la paradeta socialista al nostre lloc de sempre, al final del carrer dels cafès just sota del local del PSC!!!

Els membres de les diferents candidatures no són els únics que durant aquests dies de campanya anirem ataepïts sinó que els periodistes que cobreixen aquests actes també treballaran moltíssim realitzant diverses cròniques i articles. Així doncs, voldria concloure aquest escric amb un enllaç amb un petit video que sintetitza l'enganxada del primer cartell al Vendrell elaborat pel diari electrònicPenedes21 i que es troba penjat a la xarxa quan només han passat dues hores des de l'inici de la campaya electoral: Video Enganxada de Cartells Electorals al Vendrell

Reflexions abans de l’inici de la campanya electoral

2011-05-05T21:17:00.003+02:00

A les dotze de la nit totes les formacions polítiques procedirem a l’enganxada del primer cartell, l’acte que simbolitza l’arribada de la campanya electoral. Quinze dies frenètics que estan a punt d’arribar però en aquestes línies no voldria caure en futurologies sinó que desitjaria abordar la meva perspectiva personal i introspectiva sobre els dies que hem deixat endarrere.

Des del moment que el Martí Carnicer em va proposar formar part de la seva candidatura ha passat temps i durant tot el període de preparació de la present comptesa electoral he tingut l’oportunitat de conèixer millor tots els membres de la candidatura socialista. Plegats hem tingut l’oportunitat d’intercanviar impressions, parlar de qüestions de pes però també temes recurrents del dia a dia o senzillament anar a fer un cafè.

Si realment tinc quelcom clar és que la candidatura socialista és molt potent. La millor definició de la candidatura socialista és la que va efectuar el propi Martí Carnicer afirmant que està integrada per gent bona i alhora bona gent. N’estic convençuda que així és i us puc assegurar que encarem els proper quinze dies de campanya amb molta il·lusió i empenta. L’esforç i la dedicació seran valors presents durant tota la campanya.

Hi ha qui es dedica a fer travesses electorals, els que em coneixeu sabeu que no acostumo a sumar-me aquestes dinàmiques perquè no és moment d’especular sinó d’informar als ciutadans del nostre projecte. El veredicte real i sense marge d’errors el trobarem ben aviat quan tingui lloc l’escrutini el proper 22 de maig. De moment, tenim per davant quinze dies replets d’activitats que dins la mesura de les meves possibilitats intentaré cercar un espai de temps per tal de fer-vos cinc cèntims de la campanya electoral en aquest espai.

Obertura del local de campanya socialista

2011-05-03T23:56:00.005+02:00

El mes de maig arriba amb una agenda atapeïda i vertiginosa. Les eleccions municipals marcaran una intensa activitat en el si dels pobles, les viles i les ciutats. El proper divendres 6 de maig té lloc l’inici de la campanya electoral, no obstant la candidatura socialista encapçalada per Martí Carnicer durant les darreres setmanes hem anat apropant al conjunt de la ciutadania el nostre projecte a través de diverses rodes de premsa. Tampoc podem oblidar les reunions celebrades amb diverses entitats i associacions de la nostra vila per tal de conèixer de primera mà les inquietuds i les preocupacions dels vendrellencs i les vendrellenques.

Precisament, seguint la línia traçada fonamentada en el contacte directe amb els ciutadans us vull donar a conèixer l’existència del local de campanya de la candidatura socialista del Vendrell ubicat a la baixada Sant Miquel nº 6 del Vendrell. Totes les persones que desitgin acostar-se aquest local poden fer-ho tots els matins de les 11h fins les 13h i a les tardes de les 18h a les 20h. En aquest horari trobareu el local obert i estaran a la vostra disposició diversos membres de la candidatura socialista.

Una vegada més és posa de relleu que els socialistes vendrellencs estem al costat de la ciutadania i treballem des de la proximitat obrint les portes del nostre local de campanya a tots els vendrellencs i les vendrellenques

Duel festiu

2011-04-24T17:45:00.006+02:00

El proper dissabte 23 d’abril tindrà lloc una festa singular i pròpia com és la celebració de Sant Jordi. Una jornada en la qual els llibres i les roses esdevindran els principals protagonistes. Un dia en el qual la cultura es troba a l’epicentre de les atencions. Tanmateix, enguany el calendari ha fet coincidir aquest dia tan peculiar amb les vacances Setmana Santa

Un fet que desperta nombrosos recels perquè els carrers plens de gom a gom que s’apreciaven en qualsevol diada de Sant Jordi enguany hi ha qui preveu que no serà així. Fonamentalment, una tesis recolzada sobre l’èxode massiu que ha tingut lloc a les principals ciutats davant l’arribada de les vacances de Setmana Santa.

Nogensmenys, el fet que les grans ciutats es trobin més buides no implica que la festivitat de Sant Jordi quedi deslluïda. L’encant i la màgia que amaguen molts pobles i viles en aquest dia clau del nostre calendari acostuma a passar en un segon pla. El dia de Sant Jordi es viu amb especial intensitat arreu del nostre territori i precisament per aquest motiu hem d’evitar caure en l’esperit centralista que fixa l’atenció i el punt neuràlgic de Sant Jordi a la Rambla de Barcelona.

En el fons, penso que ens trobem davant d’una oportunitat que permetrà a les poblacions petites i mitjanes que concentren les destinacions preferides d’aquestes dates donar a conèixer la tradició pròpia sense oblidar les singularitats que cada municipi efectua el dia de Sant Jordi.

El focus informatiu d’aquesta jornada es centrarà més enllà de Barcelona vers a nombroses poblacions de la costa així com també els municipis de muntanya que alberguen nombrosos ciutadans que opten per aquests indrets per desconnectar de la quotidianitat.

La preocupació inherent de cada Sant Jordi es centra en la meteorologia, un aspecte clau i cabdal que enguany també es trobarà present en la ment dels floristes i els llibreters. Si les temperatures són bones i el sol acompanya, els ciutadans aposten per passejar i descobrir quines novetats literàries arriben de la mà de Sant Jordi. No obstant, quan impera el mal temps molts són els que descarten aquests plans cercant alternatives.

Així que esperem, que les temperatures primaverals que ens han acompanyat aquests dies respectin el dia de Sant Jordi i que el llevant s’endugui els mals presagis que auguren una jornada deslluïda pel fet d’ésser dissabte immers en les vacances de Setmana Santa .

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 21/04/2011
Laia Gomis

Irracionalitat

2011-04-17T18:52:00.008+02:00

Pocs dies després de la formació del nou govern de la Generalitat de Catalunya encapçalat per Artur Mas vam conèixer la voluntat de suprimir l’impost de successions. Si bé és cert que aquesta proposta estava inclosa en el programa electoral, un fet que hem de suposar que coneixien tots els votats de la formació nacionalista, no és el pretext per decidir executar aquesta mesura en el context en el qual ens trobem immersos actualment.

Poques hores després aquesta informació era matisada i entravem en una dinàmica perillosa combinada amb un ball de declaracions que provocaven el desconcert i el descrèdit d’un govern que tot just començava a caminar. Després apareixeria el reguitzell de retallades que en les darreres setmanes hem tingut coneixement. Una dinàmica avalada pel govern de la Generalitat de Catalunya que sense cap mena de pudor declaren que és l’única solució viable.

Ara bé, ens proporcionen dues sorpreses impactants. D’una banda, una notícia que ha passat totalment desapercebuda però que vull posar de relleu perquè m’indigna profundament. No és cap rumor sinó una realitat palpable que aquells que no em creguin poden consultar el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del dia 15 d’abril del 2011 i trobaran la resolució en virtut de la qual els responsables de les oficines dels delegats territorials de la Generalitat passen a cobrar 10.000 euros més anuals de complement específic.

Les retallades dels pilars bàsics de l’estat del benestar que afecten al conjunt dels ciutadans de Catalunya són una realitat palpable però aquest injustificat increment dels sous no té cap encaix dins la lògica de la racionalitat. Tanmateix, aquí no acaba el joc dels despropòsits. El conseller d’economia, Andreu Mas Colell no ha dubtat en anunciar una altra proposta inversemblant: Reduir l’IRPF de les rendes de 120.000€ anuals, una mesura que beneficiarà aproximadament 50.000 persones entre elles directius, empresaris y professionals.

Automàticament, han aparegut veus del mateix govern que davant l’escàndol que la notícia ha generat no han dubtat en dir que només era una proposta. Tots som coneixedors que aquest element formava part del programa electoral de CiU i aquesta mesura s’executarà tard o d’hora.

No obstant, ens trobem davant la irracionalitat personificada perquè l’adopció de mesures totalment contradictòries provoquen el naixement d’una enorme inestabilitat. Un fet enormement preocupant si tenim en compte que estem parlant d’un govern que tot just fa uns mesos que es troba al capdavant de l’assumpció de responsabilitats. En moment difícils com els actuals els ciutadans desitgem estabilitat, calma, serietat i rigor uns atributs que dissortadament el “govern dels millors” es troba absents dels mateixos

Recordem la proclamació de la Segona República

2011-04-14T23:02:00.005+02:00

Un any més, ICV-EUiA i el PSC del Vendrell, hem dut a terme un acte conjunt per recordar que el 14 d’abril de 1931 tenia lloc la proclamació de la Segona República i vuitanta anys després recordàvem aquesta fita històrica realitzant una ofrena floral al cementiri del Vendrell, concretament a la fossa comuna en la qual descansen els dotze cossos de ciutadans que van lluitar defensant la legalitat republicana fins a les últimes conseqüències

El pas del temps porta acompanyat de manera implícita l’oblit de la nostra memòria de certs esdeveniments. No obstant, hi ha fets que davant la transcendència i la importància que suposen al conjunt de la societat, lluny de tendir a desaparèixer afloren amb força a mesura que ens allunyem del moment en el qual es van produir.

El 14 d’abril es una data que desprèn tota una sèrie d’atributs i valors intrínsecs. Concretament, faig referència a totes les implicacions socials i culturals que va suposar al nostre país la proclamació de la Segona República.

Dissortadament, a mesura que passen els anys les fonts orals que van viure de primera mà aquest esdeveniment històric escassegen però comptem amb nombrosos testimonis que van decidir plasmar a través de diversos mitjans les seves percepcions, opinions així com també immortalitzar en forma de relats o documentals totes les qüestions que tenien en ment i guardaven en record del sistema republicà..

Ens trobem en ple segle XXI, hi haurà qui pensarà que l’any 1931 queda molt llunyà però malgrat la distància temporal totes les innovacions jurídiques i socials desconegudes a l’època que aquest règim va instaurar en el nostre país van ser realment revolucionaries.

L’estancament quedava endarrere i la Segona República situava al nostre país a l’avantguarda europea. Sense anar mes lluny, la Constitució Espanyola de 1931 era un text molt avançat proclamant el principi d’igualtat de tots els espanyols vers la llei així com també el principi de laïcista entre el seu articulat.

En el camp educatiu, la lluita contra l’analfabetisme es va convertir en l’objectiu principal. Un fet que es va aconseguir a través de la instal·lació d’escoles arreu del territori portant a les zones rurals i de l’interior la possibilitat de gaudir de mestres i espais en els quals poder impartir classe.

A més, convé posar de relleu que realitats que avui formen part de la nostra quotidianitat tenen el seu naixement durant la vigència de la Segona República. El sufragi universal, és a dir, el dret a exercir el vot dels homes i les dones és possible des de fa vuitanta anys, abans només els homes tenien dret d’exercir el vot. Sense anar més lluny, el matrimoni civil o el divorci.

Des de diversos sectors, s’ha intentat ocultar el procés de transformació que va suposar la vigència del sistema democràtic republicà. Els valors i l’esperit inherents de la Segona República no han passat a la història sinó que vuitanta anys després segueixen vius i latents en els nostres dies.

Una espera llarga

2011-04-11T23:48:00.003+02:00

El calendari ens situa en els primers dies del mes d’abril. Les bones temperatures es posen de relleu durant unes jornades marcadament primaverals. Si ens desplacem fins a les nostres platges podem constatar que la imatge deserta del passeig marítim ha desaparegut donant pas a un nou escenari.

Concretament, aquest es troba caracteritzat per nombroses persones que aprofiten les bones temperatures per passejar pel nostre passeig. Tanmateix, ressaltar que també podem trobar aquells més valents que aposten per fer la primera cabussada del 2011.

Les vacances de setmana santa es poden viure amb l’abric, la bufanda i els guants si aquestes tenen lloc als volts del mes de març o bé amb màniga curta com sembla a ser que els pronòstics meteorològics auguren per aquest any.

Així doncs, haurem d’esperar fins a la darreria del mes d’abril per desconnectar de la imperiosa quotidianitat. Nogensmenys, no podem oblidar l’arrel catòlica que acompanya aquests dies festius.

Si bé és cert, que hi ha un sector de la societat que lluny de posar de relleu el caire festiu prioritzen l’exaltació de la fe catòlica en uns dies claus i cabdals per a tots els fidels. Tots tenim en ment la manifestació per excel·lència d’aquestes dates, les processons que es celebren en tots els pobles, viles i ciutats.

A l’altre costat trobem un altre sector de la societat que al marge de les qüestions religioses aprofiten aquestes dates per gaudir d’uns dies en els quals la feina queda relegada fins a una esfera secundària. En aquest sentit, podem ésser testimonis i en algunes ocasions inclòs d’ésser partícips d’un èxode massiu de les principals ciutats del nostre país. La destinació escollida acostuma a centrar-se entorn les segones residències ubicades al litoral o bé a les zones rurals.

Tanmateix, no podem descartar l’opció d’aquells que aposten per fer unes escapades llampec per conèixer indrets propers al nostre territori i aquells altres que van més enllà cercant les atraccions que s’amaguen més enllà de les nostres fronteres.

Només queden quinze dies per gaudir d’aquestes jornades que cadascú viurà amb una intensitat diferent des de les diverses perspectives exposades a les línies precedents. L’espera es farà llarga però la podem reduir planificant i preparant aquests dies que ben mirat aquestes alçades es troben al cantó del carrer.

Nogensmenys, si quelcom caracteritzarà aquestes dies serà el caràcter efímer dels mateixos, tant de temps esperant la seva arribada que quan no ens adonarem ja ens trobem immersos de nou en les obligacions i les tasques inherents del dia a dia. Així doncs, toca aprendre la vella lliçó que ens recomana aprofitar al màxim i esprémer tots els instants que formen part de les nostres vides.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 07/04/11

Laia Gomis

Candidatura socialista del Vendrell

2011-04-04T23:15:00.004+02:00

La sala polivalent de Vil·la Casals ha estat l’indret escollit per realitzar la presentació de la candidatura socialista. El cap de llista Martí Carnicer, ha estat l’encarregat d’encetar l’acte i presentar davant els mitjans de comunicació l’equip d’homes i dones que l’acompanyaran per tal de fer realitat el projecte socialista. De la seva intervenció em quedo amb una frase que m’ha cridat l’atenció i m’ha agradat especialment perquè defineix amb gran encert quina és l’essència de les persones que formen part de la candidatura socialista: “gent bona, bona gent”.

El primer element a destacar és l’enorme renovació, una realitat que és perceptible a través de la visualització dels noms que integren la candidatura socialista. Així com també la integració de nombroses persones implicades en diverses associacions i entitats de la nostra vila que s’han decidit sumar a la candidatura socialista.

Hermini Caballero, número sis de la candidatura socialista, ha estat l’encarregat d’adreçar unes paraules sobre el perquè de la seva implicació en el projecte socialista des de la posició d’una persona independent que vol treballar per un canvi real i efectiu a la nostra vila.

La darrera persona en intervenir en aquesta presentació ha estat la persona que escriu aquestes ratlles. La veritat és que considero un honor i un orgull ser membre de la candidatura socialista. No podem oblidar que els nous reptes van acompanyats de noves idees i precisament per aquest motiu considero que els joves no podem defugir de les responsabilitats politiques.

Sense més preàmbuls, a continuació exposaré la candidatura socialista. com podreu constatar estem parlant d’un equip de persones compromeses amb el dia a dia del Vendrell que tots plegats pretenem anar més enllà d’un simple canvi de govern a l’ajuntament, per damunt de les ideologies hi ha una profunda estima pel lloc on vivim. Persones honestes, coherents, senzilles, participatives i carregades d’il·lusió que treballarem aferrissadament per tal d’aconseguir un canvi real i efectiu de la nostra vila.

1. Martí Carnicer

2. Kenneth Martínez

3. Laia Gomis

4. Albert Solé

5. Eva Moreno

6. Hermini Caballero

7. Joan Josep Nin

8. Rafel Gonsalves

9. Mª Carme Ambrós

10. Paquita Jorda

11. Fernando Pérez

12. Alfons González

13. Manuela Casas

14. Juan Carlos Fuentes

15. Montserrat Salvatierra

16. Miquel Àngel López

17. Pepi Pérez

18. Juan Luis Espinosa

19. Teresa Palau

20. Manuel Hernández

21. Helena Arribas

Aniversari radiofònic

2011-03-18T15:51:00.006+01:00

El Teatre Àngel Guimerà serà protagonista durant el divendres i el dissabte d’aquesta setmana d’una marató de trenta hores ininterrompudes de ràdio a la nostra vila. Un fet que s’emmarca en la commemoració del trentè aniversari de Ràdio El Vendrell. En aquesta festa participaran totes les persones que durant aquestes tres dècades han contribuït en fer possible el dia a dia de Ràdio El Vendrell.

Destacar que no només prendran part els treballadors sinó que tots els col·laboradors de la ràdio gaudiran d’un petit espai en aquestes jornades maratonianes. Tanmateix, desitjaria ressaltar la voluntat de fer partícips als oients de Ràdio El Vendrell en aquesta festa.

Un gest que posa de manifest el paper clau que han jugat totes les persones que han sintonitzat el 107.1 de la FM i sense ésser conscient s’han convertit en un pilar central de Ràdio El Vendrell. No hem d’oblidar que l’essència de la comunicació radica en el fet de l’existència d’un emissor i un receptor i en absència d’un d’aquests elements ens trobem davant una comunicació frustrada.

Precisament per posar de relleu aquest fet, a la platea del teatre hi haurà un micròfon inalàmbric perquè els assistents puguin explicar les seves vivències i anècdotes relacionades i vinculades amb Ràdio el Vendrell.

Els mitjans i els recursos disponibles l’any 1981 eren més aviat escassos però gràcies a l’empenta de decidida d’un grup de persones es va tirar endavant una embrionària Ràdio El Vendrell. Aquest fet ha permès que avui gaudim d’una sòlida i consolidada ràdio. A més, l’ambició va permetre la creació d’un tàndem potent com és el que configura la Ràdio i Televisió El Vendrell. Sense oblidar el salt a les noves tecnologies comptant actualment amb una pàgina web que ens permet seguir els programes de ràdio i televisió en directe malgrat no estar al Vendrell així com també tenir accés a veure programes emesos per Ràdio i Televisió El Vendrell a través d’un espai a la carta.

He de reconèixer que durant els trenta anys de vida de Ràdio El Vendrell he estat una oient des de ben petita iniciant-me amb els programes musicals i a mesura que han passat els anys he combinat aquesta oferta amb el meu creixent interès entorn les qüestions informatives. Una fortalesa de Ràdio El Vendrell és proporcionar dia a dia de la realitat política, econòmica, social i esportiva vendrellenca ja que la premsa escrita comarcal apareix amb caràcter setmanal els divendres i els que desitgem estar informats diàriament optem per la fórmula de Ràdio i Televisió El Vendrell.

A més, també he tingut el privilegi de participar durant un breu però molt intens període de temps com a col·laboradora de Ràdio El Vendrell a través del programa Pas de Vianants. Un espai que a dia d’avui continua en antena, combinant la tertúlia amb la reflexió. Així doncs, espero que les activitats emmarcades en la celebració del trentè aniversari siguin un veritable èxit i que durant moltes dècades més puguem seguir gaudint de la programació de Ràdio El Vendrell.

Article publicat al diari del Baix Penedès, 18/03/11

Laia Gomis

Retallades catalanes

2011-03-13T23:32:00.004+01:00

Les primeres valoracions que serveixen per posar de relleu l’acció i les prioritats d’un nou govern s’acostumen a realitzar quan han passat cent dies des de l’inici del mandat. La prudència em portava a esperar però quan repassava els apunts que tenia sobre les decisions adoptades pel govern de la Generalitat de Catalunya en els seus primers seixanta dies he canviat de decisió. Si acumulo tanta informació necessitaré cinc setmanes seguides per realitzar una valoració sobre una tasca que govern que fins al dia d’avui es podria resumir en una única paraula: retallades .

En moments de dificultats econòmiques les polítiques de contenció i d’estalvi no sorprenen als ciutadans però l’orientació i el fonament sobre la qual es recolzen adopten una direcció diferent en funció de la sensibilitat que caracteritza al govern. Dissortadament, a Catalunya tenim un govern que ha decidit recolzar en exclusiva el gruix de les retallades sobre l’eix vertebrador de l’Estat del Benestar. D’entrada, s’ha reduït en un 61% la contractació a docents, 40.000 alumnes estaran afectats per l’aturada en sec de la implantació dels portàtils a les aules així com també la reducció en despeses corrents com llum i calefacció a les escoles públiques. En el nivell de la Formació Professional es crearan noves taxes i es reduirà un 10% el pressupost destinat a les universitats públiques

Ara bé, aquestes mesures només són adoptades per a l’escola pública ja que els centres concertats que en ple segle XXI continuen professant pràctiques summament discriminatòries separant els alumnes per raó de sexe no veuran alterada ni en un cèntim d’euro la percepció econòmica que a través de la subvenció atorga l’Administració de la Generalitat aquests centres concertats. En matèria sanitària també s’acumulen les retallades, tant des del punt de vista d’atenció als pacients concentrant més visites als metges reduint el temps que els professionals poden dedicar als pacients així com també la paralització de la construcció de 14 hospitals i 44 nous CAPS.

Supressió de les ajudes als pares i mares per fills menors de 3 anys així com també a les famílies monoparentals amb fills menors de 6 anys. Són només algunes de les retallades adoptades en els darrers dies. Un caire diferent adopta la voluntat de suprimir l’Impost de Successió i Donacions. Un impost que només afecta entorn el 6% de la població de Catalunya ja que després de les modificacions efectuades sobre el mateix en l’anterior legislatura ha quedat reduït en un impost que fonamentalment només afecta a les grans fortunes.

No hi ha dubtes, la regla que des del Govern de CiU ens imposa és senzilla. Repercutir la base de les retallades sobre l’ampli espectre del conjunt de la ciutadania i aprofitar l’avinentesa per donar un cop de mà a les capes socials que menys dificultats tenen per sortejar la crisi econòmica adoptant la supressió de l’Impost de Successions i Donacions. Després onejarem la senyera als quatre vents però la tendència del nou govern no es pot camuflar amb tocs nacionalistes ja que totes les decisions exposades breuement a les línies precedents desemmascaren i posen de relleu quin és el veritable tarannà conservador i liberal que s’amaga darrera de Convergència i Unió.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 11/03/11

Laia Gomis

El nou any xinès

2011-02-21T22:09:00.004+01:00

El comiat del 2010 és una referència temporal que ens resulta llunyana malgrat que encara no han passat dos mesos. No obstant, l’agilitat i el frenètic ritme de vida en el qual tots plegats ens trobem immersos provoca que un esdeveniment trascendental que celebrem col·lectivament s’esvaeixi fugaçment perquè el dia a dia s’imposa. Les esperances dipositades en l’inici d’un nou any és una constant que en major o menor mesura tots projectem. Ara bé, l’energia i la vitalitat dels primers dies de l’any va decaient a mesura que avança el calendari.

La festivitat, l’alegria i la joia es recuperava aquesta mateixa setmana per un sector de la nostra població. Aquesta setmana els xinesos instal·lats en el nostre país han volgut seguir amb la tradició i celebrar l’arribada del nou any xinès que establint un paral·lelisme ha tingut lloc als volts del 8 de febrer.En una societat plural i diversa com és la nostra. La cultura, els costums i les tradicions no conformen una unitat unívoca i homogènia. Més aviat ens trobem davant un ampli ventall de celebracions que tenen com a punt de partida fets definidors i característics de cada cultura.

El nostre llegat romà ens va deixar una herència que s’ha perllongat fins els nostres dies i entre tots els elements que han estat enormement rellevants voldria centrar-me vers a la preocupació constant i transversal que ha estat la medició del temps. El calendari romà va assentar les bases amb 304 dies distribuïts en 10 mesos però existia un desfàs insalvable que s’ajustava en el darrer mes de l’any. Les bases d’aquest calendari van permetre l’elaboració del calendari julià que en honor a Juli Cèsar va adoptar aquesta denominació. No obstant, encara quedaria una modificació més per acabar de polir les imperfeccions que arrossegava aquest calendari i instaurar el gregorià que és el que avui emprem tots nosaltres.

Nogensmenys, des d’èpoques immemorials comptabilitzar el temps ha estat un element present en nombroses societats. Sense anar més lluny, tots tenim referències de la pluralitat de calendaris que en un moment o altre han existit i alguns d’ells continuen existint en diversos indrets del nostre planeta. El calendari maia, l’egipci, el xinès serien tres exemples que podríem posar de relleu però no els únics. Ens els darrers dies hem tingut coneixement de la celebració del nou any xinès a través d’una doble via d’informació. D’una banda pel caràcter festiu que suposa donar la benvinguda al nou any xinès. Una festivitat que es perllonga quinze dies i que s’anomena Festa de la Primavera. Concretament, va donar el tret de sortida el 3 febrer i es conclourà amb la Festa dels Fanalets el 18 de febrer.

No obstant, resulta enormement interessant descobrir una qüestió que uns anys endarrera no hagués tingut cap trasncendència. Concretament, faig referència a l’impacte econòmico empresarial que ha suposat la celebració del nou any xinès. En un món globalitzat com és el nostre l’impas festiu que suposen aquests dies a milions de quilòmetres de distància tenen una repercussió directa en l’activitat econòmica del nostre país. Proveïdors, distribuïdors i totes les empreses que es nodreixen de productes provinents de la gran potència xinesa es troben sense subministraments derivats d’una festivitat que malgrat ser aliena a molts de nosaltres els efectes de la mateixa també arriben al nostre continent.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 11/02/11

Laia Gomis

Sentències rellevants

2011-02-06T14:54:00.002+01:00

Les qüestions jurídiques acostumen a generar reaccions adverses a la majoria dels ciutadans. Un llenguatge definit per molts com rocambolsec i enormement complex provoquen un cert distanciament entre dues realitats ben candents com són la societat i el món jurídic. A més, si en aquest context hi afegim la connotació negativa instaurada de la mà dels mitjans de comunicació el panorama es complica enormement.

Tots tenim en ment la màxima difusió i l’expansió dels errors judicials que en els fons només es tracten de casos puntuals i aïllats però que gràcies al ressò mediàtic esdevenen interioritzats com a generals.

Tanmateix, m’indigna la indiscreció i la timidesa manifesta a través d’actituds passives que eviten posar de relleu el gran treball i la professionalitat que el conjunt d’operadors jurídics desenvolupen dia rere dia. Si bé és cert que hi ha moltes qüestions a millorar, una realitat transversal al conjunt de professions desenvolupades arreu, però d’aquí a deixar en entre dit el món jurídic hi ha un abisme important.

Sense anar més lluny, els tribunals dicten sentències constantment i els focus de les càmeres apareixen en comptades ocasions. Així que des de la prudència cal abordar el sentit de les sentències i les vies d’impugnacions, realitats que molt sovint queden menystenides fins a caure en l’oblit.

A més, convé posar de relleu que d’una manera o una altra pel simple fet de viure immersos en una col·lectivitat les decisions judicials malgrat no afectar-nos directament si no som part del procés en nombroses ocasions els efectes que es desprenen de moltes sentències poden tenir implicacions en les nostres vides.

Sense anar més lluny, recentment hem tingut notícia de la indignació d’un passatger de la companyia àrea de low cost Ryanair que davant l’oblit d’imprimir la seva targeta d’embarcament l’empresa li va fer pagar una suplement de 40€ per imprimir-li l’esmentat document al mostrador de l’aeroport. Més enllà de la ira del moment, aquest ciutadà va decidir portar als tribunals a la companyia al·legant un incompliment de la normativa comunitària i també internacional que preveu l’obligació del transportista a expedir un bitllet als passatgers.

El Jutjat Mercantil de Barcelona va ser l’encarregat de dictar una sentència pionera que atenent les pretensions de la part demandant va considerar abusiva la clàusula que obliga als passatgers a imprimir la targeta d’embarcament, així doncs la va declarar com a nul·la. No obstant, no es tracta d’una sentència ferma un fet que provoca que Ryanair no està obligada a deixar d’aplicar aquesta clàusula però la sentència suposa un primer pas important.

En nombroses ocasions, les enrabiades, disgustos i ensurts no transcendeixen de la nostra esfera personal però ens trobem davant un cas que posa de relleu que si tots nosaltres elevéssim a les instàncies corresponents i redirigíssim les nostres queixes vers els òrgans competents les coses serien molt diferents.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, Laia Gomis

Vendre fum

2011-01-18T23:07:00.004+01:00

L’arribada del nou any ha anat acompanyada d’una destacada novetat legislativa. Els darrers dies de l’any van ésser propicis per discutir abastament sobre els canvis que implicava la nova regulació antitabac. En el fons, aquesta qüestió es trobava latent en el conjunt de la societat perquè el debat sobre la prohibició de fumar no s’ha abandonat mai.

La veda es va obrir als volts del 2005, data en la qual l’executiu de Rodríguez Zapatero va decidir realitzar un pas de gegant amb l’aprovació de la Llei 28/2005 coneguda popularment com la Llei Antitabac. No obstant, les mesures preses inicialment en el text legal s’han vist modificades amb l’aprovació d’un nou marc legal que presenta noves mesures sanitàries davant el tabaquisme incidint de manera especial amb la protecció dels menors i dels fumadors passius.

Així doncs, a partir del 2 de gener del present any els fumadors han vist reduït dràsticament els espais en els quals poden fumar. Una mesura que no ha deixat indiferent a ningú i com totes les qüestions de gran abast ha generat el naixement d’afèrrims defensors de la proposta i en el sentit contrari grans detractors de la mateixa.

Tanmateix, més enllà de les opinions i els criteris individuals que tot punt de vista suposa, malgrat trobar-nos en els primers dies de l’aplicació de la llei disposem de diverses quantificacions materials que ens aporten una visió inicial sobre l’impacte econòmic que suposarà la modificació de la llei antitabac.

La veu que s’ha deixat sentir amb més força ha estat la del gremi de la restauració. Concretament, aquest sector considera que la nova llei generarà pèrdues en determinats bars i restaurants així com també manifesten la seva indignació ja que fa uns anys van haver de realitzar importants inversions per tal d’adequar els seus negocis als preceptes continguts a la llei. I en aquests moments, veuen com la prohibició rotunda de fumar en bars i restaurants deixa estèrils totes les obres realitzades.

No obstant, a l’altre costat de la balança trobem un sector que sense ésser conscient ha vist com de retruc l’entrada en vigor de la modificació de la llei antitabac ha suposat un important impacte. Sense anar més lluny, els calaixos i els prestatges de moltes farmàcies han quedat completament buits davant l’allau de peticions de productes substitutius del tabac com ara els pegats o xiclets de nicotina sense oblidar les cigarretes electròniques.

Vendre fum és una expressió força genuïna que en alguna que altra ocasió tots haurem escoltat o bé inclòs haurem pronunciat per referir-nos a la idea consistent en exposar qüestions que no són realitats materials.

La saviesa tradicional emprava elaborades metàfores però avui certes expressions que hem heretat cobren sentit literal per si mateixes. Un fet que evidencia la incidència dels nous paradigmes socials per tal de posar de relleu el canvi substancial que ha tingut lloc en els darrers anys. Així que a partir d’ara el fet de vendre fum no és una abstracció sinó més aviat una realitat palpable.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 14/01/11

Laia Gomis

Encegament

2011-01-07T23:48:00.003+01:00

L’obsessió no acostuma a ser una bona aliada, més aviat, provoca nombrosos ensurts. No obstant, hi ha qui desatenent aquesta realitat desitjaria canviar les preocupacions dels ciutadans aprofitant l’avinentesa de comptar amb un gran nombre de fidels.

Tanmateix, tots plegats som coneixedors de la difícil situació econòmica en la qual ens trobem immersos, d’una manera o d’una altra, tots ens veiem afectats per la crisi econòmica i de la mà de la mateixa es presenta la gran amenaça que suposa per a l’estabilitat d’un pais com és el creixement de l’atur.

Ara bé, pels grans prelats catòlics del nostre país, aquestes qüestions que es troben en boca d’experts economistes, analistes mundials i que també porten de cap a inversors, empresaris, politics i ciutadans de peu no tenen major transcendència.

En el fons, estic convençuda que els membres de la jerarquia eclesiàstica deuen pensar que ells son els únics posseïdors de la veritat i tots plegats anem contracorrent. No obstant, aquells que porten un rumb oposat són tots aquell que pronuncien alegrement atrocitats de la magnitud següent:

“L’avortament i l’eutanàsia són una manifestació més profunda que l’atur o la recessió econòmica” una afirmació pronunciada pel gran cardenal i arquebisbe madrileny Rouco Varela que aprofitant una cerimònia pronunciada davant 80.000 persones va aportar la seva visió particular en comptes de deleitar als creients amb la paraula de Déu.

A més, la missa es va celebrar a la madrilenya plaça de Colon i lluny de les expecatives del organitzadors que es trobaven al voltant del mig milers de congregats es van haver de conformar amb les 80.000 persones assistents. No obstant, el cost d’aquesta iniciativa va superar d’escreix mig milió d’euros. Una quantitat que bisbes i capellans deuen menystenir però que si realment els preocupessin els problemes quotidians dels ciutadans haguessin hagut de celebrar aquesta missa en un altre indret i destinar els diners a altres finalitats per tal de contribuir a pal·liar la difícil situació en la qual es troben immerses molts famílies.

Tanmateix, si les atrocitats verbals pronunciades per l’Arquebisbe Rouco Varela no fossin suficient, l’arquebisbe d’Alcalà d’Henares també va delitar a l’opinió pública afirmant que les morts fruït de la violència de gènere entre les parelles de fet eren més nombroses que no pas aquelles que tenien lloc en el si de matrimonis catòlics.

Una vegada més ens trobem davant una falsedat imperdonable perquè avui en dia la documentació permet revocar en tan sols qüestions de minuts afirmacions pronunciades alegrement. A més, abans de parlar de qüestions tan sensibles com són les esmentades a les línies precedents caldria una major informació. En comptes d’unir forces i treballar conjuntament per posar fi a una lacra com és la violència de gènere des de la jerarquia eclesiàstica s’instal·len en el perillós joc d’otorgar responsabilitats als aliens a les seves pràctiques.

Pensava que l’arribada del nou any provocaria un clima més distès, harmoniós i tranquil pel conjunt dels membres de la jerarquia eclesiàstica però només en els primers dies de l’any hem pogut constatar com l’actitud hostil mantinguda durant l’any 2010 dissortadament persisteix.

Article publicat al diari del Baix Penedès,

Laia Gomis

Un cop molt dur

2010-12-05T11:20:00.003+01:00

Diumenge a la nit es van desvetllar totes les incògnites i les incerteses. La tendència que havien marcat les successives enquestes realitzades al llarg de la campanya electoral es confirmaven i el triomf de la federació nacionalista es convertia en una realitat fefaent.

Una notícia que feia dies que circulava i malgrat que per a molts era una veritable evidència em resistia a mentalitzar-me de la derrota electoral socialista. No obstant, els ciutadans amb el seu vot van deixar palès quina seria la composició del Parlament de la novena legislatura. La bancada de CiU estarà formada per seixanta-dos diputats, després el seguirà el PSC amb vint-i-vuit, acte seguit el PP que tindrà divuit diputats convertint-se en la tercera força política de Catalunya i desvancant a ERC al quart lloc amb deu diputats, el mateix nombre d’escons que té ICV-EUiA. En darrer lloc trobem els quatre diputats de Solidaritat Catalana i els tres diputats restants per completar els cent trenta-cinc escons que integren el Parlament van cap a Ciutadans. En aquest sentit, el grup mixt, estarà integrat per l’amalgama plural i diversa que suposen dues antítesis com són Solidaritat Catalana i Ciutadans.

Tanmateix, en aquesta campanya electoral Plataforma per Catalunya tenia coll avall ser part del proper Parlament de Catalunya. Un fet que van repetir fins a la sacietat durant tota la campanya electoral però els electors els han deixat fora de la cambra catalana. Així que la projecció mediàtica que alguns desitjaven no ha tingut lloc i els moviments estratègics que el cap de llista de PxC del Vendrell va realitzar per esdevenir parlamentari anant de número dos de la candidatura de Barcelona de PxC no han obtingut el resultat desitjat.

Els resultats electorals no han passat inadvertits i des de la mateixa nit del diumenge s’han succeït diverses dimissions. D’una banda, l’actual President de la Generalitat reconeixent des del primer moment l’enfonsament socialista anunciava que no optaria a la reelecció de la primera secretaria del Partit i un dia més tard exposava que no recolliria l’acta de diputat. Un fet que personalment l’honora, lluny d’aferrar-se a la cadira, des del realisme decideix obrir un procés de reflexió. A mitjans de setmana, el President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach anunciava que posava punt i final a la seva carrera política i el cap de llista d’ERC, Joan Puigcercós, posava el seu càrrec a disposició del seu partit.

En aquests moments, amb els resultats electorals a les mans, convé aturar-nos i pensar detingudament. Una reflexió que ha de ser compartida per tots els partits que van patir un retrocés electoral però considero que des de les files del PSC cal analitzar amb major abast i deteniment el perquè de tot plegat.

No podem caure en l’error d’atribuir la responsabilitat de la derrota a elements conjunturals sinó que aposto per anar fins al moll de l’os i replantejar-nos tota una sèrie de qüestions. En cap moment em refereixo als nostres principis i valors, aquestos segueixen dempeus i personalment em sento hereva de les llavors plantades per Joan Reventós o el propi Pep Jai

Ara bé, no cal negar l’evidència i el resultat electoral obtingut diumenge ha estat un cop molt dur pel conjunt dels socialistes però ara és el moment. Encara estem a temps de no perdre el rumb i desconnectar del ritme i el camí que dia a dia marca el conjunt de la ciutadania. Dels errors n’hem d’aprendre i així extreure una lliçó que ens permeti exposar des de la senzillesa i claredat, abandonant les mitges tintes i els embuts quina és l’essència del projecte socialista

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 03/12/10

Laia Gomis

Un referent baixpenedesenc

2010-11-22T22:09:00.004+01:00

L’espectre mediàtic enlluerna el rumb i la direcció de molts de nosaltres. Persones que de la nit al dia passen de ser autèntics anònims es converteixen en el centre de totes les atencions. Les càmeres i els focus es concentren en les seves vides intentant esbrinar facetes desconegudes per tal de fer-les aflorar i atrapar l’atenció de milers de ciutadans que cercant un espai d’evasió penetren sense més a esferes íntimes i personals.

La fama sobrevinguda i la vulgaritat combinada amb la desaparició de la cultura de l’esforç es converteixen en els atributs més preuats per esdevenir un referent del segle XXI. Tanmateix, aquesta moda contagiosa gaudeix d’un important nombre d’adeptes però també som molts els que ens resistim a participar en aquesta perillosa dinàmica instal·lada en la nostra societat.

Sense abondonar el terme referent, desitjaria realitzar una reflexió entorn aquest concepte i per aquest motiu em desplaçaré a les antípodes de la línia argumental exposada a les línies precedents. Els referents sempre s’acostumen associar amb la fama que proporciona la participació activa en els platós de televisió, apareixer en els programes del cor o simplement sortir a la premsa sensacionalista. No obstant, els meus referents es troben allunyats del rembombori mediàtic, persones amb virtuts i també amb defectes, disposades a donar-te un cop de mà quan més ho necessites, compartir plegats estones d’oci i lleure ben entaulats o simplement prenent un cafè.

Segurament, aquest concepte de referent no disposa de grans adeptes però les nostres vides estan marcades per les petites però persistents petjades que nombroses persones realitzen en tots nosaltres. Necessitaria centenars de pàgines per exposar detingudament totes aquelles persones que per mi son veritables referents. Ara bé, aprofitant l’avinentesa de la renúncia de tots els càrrecs polítics que Josep Guasch ostentava, avui us esbrinaré un dels meus referents.

La veritat és que no em va suposar cap sorpresa llegir la informació apareguda a la premsa perquè feia alguns dies que el Pep Guasch em va comunicar la seva decisió. D’una banda em va saber molt de greu perquè els seus amplis coneixements i el gran bagatge que té en l’esfera política és d’un valor incalculable. En els temps que corren no és fàcil trobar persones amb unes conviccions ideològiques tan fermes com les del Pep. Admiro la claretad alhora d’expressar les seves idees, no deixant-se sucumbir per ordres orquestrades des d’altes esferes quan realment no les comparteix. Ara bé, des d’una vessant més personal estem parlant d’una persona que fuig feroçment del protagonisme així com també esdevenir el centre d’atenció. La senzillesa i la humiltat són dos atributs que el caracteritzen i aquells que tenim la sort de tenir una bona amistat amb ell sabem que és un despistat sense solució.

Més enllà d’ésser un referent personal crec que la seva dedicació, constància així com també el treball realitzat durant més de trenta anys el fan mereixedor d’ésser un veritable referent del Baix Penedès. No és fàcil trobar persones amb el perfil del Pep Guasch, al peu del canó des de la clandestinitat, passant per l’anhelada tasca de treballar per la causa democràtica fins arribar a esdevenir alcalde en els primers ajuntaments democràtics. No obstant, la seva emprempta no va quedar reduïda al Montmell sinó que s’extendria primer al Consell Comarcal del Baix Penedès i uns anys més tard fins a la Diputació de Tarragona. Però més enllà dels càrrecs públics, és de justícia esmentar la gran dedicació que el Pep ha efectuat a nivell orgànic dins del partit, esdevenint un militant més disposat a treballar per l’impuls del projecte socialista a les nostres contrades. Personalment, considero que aquestes ràpides pinzellades posen de manifest que ens trobem davant un referent baixpenedesenc

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 19/11/10

Laia Gomis

Un pas més en la investigació

2010-11-01T11:28:00.006+01:00

S’apropen uns dies en els quals els panellets i les castanyes esdevindran els protagonistes principals d’unes jornades que molts encaren des d’una vessant lúdica i festiva aconseguint un llarg cap de setmana. Tanmateix, en els darrers dies hem pogut copsar com mica a mica Halloween s’escola entre la tradicional i clàssica celebració de la castanyada. En aquest sentit, les polèmiques es trobaran a l’ordre del dia, d’una banda els defensors a ultrança de la festivitat tradicional i de l’altra aquells que no veuen les incompatibilitats de compartir dues maneres diferents de celebrar una festivitat.

No obstant, no voldria que l’ambient dels darrers dies del mes d’octubre enterbolís una realitat candent. Aquesta mateixa setmana hem tingut coneixement d’una engruna més en relació amb la investigació del cas Palau de la Música.

Concretament, els pèrits de l’Agència Tributària es van desplaçar fins a la Ciutat Judicial per declarar davant del jutge encarregat del cas tota la informació que han adquirit així com també els informes i les conclusions a les quals han arribat després de realitzar un minuciós treball.

Segurament, per a molts el cas Palau queda molt llunyà però no podem permetre que un cop tant dur pel conjunt de la societat com és aquest caigui en l’oblit col·lectiu en qüestió de mesos. Si bé és cert que el punt àlgid de la investigació va despertar un gran interès resultaria inversemblant que a mesura que passa el temps la indiferència s’apoderés de la societat.

Els caps visibles Fèlix Millet i Jordi Montull es troben en l’ull de l’huracà però no són els únics. En aquest sentit, aquesta setmana hem conegut amb major deteniment quina és la implicació de Convergència Democràtica de Catalunya. Concretament, els pèrits han arribat a la conclusió que Millet i aquesta formació política es van repartir comissions.

Davant aquest nou escenari, Convergència Democràtica de Catalunya aposta pel silenci, fugint d’estudi quan es planteja qualsevol qüestió relacionada amb aquest nou pas que ha tingut lloc en la investigació judicial. Tanmateix, no podem reduir fins a la mínima expressió un fet tan greu com el descrit a les línies precedents ja que estem parlant d’un elevat volum econòmic, concretament 5.9 milions d’euros, va ser la quantia que es van ingressar a la Fundació Trias Fargas vinculada a CDC.

No assumir aquesta realitat no només és un error sinó també una gran irresponsabilitat. Ara bé, des de Convergència aposten per ignorar aquesta realitat perquè en plena precampanya autonòmica no els interessa que es parlin d’aquestes males praxis realitzades pel propi partit. Tanmateix, la justícia segueix investigant i en aquest sentit no descarto el fet que en un breu període de temps el jutge decideixi incoar un nou procés per abordar el finançament irregular de Convergència Democràtica de Catalunya. Arribats aquest punt, el cap de llista de CiU no podrà fugir d’estudi sinó que s’haurà de pronunciar al respecte perquè els ciutadans mereixem una explicació.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 29/10/10

Laia Gomis

Sentència ferma

2010-10-16T10:25:00.001+02:00

Els paraigües protectors i els escuts que durant els darrers mesos alguns havien emprat per resguardar a l’interventor de l’ajuntament del Vendrell han deixat d’ésser un pretext sobre el qual desviar l’atenció. El novembre de l’any passat es va fer pública la sentència condemnatòria que acusava a Ferran Hinojo com autor d’un delicte d’abusos sexuals a una menor.

Davant aquesta decisió judicial, l’equip de govern de CiU va restar immòbil. És més, no només es va salvaguardar la imatge de l’interventor sinó que el propi alcalde va reconèixer públicament la confiança plena que dipositava en Ferran Hinojo ja que el considerava un “gran professional”. Perplexitat i estupefacció, no hi ha res més a dir.

Precisament, estic convençuda que allò que veritablement desitgen és que passem pàgina i no abordem aquesta realitat. No obstant, tots tenim en ment quina ha estat l’actitud decebedora que el consistori vendrellenc ha demostrat davant aquest greu cas i no desviarem el nostre focus d’atenció vers altres realitats.

En ple segle XXI resulta intolerable que una persona que ostenta importants responsabilitats municipals com és un interventor municipal no sigui apartat del seu càrrec després d’ésser acusat com autor d’un delicte d’abusos sexuals a una menor. No es tracta d’una simple especulació ni tampoc d’un comentari que corre com la pólvora, sinó que ens trobem davant d’una sentència dictada pels nostres tribunals.

Nogensmenys, les excuses prenen tota mena de forma i davant la insistència mediàtica constatem com alguns regidors intentant demostrar les seves habilitats jurídiques en realitat exterioritzen i posen de manifest una ignorància jurídica aterradora. Sense anar més lluny, tots recordem el clam a la presumpció d’innocència que l’equip de govern demanava per Ferran Hinojo quan sobre la taula existia una sentència que el condemnava i de facto desvirtuava la presumpció d’innocència.

Tanmateix, ràpidament hi havia qui s’amparava en la possibilitat de recórrer la sentència per seguir mantenint la presumpció d’innocència. Un fet insostenible jurídicament però la qüestió era llençar pilotes fores i com sempre desviar l’atenció.

Totes les decisions es post-posaven esperant la sentència ferma, doncs ja la tenim aquí. Aquesta mateixa setmana s’ha conegut la decisió de la jutgessa i no accepta el recurs que va presentar Ferran Hinojo contra la sentència. En aquest sentit, els tribunals reafirmen la condemna a l’interventor de l’Ajuntament del Vendrell, Ferran Hinojo com autor d’un delicte d’abús sexual sobre una becària menor d’edat. Així doncs, té lloc la desestimació del recurs de l’acusació i en aquests moments disposem d’una sentència ferma.

Més d’un miler de signatures de vendrellencs i vendrellenques demanant la destitució de Ferran Hinojo i una sentència ferma emesa pels tribunals de justícia es troben sobre la taula de l’alcalde. La decisió és clara i tremendament senzilla, el cessament immediat de l’interventor municipal. Massa temps ha transcorregut, arribats aquest punt no hi ha excuses, el cessament de l’interventor de l’Ajuntament del Vendrell no pot esperar més i s’ha de convertir en una realitat. Només així es recuperarà la dignitat del Vendrell.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 15/10/10

Laia Gomis

Tomás Gómez vs Trinidad Jiménez

2010-10-02T20:30:00.004+02:00

Després de donar-hi moltes voltes, al final m'he decidit en escriure una breu reflexió entorn les primàries que demà tindran lloc dins el Partit Socialista de la Comunitat de Madrid. Tomás Gómez y Trinidad Jiménez són els dos candidats que es presenten per encapçalar la llista a la Comunitat de Madrid i arrebatar el poder a Esperanza Aguirre.

Només conec la realitat política madrilenya a través de la informació que ens proporcionen els mitjans de comunicació i algun intercanvi puntual d'impressions amb companys i companyes de Madrid. Així doncs, esdevé una pràctica un xic perillosa pronunciar-se sobre les primàries que demà tindran lloc en el si del PSOE madrileny. No obstant, des de la prudència escric aquestes paraules perquè no em vull mostrar al marge d'un procediment que en els darrers mesos ha acaparat una gran atenció mediàtica.

Tomás Gómez és una persona especialment discreta, va ésser alcalde de Parla, una localitat madrilenya durant les legislatures 1999-2008. A més, l'any 2003 es va convertir en l'alcalde més votat de tot l'estat espanyol. Un element que el va portar a sortir a l'esfera pública amb major intensitat i així ésser una mica més conegut més enllà del territori madrileny. A més, l'any 2007 va ésser escollit Secretari General del PSOE de Madrid amb un 91% dels vots. Des d'aquell moment, es va posar a treballar d'una manera aferrissada per impulsar un nou projecte i transformar la Comunitat de Madrid. Aquesta idea s'ha anat projectant en els darrers anys però en el moment de presentar la candidatura per encapçalar la llista del PSOE per a la Comunitat de Madrid es va plantejar una altra proposta, Trinidad Jiménez.

Pel públic en general, Trinidad Jiménez és més coneguda. Ella va encapçalar el repte d'esdevenir alcaldessa de Madrid l'any 2003, després va ser Secretaria d'Estat per Iberoamérica i en el darrer any Ministra de Sanitat. Els càrrecs que ha ostentat en els darrers temps l'han projectat mediàticament i probablement si preguntem per Trinidad Jiménez és més probable que tinguin alguna noció en canvi no coneguin a Tomás Gómez.

Tanmateix, més enllà de la imatge i de la projecció pública que els candidats poden tenir considero que allò veritablement important és l'ideari i el projecte polític que els acompanyen. Si bé és cert, que tots dos formen part del mateix projecte polític ja que ambdós pertanyen al PSOE, hi ha diferències substancials entorn d'un candidat o un altre.

Demà els militants del PSOE madrileny són els que hauran de decidir quin dels dos encapçalarà la candidatura del PSOE a la Comunitat de Madrid. No tinc l'oportunitat de participar en les primàries que demà tindran lloc però si hagués d'apostar per un dels dos sense cap mena de dubtes em decantaria per Tomás Gómez. El treball que porta realitzant des de l'any 2007 és un valor que prima amb molta força perquè la constància i la perseverància en la construcció d'un projecte polític per transformar la Comunitat de Madrid no es pot fer de la nit al dia. Tomás Gómez aporta seriositat i responsabilitat, uns valors molt necessaris a la Comunitat de Madrid després de l'herència que Esperanza Aguirre ha deixat en els darrers anys.

Col·lisió de drets

2010-10-02T13:29:00.002+02:00

El 29 de setembre va ser la data que els sindicats van fixar per intentar paralitzar el país a través d’una jornada de vaga general. Davant aquesta realitat, els treballadors es trobaven amb la decisió de secundar la vaga o del contrari acudir al seu lloc de treball i desenvolupar amb normalitat la seva jornada laboral.

Les raons ideològiques esdevenien l’element central en el moment de decantar la balança. D’una banda, trobem aquells que indignants per la reforma laboral que ha emprès l’executiu central desitjaven sumar-se a les protestes que els sindicats fa dies que encapçalen i mostrar el seu rebuig no acudint al treball. D’altra banda, trobem altres persones que descarten aquesta aturada perquè consideren que el moment actual no requereix vagues sinó més aviat sumar esforços per sortir de la difícil situació en la qual ens trobem.

No obstant, el dret a la vaga no és un dret inert sinó que gaudeix d’una especial protecció perquè es troba recollit a la pròpia Constitució. A més la ubicació d’aquest dret en el cos constitucional el fa mereixedor d’una atenció molt especial. Concretament, ens trobem davant un dret fonamental recollit a l’article 28 emmarcat dins el títol drets fonamentals.

Sense moure’ns de la constitució, a l’article 35 trobem el dret de treballar. Una realitat que presenta certes dificultats en el moment que apareix una jornada de vaga general perquè precisament l’encaix ambdós elements esdevé complex d’articular. Tots els treballadors que desitgen acudir al seu lloc de treball en el marc d’una vaga general ho podrien fer perquè tan legítim és el dret de vaga com el dret del treball. No obstant, les percepcions teòriques són perfectes però la realitat és molt més complexa. La presència de piquets informatius pot complicar l’exercici del dret al treball. Ara bé, els problemes sorgeixen quan els piquets informatius esdevenen cohercitius, una pràctica prohibida a la nostra legislació.

Tanmateix, el dret a la vaga també topa amb un dret per excel·lència que tots exercim diàriament: la mobilitat. Concretament, sota aquest concepte s’empara la llibertat dels ciutadans de desplaçar-se d’un indret a un altre lliurement. Si ens trobem en una jornada de vaga, els treballadors dels mitjans de transport (trens, autobusos, metros, avions, vaixells...) poden decidir sumar-se a la vaga i no acudir al seu lloc de treball. Així doncs, per evitar la vulneració del dret a la mobilitat, esdevé necessari la fixació d’uns serveis mínims que les empreses de transport han de complir per garantir el dret a la mobilitat.

Ara bé, els serveis mínims no es limiten només a l’àrea del transport sinó que s’estenen sobre una gran diversitat de camps per evitar que els ciutadans es trobin desprotegits i desemparats en una jornada de vaga general. Així doncs, en el camp de l’educació i la sanitat també es declaren serveis mínims ja que són considerats serveis públics essencials.

En les darreres línies hem pogut constatar la transversalitat del dret a vaga i la incidència que l’exercici d’aquest dret té sobre tota una sèrie de drets plurals i diversos. No obstant, l’afectació esdevé pràcticament una realitat innegable però el més important resideix en el compliment estricte de la legalitat vigent i la pacífica convivència entre tots els ciutadans, aquells que exerceixen el dret de vaga i aquells que s’hi resisteixen a sumar-s’hi.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 01/10/10

Laia Gomis

Lo passador...una realitat

2010-09-30T18:31:00.004+02:00

Avui, 30 de setembre del 2010 és un dia històric per les Terres de l’Ebre i si em permeteu concretar una miqueta més, delimitaré la transcendència històrica emmarcada en dues poblacions: Deltebre i Sant Jaume d’Enveja. Aquests dos municipis són veïns però el riu Ebre les separa. El pas de la barca és l’element més emprat pels ciutadans per salvar els prop de 300 metres que separa aquestes dues poblacions. Ara bé, a la nit o els dies de mal temps aquesta solució no esdevé viable i des de la resignació els deltebrencs que volen anar a Sant Jaume d’Enveja no els queda altra solució que fer un recorregut de 38 quilometres per carretera per arribar fins a la població desitjada.

No obstant, avui s’ha inaugurat “Lo passador”, una històrica reivindicació que durant els 23 anys de govern de CiU a la Generalitat de Catalunya va ésser no només menystinguda sinó completament oblidada. L’arribada del tripartit a la Generalitat de Catalunya conjuntament amb el compromís adoptat pels dos consistoris ebrencs va permetre avançar en aquesta matèria. La veritat és que en ple segle XXI semblava inconcebible que un riu separés dues poblacions i fins aleshores ningú s’hagués emprès seriosament un clam popular com era la construcció del pont.

Recordo que en el moment que el govern del tripartit va assumir com a prioritària aquesta qüestió, la desconfiança entre els ciutadans de Deltebre i Sant Jaume d’Enveja era força present . Ningú es volia fer il·lusions perquè no s’acabaven de creure que després de tants anys algú escoltés la petició fonamentada en la construcció d’un pont. Des de la Conselleria d’Obres Públiques encapçalada per Joaquim Nadal es va treballar de manera aferrissada per tirar endavant aquest projecte i avui és una realitat. A més, no només s’ha construït un pont amb la finalitat d’unir les dues poblacions sinó que el disseny del pont permet que sigui un veritable passeig i un mirador. Compta amb un espai pels vianants i també pels ciclistes, sense oblidar la calçada per on es desplaçaran els vehicles.

Aquest matí, el president de la Generalitat, José Montilla, acompanyat del Conseller d’Obres Públiques i els alcaldes de Sant Jaume d’Enveja i Deltebre han inaugurat Lo passador. Una inauguració que ha comptat amb una gran presència de ciutadans d’ambdues poblacions que no volien deixar escapar una jornada històrica com la d’avui perquè el vell somni s’ha convertit en una realitat!

No és temps de teoria!

2010-09-30T18:01:00.005+02:00

Joan Maria Diu, regidor d'Hisenda de l'Ajuntament del Vendrell

Les polítiques actives de participació ciutadana han viscut un revulsiu important en els darrers anys. Els experts i coneixedors de l’entramat social han apuntat en diverses ocasions el perill que suposa la distància existent entre els polítics i la ciutadania. Precisament, hi ha qui assenyala que un dels motius de l’abstenció resideix en aquest abisme. En aquest sentit, per tal de reconduir la situació, s’han intentat aplicar polítiques de participació ciutadana per tal d’involucrar d’una manera més directa i activa als ciutadans per tal d’allunyar-los de la còmode passivitat.

Personalment, considero que aquest camí resulta enormement interessant però sempre cal avançar a través de les complicitats d’ambdues parts. No tindria cap sentit projectar una sèrie d’aspectes i treballar a fons cercant la participació ciutadana i després no trobar resposta.

En el nostre municipi, el cap de setmana passat es van celebrar unes jornades anomenades Anolitu Oliantu Pels que no coneguin l’abast d’aquest projecte, comentar breument, que consisteix en donar l’oportunitat als joves que ho desitgin de gestionar una aplicació del pressupost de l’àrea de joventut.

D’una banda, em sembla una iniciativa interessant però de l’altra no em puc estar d’expressar la certa perplexitat que m’envaeix quan tinc coneixement d’aquesta notícia. No fa massa dies que els diaris dedicaven rius de tinta en abordar el delicat estat econòmic de l’Ajuntament del Vendrell. Concretament, realitzaven un èmfasi especial entorn el desorbitant endeutament de les arques municipals ja que el deute supera el 75% dels ingressos.

Hi ha proveïdors que fa mesos que no cobren, les factures pendents a pagar es reprodueixen a una velocitat vertiginosa i quan s’apropen els darrers dies del mes, em consta, que s’han de fer mans i mànigues per pagar els sous dels treballadors municipals.

Enmig d’aquesta disbauxa desorbitant, el regidor d’hisenda es troba desaparegut. Restar immòbil davant aquesta greu situació es prou revelador del tarannà d’una persona i responsabilitzar a la crisi econòmica resulta un comportament força covard. La realitat és una altra, en cap moment menystindré els efectes de l’actual context econòmic però en honor a la veritat cal afegir que bona part de l’estat en el qual ens trobem actualment es deu a les nombroses decisions errònies adoptades en els darrers anys. Sense anar més lluny, tots recordem el sentit dels darrers pressupostos municipals caracteritzats per l’enorme ficció que els acompanyava ja que les modificacions de crèdit no trigaven en arribar. A més, en època de crisi aposten per la retallada dels serveis socials però en canvi es procedeix a l’adquisició del teatre Brisamar per un milió d’euros...Aquests són només alguns ràpids exemples però en podria citar molts més.

Així doncs, arribats aquest punt, els joves que van participar en el projecte de gestió d’una aplicació pressupostària van tenir l’oportunitat de conèixer només la teoria. No crec que ningú els expliqués la mala praxis desenvolupada a l’ajuntament del Vendrell perquè el nostre ajuntament en matèria econòmica no és un exemple a seguir.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 24/09/10

Laia Gomis

Labordeta sempre ens acompanyarà...

2010-09-21T22:40:00.006+02:00

Una mirada noble carregada d’humilitat, una expressió facial seriosa que s’esvaia amb certa facilitat, aquest era el veritable, l’autèntic José Antonio Labordeta. Un home compromès amb la vida, un lluitador infatigable i les seves fermes conviccions el van acompanyar fins el darrer dia.

José Antonio Labordeta era una persona molt propera, quan feia una estona que parlaves amb ell tenies la sensació de compartir una vella amistat i tot just feia mitja hora que conversaves amb ell. A més, era un pou de saviesa, els seus coneixements brollaven en totes les seves intervencions que eren dignes d’escoltar atentament, de principi a fi.

La veritat és que em considero una privilegiada d’haver conegut personalment a José Antonio Labordeta. En diverses ocasions vaig tenir l’oportunitat d’intercanviar opinions entorn l’activitat política quan ell era diputat al Congrés. A més, recordo amb especial emoció el dia en el qual es va aprovar la derogació del Pla Hidrològic Nacional. Una votació que vaig viure in situ des de la Tribuna de convidats del Congrés. La bancada del PP estava repleta de pancartes amb el carrincló lema AGUA PARA TODOS i l’ambient que es respirava al Ple era de certa tensió. Bona part dels diputats populars interrompien les intervencions dels diferents portaveus dels grups polítics però quan Labordeta va prendre la paraula, els insults personals vers ell i les desqualificacions augmentaven de to. En aquest context, Labordeta no s’ho va pensar dues vegades i va contestar amb l’estil que tant el caracteritzava a totes les acusacions que en veu baixa els diputats populars li dirigien.

No obstant, el polifacètic Labordeta també es va acostar fins al Vendrell per participar en una conferència en motiu del 25è aniversari de l’IES ANDREU NIN. Un acte entranyable, tots els presents vam aprendre qüestions que desconeixíem i a més vam gaudir d’una cançó cantada a capella pel propi Labordeta. En acabar l’acte, li vaig demanar si em permetria fer-me una foto al seu costat per tenir-la de record. Sense pensar-s’ho dues vegades em va dir el següent: “Tú estás segura que quieres una foto con un viejo como yo?” No només estava segura sinó que és allò que desitjava, una fotografia que el mateix dia de la derogació del PHN em va dedicar i signar molt amablement.

Mentre escric aquestes paraules no em puc estar d’alçar la mirada i observar minuciosament la fotografia. Uns prestatges més enllà tinc les seves memòries, “Memorias de un beduino” una obra que vaig llegir apassionadament...

José Antonio Labordeta mereix molt més que les meves humils paraules, diversos són els esborranys que he elaborat i al final he apostat per publicar aquesta breu reflexió que tot i que no m’acaba de convèncer penso que a grans trets sintetitza records barrejats d’alguns breus però intensos moments compartits amb Labordeta.

«Recuérdame, como un árbol batido, como un pájaro herido, como un hombre sin más» (Recuérdame).‏

Des del tren

2010-09-19T20:02:00.005+02:00

El gall encara dorm, la lluna presideix el firmament des d’una posició preeminent mentre les estrelles espurnegen un cel fosc com la gola d’un llop. El rellotge evidencia que els primers raigs de sol no trigaran en aparèixer per l’horitzó. No obstant, la quietud i la tranquil·litat que regnen a les sis del matí ens porta a pensar que l’activitat es troba en un estat latent.

En el fons, aquesta primera i ràpida impressió no s’ajusta a la realitat perquè a primera hora del matí trobem els vagons del tren plens de passatgers. Persones anònimes que inicien un trajecte per diversos motius però substancialment els podríem resumir en factors laborals o acadèmics. El silenci esdevé efímer, en els primers minuts del inici del trajecte els passatgers es concentren en llegir un llibre o bé posar-se al dia repassant la premsa. Hi ha qui aposta per evadir-se escoltant música, entretenint-se amb el mòbil o aquells que desitgen escurçar el viatge fent una becaineta. Tanmateix, a mesura que avança el trajecte té lloc el creuament de diverses melodies de telèfons mòbils. El dia desperta amb força i amb ell les necessitats comunicatives. La música dels ipods o mp3 ja no queda reduïda a l’esfera personal sinó que esdevé compartida sortint amb una projecció especial més enllà dels auriculars.

La discreció comparteix viatge amb l’estridència. D’una banda trobem aquells passatgers que procuren passar desapercebuts mentre que a l’altre extrem hi ha aquelles persones que sense cap mena de pudor t’obren les interioritats de les seves vides. Sense desitjar-ho i sense ésser conscient et converteixes en coneixedor de facetes peculiars dels viatjants.

Difícilment coincidiràs amb aquesta persona en un altre moment de la vida però d'avantmà disposes d’una abundant informació copsada en tan sols un viatge de tren. Que ningú es pensi que es tracta de realitzar descobriments de secrets inhòspits sinó més aviat es tracten d’afers comuns que tots amb major o menor mesura coneixem. començant per les problemàtiques familiars, continuant pels estats de salut crítics fins arribar a preocupacions de tota mena que comparteixen espai amb les dèries col·lectives.

Nogensmenys, aliè a totes aquestes qüestions, el tren manté la marxa. El ritme no cessa, segueix una constant tranquil·la i pausada, sempre avançant camí. En aquest sentit, cada aturada provoca l’arribada de nous passatgers que s’incorporen de facto al microcosmos que s’ha format en una estona en aquest mitjà de transport. Acte seguit, hi ha qui abandona el tren perquè han arribat al destí desitjat.

En aquest moment, els rumbs difereixen,s’obre un petit parèntesis. Les nostres obligacions s’imposen amb força i ràpidament oblidarem tot allò que hem anat copsant durant el nostre viatge. No obstant, quan iniciem el retorn a casa restablirem el parèntesis que havíem realitzat i recuperarem de nou totes les singularitats i particulars que es respiren en un mitjà de transport comú i col·lectiu com és el tren.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 17/09/10

Laia Gomis

Actituds infantils

2010-09-10T17:54:00.002+02:00

L’organització i la planificació són dues paraules que s’haurien de trobar en la fulla de ruta de qualsevol acció de govern. Els ciutadans defugim de les pràctiques improvisades que es sostenen sobre fràgils argumentacions que davant una llevantada crítica queden reduïdes fins a la mínima expressió esdevenint un agregat de mots sense més.

No obstant, en els darrers temps hem pogut copsar com l’efecte mediàtic guanya terreny, les aspiracions personals i el protagonisme dels càrrecs públics esdevenen una prioritat per alguns i allò veritablement important queda relegat en un calaix. Com a contrapartida, utilitzem la vella tècnica consistent en desviar l’atenció cercant qualsevol afer que acapari totes les atencions així ningú es preguntarà pels problemes reals que ens afecten de prop a tots nosaltres.

Dissortadament, les improvisacions constants s’han convertit la veritable actuació de l’equip de govern que encapçala l’alcalde del Vendrell, Benet Jané. A més, curiosament totes elles troben aplegades sota un gran paraigua anomenat ressò mediàtic. Ben present tenim tots plegats l’actitud teatral i el circ que va permetre i tolerar Convergència i Unió durant el mes de juny a la sala de plens de l’Ajuntament del Vendrell en relació a la prohibició del burka. Encetàvem l’estiu esdevenint el centre de totes les atencions mediàtiques, periodistes d’arreu del país es desplaçaven fins al Vendrell per cobrir una sessió plenària realment esperpèntica.

Sense perdre el fil anterior, acomiadem l’estiu esdevenint una vegada més en els protagonistes. De la nit al dia, l’alcalde del Vendrell adopta una decisió entorn el top manta, lluny de perseguir-lo estableix una zona de tolerància de la venda ambulant il·legal.

L’estupefacció és la sensació que s’apodera de molts vendrellencs quan coneixem aquesta decisió. Res encaixa en els paràmetres sobre els quals es recolza un estat de dret. Resulta paradoxal que des de l’administració local s’empari i es protegeixi la venda ambulant il·legal. No obstant, les sorpreses no acaben aquí perquè acte seguit, la població veïna de Calafell es suma a la decisió adoptada per l’alcalde vendrellenc.

En aquest moment és en el qual convé aturar-se un moment i reflexionar. Hi ha certes dinàmiques que resulten molt perilloses, no pas per l’efecte a curt termini que poden provocar sinó més aviat pel pòsit que es va acumulant en el substrat de la societat. Les actituds irresponsables i arbitràries sempre acaben passant factura perquè els ciutadans ens indignem davant decisions que cauen pel seu propi pes. Sense anar més lluny, la reunió que aquesta mateixa setmana han mantingut els alcaldes amb el conseller d’interior ha posat de manifest allò que realment amagava la decisió. Centrar l’atenció informativa, sense més.

Aquesta no és una deducció personal sinó una afirmació realitzada per ambdós alcaldes baixependesencs. En aquest sentit, han reconegut que la tolerància amb la venda del top manta només cercava centrar l’atenció i així éssers escoltats. No voldria caure en la frivolitat però aquesta afirmació em recorda als patis de parvularis en els quals els més menuts duen a terme actituds inversemblants per centrar l’atenció dels més grans. No obstant, les responsabilitats de govern s’haurien de trobar a les antípodes d’aquests comportaments infantils i apostar d’una vegada per totes per la serietat i responsabilitat i abandonar les actituds infantils i teatrals.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 29/08/10

Laia Gomis

Sopar Can Corbella 2010

2010-08-07T20:04:00.005+02:00

La vida política, social i cultural d’una vila està carregada d’actes i esdeveniments que no passen desapercebuts. La setmana passada tenia lloc la celebració del Sopar de Can Corbella. Pocs són els que no coneixen l’abast, la transcendència i el ressò que des de fa molts anys té el sopar organitzat per l’agrupació socialista del Vendrell i que any rere any acull en un ambient tranquil i distès a socialistes d’arreu del territori.

No obstant, aquesta trobada no seria possible sense la generositat de la família Corbella. D’entrada ens obren les portes de casa seva per celebrar en un indret emblemàtic, sota la llum de les estrelles envoltats de garrofers, oliveres i figueres un sopar especial. Un menú que desperta passions, els tradicionals peus de porc i la sípia amb patates. Dos plats que sempre comparteixen rivalitat a veure quin dels dos té més èxit. Bromes a banda, la família Corbella ens proporcionen totes les facilitats per poder organitzar un sopar que sobrepassa la xifra de dos-cents assistents i permetre d’aquesta manera que tothom gaudeixi de la vetllada. El compromís de la família Corbella en el projecte socialista no es limita només en aquest acte puntual sinó que s’estén molt més enllà, un fet que convé reconèixer i destacar públicament.

El sopar de Can Corbella s’ha convertit en un lloc de trobada present a l’agenda socialista estiuenca, una parada obligatòria per reflexionar sobre el present i mirar amb perspectiva com encarar els reptes de futur. Personalment, sóc una gran partidària d’aquestes trobades, d’una banda t’ofereixen la possibilitat d’intercanviar unes paraules amb molts companys socialistes així com també escoltar les reflexions que ens adrecen les diverses autoritats que no es volen perdre un acte d’aquestes dimensions.

Així doncs, podem concloure afirmant que el Sopar de Can Corbella és un veritable èxit gràcies a la participació activa de les diverses parts implicades, començant pel suport incondicional de la família Corbella, continuant per totes les persones que col·laboren en l’organització fins arribar a totes aquelles persones que acudeixen aquesta cita socialista estiuenca.

Laia Gomis

Repàs setmanal

2010-08-02T18:21:00.003+02:00

L’estiu s’acostuma a relacionar amb la reducció dràstica de l’activitat, normalment el ritme frenètic inicia una important desacceleració que es veurà recuperada a l’inici del mes de setembre. No obstant, la tònica general a vegades pateix un canvi de rumb i ens trobem davant un escenari completament diferent al descrit a les línies precedents.

La darrera setmana del mes de juliol ha estat atapeïda de decisions importants així com tampoc podem menystenir tota una sèrie d’esdeveniments que marcaran un important punt d’inflexió. D’entrada, a la nostra vila començàvem gaudint al màxim de la Festa Major, el dilluns dia de Santa Anna, tots els que vam estar a la Plaça Vella vam poder gaudir dels balls de cultura popular, escoltar en viu i en directe els versos del Ball de Diables del Vendrell i veure in situ com els Nens del Vendrell aconseguien fer vibrar la Plaça Vella amb el 4 de 8.

No obstant, més enllà de l’ambient festiu que es respirava en el nostre municipi, l’activitat parlamentaria continuava i el mateix dimarts el Parlament de Catalunya, aprovava la Llei de Vegueries. Si el debat i les discrepàncies parlamentàries han estat presents durant tota la tramitació de la Llei de Vegueries, la recuperació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona ha estat acompanyada de la unanimitat de totes les forces parlamentaries, un fet insòlit si tenim en compte els referents històrics, quan l’any 1987 el govern de la Generalitat presidit per Jordi Pujol va procedir a l’abolició d’aquesta institució.

Sense moure’ns de l’àmbit parlamentari, la comissió que investiga les irregularitats en la gestió del Palau de la Música, el Parlament va decidir portar a la fiscalia el presumpte finançament irregular de Convergència Democràtica de Catalunya. Una qüestió que ha passat molt desapercebuda però que no hauríem de menystenir perquè la gravetat dels fets mereixen tota la nostra atenció i esperem que els dubtes i les ombres que envolten aquest cas es clarifiquin ben aviat.

En el terreny econòmic el mateix dimarts es celebrava la primera assemblea de la fusió resultant de Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa. Un nou grup de caixes que en aquests moments desconeixem el nom resultant de la fusió però el que si sabem és que serà la quarta caixa d’estalvis si tenim en compte el volum dels seus actius consolidats.

Tanmateix, el tema estrella de la setmana esclatava davant la prohibició del Parlament de Catalunya de les “corrides de toros”. Una decisió que ha provocat l’esclat d’alegria dels sectors que defensen la dignitat dels animals i s’oposen al maltractament dels mateixos mentre que es respirava una profunda indignació acompanyada de llàgrimes que vessaven els afèrrims partidaris de les “corrides de toros”.

A través d’aquestes línies hem pogut copsar com la darrera setmana del mes que estem a punt d’acomiadar ha estat del tot atípica davant el volum i la gran densitat informativa. No obstant, el denominador comú està clar, d’aquí quinze dies pocs recordaran tots aquests esdeveniments, les vacances s’acabaran imposant!

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 30 de juliol del 2010

Laia Gomis

Jo sóc festa!

2010-07-26T17:13:00.004+02:00

En les darreres setmanes molts pobles, viles i ciutats han gaudit de la festa gran per excel·lència, la festa major. L’ambient estiuenc convida a participar en tots els actes festius que les poblacions més properes celebren. L’excusa de la proximitat esdevé un bon recurs per deixar la calor a casa i treure el cap en els actes festius. No obstant, a vegades, la distància no es converteix en el problema sinó més aviat en un repte a superar.

Tots tenim en ment aventures que un cop realitzades i analitzades des de la fredor constatem que han estat una autèntica bogeria però el record de recórrer centenars de quilòmetres per viure en directe algun esdeveniment particular i peculiar que caracteritza alguna festa doncs sempre resulta tremendament reconfortant.

Tanmateix, no podem oblidar allò que la saviesa popular recull quan afirma que ningú és profeta a la seva terra. A vegades ens encapritxem en recórrer grans distàncies per veure quelcom i obviem que al costat de casa tenim mil meravelles i preciositats. Ara, com es troben al costat de casa i són molt accessibles doncs tendim a restar la importància que realment mereixen.

No obstant, aquesta realitat no pot ocorre quan parlem de les festes majors. No podem perdre pistonada i hem d’intentar seguir fil per randa tots els actes lúdics i festius. En el fons, aquest convenciment es convertirà en un pòsit que es trobarà permanentment entre nosaltres.

Si ens aturem a pensar un moment, apreciarem que sempre que assistim a actes de les festes majors d’altres municipis realitzem una projecció vers la festa major del nostre poble. Automàticament identifiquem les singularitats i acte seguit procedim a intentar cercar algun punt de connexió però precisament si quelcom esdevé interessant és l’absència d’uniformitat entre les festes. Tanmateix, a vegades podem traçar una línia que connecta certs actes però mai es reprodueixen de manera simètrica.

Després d’haver gaudit dels actes festius que altres poblacions ens han proporcionat, poques hores de son que són compensades gratament amb una companyia excel·lent i una diversió indescriptible, arriba el torn de la Festa Major del Vendrell.

El compte endarrere ha començat, l’espera es redueix fins a la mínima expressió perquè aquest mateix cap de setmana podrem gaudir d’una sèrie d’actes que aniran obrint boca per donar el gran tret de sortida a la Festa Major del Vendrell.

Aquesta mateixa setmana s’ha posat a la venda la samarreta de la Festa Major. A més, aquesta samarreta va acompanyada d’un lema que aquestes alçades amb tota seguretat és prou conegut per molts de vosaltres: “Jo sóc festa”.

Una frase senzilla però evocadora d’una gran realitat perquè l’èxit d’una festa major no resideix en exclusiva en mans dels organitzadors sinó que més aviat radica en la participació i l’assistència de les persones en totes les activitats i els actes que es duran a terme. Tots aquells que hi participarem ens convertirem en una part activa de la nostra festa major, jo sóc festa, si tu també vols ser-ho, ja sap el que et toca!

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 23 juliol 2010

Laia Gomis

L’avantsala

2010-07-23T23:08:00.002+02:00

Una tronada acompanyada del repic de les campanes provoquen que s’activi un mecanisme d’alerta, els primers dies de juliol han arribat i amb ells, les festes del barri. No hi ha excuses, el soroll i la gresca esdevenen dos referents importants per evitar al•legar el desconeixement. Totes les persones amb ganes de passar-s’ho bé tenen una primera oportunitat de la mà de les festes del barri, l’estiu tot just ha començat i amb ell tota una sèrie de celebracions.

En el fons, estem parlant d’una tradició vendrellenca que es prolonga durant uns dies dotant d’un clima i un ambient especial a la nostra vila. De bon matí, cal despertar als que encara dormen i començar una jornada repleta d’activitats. Cada barri projecta les seves i precisament aquest fet és la peculiaritat i l’especialitat de les festes.

Els jocs infantils, les diverses activitats, el tradicional cercabarri amb les parelles congregades per participar del pa beneït, els sopars al carrer, els concerts... Ara bé, en aquest llistat no ens podem oblidar del pal de paller de les festes del barri. Un element carregat d’expectativa i d’intriga, el secret millor guardat per les diverses comissions: les falles.

L’humor satíric de les falles esdevé un eix principal que acapara l’atenció de grans i petits. El reclam del públic general per descobrir les sorpreses que ens trenen preparades així com també la visualització de l’enginy generen molta expectació. Darrera de tots els dibuixos així com també enunciats hi ha moltes hores invertides, un fet que no ens ha de passar desapercebuts.

Precisament, aquest és un altre element a considerar i a valorar públicament perquè a vegades tendim a restar importància a tot allò que succeeix al nostre voltant però qualsevol acte per ínfim que sigui es troba carregat d’una complexa organització. A més, quan estem parlant d’un important esdeveniment cal multiplicar exponencialment aquesta realitat. Potser hi haurà qui pensarà que només es tracta d’un dia d’intens treball i esforç pels membres de la comissió però aquesta seria una visió parcial de la realitat. Des de fa mesos, moltes persones inverteixen hores del seu temps lliure pensant i ideant una festa de la qual tots plegats en puguem gaudir. Per tant, vagi per endavant l’agraïment a totes les persones que a través de la seva generositat fan possible aquesta realitat.

Aquest fet ens condueix a afirmar que les festes del barri esdevenen un important aglutinador, un moment ideal per intercanviar unes paraules, conversar tranquil•lament així com també aprofitar per saludar persones que el tràfec diari t’impedeix coincidir. Quan escric aquestes paraules tot just s’ha donat el tret de sortida a les festes del barri però quan tots vosaltres les llegiu ja hauran acabat. No obstant, que la tristor no s’apoderi del vostre estat anímic perquè el primer tasteig ha estat molt satisfactori. En aquests moments ja tenim la dolçor als llavis acompanyada de la impaciència pròpia que genera el compte endarrere.

No podem obviar l’expectació que genera l’arribada de la nostra festa major, només queden quinze dies i en el transcurs d’aquest temps no cal que ens quedem tancats a casa sinó que podem optar per visitar i gaudir de les festes que a les poblacions veïnes celebren. Si hi ha un sinònim que encaixa perfectament amb el terme estiu, aquest és festa.

Laia Gomis

Pèrdua literària i social

2010-07-23T23:05:00.002+02:00

Hi ha escriptors que entren a les nostres vides, no ens demanen permís però de la mà de les seves obres literàries esdevenen familiars. No els coneixem personalment, només tenim les referències que es desprenen dels seus escrits però de sobte sentim un interès especial i creixent per totes les seves creacions. Mica en mica ens anem endinsant en el món que projecten i alhora ideen. El món literari ens embolcalla atorgant una especial protecció, un refugi en el qual sempre podem acudir.

De sobte, quan tenim coneixement d’una notícia trista i dramàtica com és la defunció d’un escriptor una estranya sensació recorre pel nostre interior. En el primer moment, un sentiment de profunda tristesa ens abunda, resulta inevitable alçar la mirada i contemplar diverses obres que ocupen un espai destacat als prestatges i automàticament, pensem que els títols no es veuran ampliats amb noves creacions literàries.

Una pèrdua literària en primera instància però que automàticament veu projectada l’extensió i l’abast al conjunt de la societat quan desvetllem que estem parlant de la mort de José Saramago. Una pèrdua emmarcada en el món literari per la seva vocació clara, profunda i manifesta pel món de les lletres. No obstant, no podem menystenir el seu fort compromís social i destacar el missatge que es trobava instal·lat a les seves obres.

Un element que els apassionats d’aquest escriptor portuguès valoràvem especialment, les idees que traspuaven entre la lletra impresa sense oblidar els nombrosos missatges que es desprenien entre línies. Un fet que no esdevé gens senzill d’aconseguir i només els artífexs de la paraula poden aconseguir. Els veritables genis literaris no es troben al interior d’una llàntia ni tampoc resideixen en un palau de vidre aïllats de la societat sinó que interactuen en la mateixa, es preocupen i s’interessen pel devenir del indret en el qual resideixen així com també pensen en el dia de demà, interessant-se pel rumb i el camí adoptat per les societats.

José Saramago era una persona molt senzilla, lluny de recrear-se amb la concessió del Premi Nobel de Literatura ell sempre va restar importància aquesta qüestió. Un exemple que posa de manifest la humilitat d’aquest gran escriptor. A més, el seu fort compromís social el va portar a implicar-se en determinades qüestions i a denunciar aspectes que no li agradaven, sense pudor. Una persona que es caracteritzava per la seva conseqüència, un atribut que en ple segle XXI es troba en perill ideològic. Així doncs, lluny del ball ideològic que alguns professen, Saramago es movia sempre sobre una línea caracteritzada pel sentit de la responsabilitat i la coherència.

Desitjo insistir una vegada més sobre un aspecte abordat a les línies precedents però considero interessant remarcar que la llavor que Saramago ha deixat no és només literària sinó també social. En una llibreta tinc anotades diverses frases que en un moment o altre Saramago va pronunciar o bé va plasmar per escrit. Entre totes elles en destaco una que en el context actual trobo que encaixa perfectament. En honor de Saramago, tots plegats hauríem de reflexionar sobre grans veritats que defugen de la hipèrboles i dels epítets, pronunciades amb paraules senzilles i entenedores: “Penso que tots estem cecs. Som cecs que podem veure però que no mirem”

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 25 de juny del 2010

Laia Gomis

Una bandera perduda

2010-06-11T11:44:00.004+02:00

Les potencialitats turístiques del Vendrell es converteixen en una realitat innegable, la situació estratègica en la qual es troba el nostre municipi conjuntament amb tota una sèrie d’elements naturals i culturals ubiquen el Vendrell en un lloc destacat de la Costa Daurada.Una realitat que ha estat possible gràcies a un treball constant, persistent i minuciós realitzat conjuntament entre les administracions públiques i totes aquelles parts implicades en l’activitat turística del nostre municipi.

Una combinació que ha permès convertir El Vendrell en un punt d’atracció que esdevé un reclam innegable per moltes persones. D’una banda, els nostres visitants aposten per passar uns dies a les nostres contrades gaudint del turisme de sol i platja i de l’altra tenen un complement lúdico-festiu integrat per una atractiva oferta cultural. D’aquesta manera, ens trobem davant un tàndem que no totes les poblacions poden oferir i a més estem davant d’una combinació molt equilibrada caracteritzada per una perfecta harmonia.

No obstant, dissortadament, aquesta mateixa setmana he tingut coneixement d’una notícia que esdevé un lastre molt important per promoció turística i la futura projecció del Vendrell. La platja de Sant Salvador ha perdut la bandera blava. Potser per a molts aquest fet us semblarà irrellevant però no és així. La bandera blava és una qualificació que atorga anualment la fundació europea d'Educació Ambiental a les platges i ports que compleixen una sèrie de condicions ambientals i instal·lacions. Concretament aquestes condicions s’emmarquen dins les següents categories: educació ambiental i informació, qualitat de l’aigua, gestió ambiental i en darrer lloc seguretat i serveis.

La platja de Sant Salvador del Vendrell és l’única de tota la província de Tarragona que ha perdut la bandera blava. Un fet que novament col·loca al nostre municipi en el punt de mira alhora que posa de manifest la deixadesa que de la regidoria de turisme entorn el manteniment i la preservació d’una qüestió cabdal pel turisme vendrellenc.

No es tracta d’un acte concret i puntual sinó que acumulem massa notícies negatives entorn el nostre municipi en les darreres setmanes. La llista es va allargant i sembla no tenir fi. Un fet que posa de manifest la incapacitat de gestió de l’actual equip de govern municipal de Convergència i Unió. Continuen mantenint com a interventor municipal a una persona condemnada per una sentència judicial com autora d’un delicte d’abusos sexuals a una menor. De les finances municipals, podríem fer una tesi doctoral perquè ens trobem entre els municipis de més de 30.000 habitants més endeutat de Catalunya i aquesta setmana ens convertim en el centre de les mirades davant la pèrdua de la bandera blava.

Espero que aquesta escalada de notícies negatives que envolten setmana per altra al nostre municipi s’aturi perquè estem entrant en una dinàmica perillosa, hi ha qui treu ferro a l’assumpte però com a vendrellenca no puc mirar cap un altre costat. Tots aquests fets cauen com una pesada llosa i reverteixen entorn la credibilitat, el prestigi i el bon nom que fins recentment envoltava El Vendrell.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 11/06/2010

Laia Gomis

Vaga desapercebuda

2010-06-09T12:31:00.002+02:00

El ball de xifres és un element constant en el moment de copsar quina ha estat la repercussió així com també el seguiment de les persones del sector públic que van secundar la vaga que es va celebrar el passat dimarts 8 de juny. La veritat és que no entraré en la polèmica entorn si el seguiment va ser massiu com apunten els principals sindicats o simplement testimonial com revelen les xifres presentades pel govern.

No obstant, els ciutadans que van acudir a diverses administracions públiques així com també aquells que van fer ús dels serveis públics com ara els transports, l’assistència als hospitals o bé escoles, per posar alguns exemples recurrents, només van notar tímidament la presència de la vaga.

En una complexa i alhora difícil situació econòmica s’han de prendre mesures. Aquestes mai són fàcils ni tampoc còmodes d’adoptar perquè a cap govern li agrada haver de baixar els sous als funcionaris. Ara bé, el sentit de la responsabilitat condueix a pensar més enllà dels rèdits electoralistes que només alguns tenen al cap i pensar en clau de futur, adoptant decisions polèmiques però que a llarg termini estic convençuda que apreciarem la necessitat de les mateixes.

Tanmateix, m’agradaria invocar una reflexió general perquè tothom parla de la repercussió de la baixada del sou dels funcionaris però sense anar més enllà. A vegades, els paral·lelismes ens ajuden a comprendre amb major facilitat el punt en el qual ens trobem.

Tots tenim a la nostra ment i ben segur que en major o menor mesura tots som coneixedors de persones que han vist reduïda dràsticament la seva jornada laboral, altres que s’han convertit sense desitjar-ho en protagonistes d’un expedient de regulació d’ocupació i en el pitjor dels casos persones que directament han estat acomiadades perdent així el seu lloc de treball

El sector privat ha apostat per mesures molt contundents, dràstiques i dures per fer front a l’actual situació econòmica. Sense embuts ni tampoc complexes hi ha empreses que han tancat les portes deixant a tots els treballadors sense ocupació i no és cap novetat destacar que els expedients de regulació d’ocupació han estat a l’ordre del dia durant molts mesos.

Aquesta és una diferència substancial vers les mesures adoptades pel sector públic fonamentades amb un caràcter merament temporal i a més en cap moment s’ha plantejat ni tampoc insinuat una reestructuració dels llocs de treball del sector públic. Tots els funcionaris continuen mantenint el seu lloc de treball, a més la reducció dels salaris dels funcionaris és proporcional al seu nivell d’ingressos. D’aquesta manera, en cap moment es pot parlar d’una reducció lineal sinó que aquells que tenen una major remuneració patiran una reducció major envers els que tenen un sou més baix.

El poc sentit d’estat de l’oposició del nostre país s’evidencia cada dia més. A la resta dels països europeus govern i oposició caminen plegats per tirar endavant mentre que en el nostre país, l’oposició en comptes de tendir la mà col·loca pedres al camí. Una realitat que complica molt més la sortida de la crisi econòmica en la qual estem submergits tots plegats. Això, tard o d’hora, també ens acabarà passant factura.

Parlem-ne

2010-06-04T17:08:00.003+02:00

La sorpresa és l’expressió facial de moltes persones quan tenen coneixement que entre el gran ventall d’assignatures que integren la carrera de dret n’hi ha una que s’anomena dret eclesiàstic. D’entrada, la denominació de l’assignatura porta a establir tota una sèrie de prejudicis que convé desmentir. Una opinió generalitzada es sustenta sobre el fet de pensar que a les aules d’una facultat de dret es parlarà en exclusiva de religió i a més es durà a terme des d’una perspectiva dogmàtica.

No obstant, aquesta idea divergeix de la realitat perquè si bé és cert que es parla de religió sempre es duu a terme des d’una perspectiva estrictament jurídica. No podem oblidar que el pilar fonamental sobre el qual descansa aquesta assignatura és la Constitució i a partir d’aquí la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa per passar abordar els diferents Acords de Cooperació signats entre l’estat espanyol i diverses confessions religioses.

Un fet que sovint és ignorat perquè es tendeix a pensar que la religió és una realitat introspectiva i que no té cap connexió amb el món del dret. Ara bé, quan curses aquesta assignatura descobreixes l’existència d’una xarxa extensa que uneix alhora interrelaciona ambdues realitats. Tothom opina alegrement sobre aquests afers i esdevé un gran expert. En el nostre país gaudim d’un planter de tècnics i experts que realment és impressionant. De la nit al dia tothom entén d’economia, de física quàntica i com no pot ser d’una altra manera també sobre dret i religions.

La ignorància és molt atrevida perquè les qüestions no es troben revestides de senzillesa sinó més aviat es troben embolcallades de nombrosos entramats que convé abordar des de la serenitat i la reflexió. La demagògia en aquest terreny es troba a l’odre del dia, els discursos populistes contribueixen a fer néixer passions inexistents però automàticament es troben en la boca de tots.

No em vull mostrar indiferent vers una realitat que ha centrat l’atenció mediàtica de la setmana, concretament em refereixo a la voluntat que ha manifestat l’ajuntament del Vendrell de prohibir el burka als equipaments municipals. En aquests moments, només podem parlar d’una proposta ara bé fer volar coloms és una opció molt còmode per tal de desviar l’atenció d’altres qüestions que afecten de prop el consistori vendrellenc, sense anar més lluny, la complexa situació econòmica de l’ajuntament, per posar un exemple ràpid i recorrent.

Tanmateix, convé actuar amb cautela i responsabilitat. La idea que està arribant als ciutadans consisteix en afirmar que l’Ajuntament del Vendrell prohibirà el burka al nostre municipi. No obstant, les concrecions i els detalls són molt més importants i rellevants del que ens podem imaginar. El primer element que convé posar de relleu és la manca de competència dels municipis per regular la forma de vestir de les persones a la via pública. Desconec completament quina és la direcció i el rumb del text que en aquests moments es deu estar elaborant però espero que es dugui a terme a través d’uns cànons de responsabilitat perquè esdevenir reclam mediàtic durant uns dies pot resultar quelcom atractiu. Nogensmenys, no podem oblidar que les decisions municipals no poden sorgir ni tampoc es poden guiar simplement a cop de titular.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 04/06/10

Laia Gomis

El Vendrell en portada

2010-05-28T17:29:00.004+02:00

En les darreres setmanes el focus d’atenció mediàtica s’ha dirigit entorn a la nostra població. El Vendrell ocupa portades de la premsa escrita així com també diversos mitjans digitals posen de relleu entre les notícies destacades informacions entorn el nostre municipi. D’entrada, tots tendiríem a pensar que aquest fet és enormement positiu no obstant quan descobrim quin és el contingut real de les notícies constatem que tot l’impacte mediàtic no només s’esvaeix sinó que és situa El Vendrell en el punt de mira.

El lliurament de més d’un miler de signatures que els vendrellencs i les vendrellenques han plasmat en un document per tal de sol·licitar a l’alcalde la dimissió de l’interventor municipal, acusat d’ésser autor d’un delicte d’abusos sexuals a una menor, ha tingut un gran ressó mediàtic. La veritat és que des del dia que va sortir la sentència ha existit un reguitzell d’opinions i informacions entorn aquest afer.

Tanmateix, allò veritablement esperpèntic és l’actitud que ha demostrat l’alcalde del Vendrell. Ningú pot entendre l’obsessió malaltissa de Benet Jané en posar de relleu la professionalitat de l’interventor així com també insistint en la seva presumpció d’innocència al·legant que la sentència ha estat recorreguda i encara no és ferma. Nogensmenys, resulta una aberració jurídica destacar la presumpció d’innocència d’una persona que ja ha estat condemnada en seu judicial.

La premsa comarcal i provincial ha recollit aquestes informacions però no només ha quedat en l’esfera més propera sinó que mitjans d’àmbit nacional com ara El País o El Mundo han abordat detingudament en successives notícies aquesta qüestió. Un fet que provoca l’extensió d’aquesta informació com una taca d’oli arreu del territori.

Dissortadament, aquesta no és l’única notícia que esquitxa el nostre municipi. Sense anar més lluny, el passat dimarts El Vendrell ocupava un lloc destacat de portada de La Vanguardia, concretament aquest rotatiu recollia el següent titular: "El Vendrell, el municipi de més de 30.000 habitants més endeutat"

Sense cap mena de dubtes, una noticia decebedora que demostra la manca de capacitat de gestió de l’actual equip de govern municipal. Per a molts, les finances municipals poden semblar una abstracció però no és així. La gestió dels ingressos municipals és una elevada responsabilitat i aquesta s’ha d’exercitar des de la responsabilitat, el rigor i la professionalitat. Actualment, aquestes conductes no són les exercitades més aviat la disbauxa regna en la regidoria d’Hisenda. Una prova palpable, en només tres anys, el deute municipal ha augmentat un 45%, una xifra realment elevada.

El nostre municipi sempre havia gaudit d’un prestigi consolidat a través d’anys d’esforços i dedicació que provocava la interiorització col·lectiva d’una sèrie d’atributs positius del Vendrell. La música, Pau Casals, els nostres museus, les nostres platges, la gastronomia... i un sense fi d’atributs que situaven El Vendrell dalt de la cúspide. Ara bé, en els darrers temps les percepcions estan variant considerablement. El populisme desmesurat i la demagògia que alguns professen irracionalment conjuntament amb estranyes obsessions fonamentades sobre la base d’una rotunda intransigència estan provocant un retrocés molt important. Actituds que sense cap mena de dubte no només marquen el present del Vendrell sinó que tenen una clara projecció fins el futur.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 28/05/2010

Laia Gomis

Malaltia del segle XXI

2010-05-22T23:43:00.006+02:00

Una societat dinàmica i canviant que ha anat adoptant de manera progressiva els canvis que ens els darrers anys han succeït és la imatge que es reflecteix de la societat del nostre país. No obstant, les mirades superficials acostumen a ser parcials perquè els miralls tan sols ens permeten veure una fina capa superficial i ens amaguen el rere fons real, l’epidermis de la societat.

Tanmateix, les xarxes socials han permet visualitzar aquelles vessants més introspectives, potser més desconegudes de moltes persones. En els darrers anys, l’avanç imparable de les xarxes socials han portat a considerar-les com un veritable fenomen. Lluny d’ésser localitzat en un punt geogràfic concret i delimitat, s’ha escampat com una taca d’oli. En els primers anys, es parlava d’ una moda estrictament juvenil però ràpidament es va oblidar aquesta categorització perquè l’abast havia saltat les barreres generacionals.

En aquest sentit, hi ha moltes persones que manifesten una profunda animadversió vers les xarxes socials, les critiquen de manera furibunda però curiosament disposen d’un perfil a facebook. Arribats aquest punt és quan no em queda altre camí per explorar que aquell anomenat hipocresia. No obstant, darrera de la versió oficial es troba l’explicació real. Aquesta no és cap altra que l’accés ràpid, directe i còmode a la informació del cercle d’amistats.

Si bé fa uns anys, en molts pobles i viles, els establiments comercials es convertien en un punt de trobada dels veïns i qualsevol moment era bo per comentar les darreres novetats que havien succeït en el municipi. Afers que no es trobaven a l’agenda política sinó mes aviat aquells propis de la crònica rosa.

Avui en dia, hi ha qui ha optat per substituir el contacte directe que permet la interacció que es genera en el si d’una conversa per les xarxes socials. Un fet negatiu que intenten reconduir demostrant una agitada i intensa vida virtual. No obstant, sota la premissa que abandera la idea als quatre vents que els temps han canviat s’escolen indicis clarividents d’hipocresia.

Des de la despreocupació absoluta a la vida real passem a uns índexs de tafaneria esperpèntics a la xarxa; res no encaixa. Així que no nomes es conserva l’esperit de saber quin es el rumb i la vida dels altres sinó que les innovacions tecnològiques permeten que aquesta practica es realitzi plàcidament des del sofà de casa i a traves d’una discreció absoluta.

No obstant, mentre hi ha milers de persones que perden el temps repassant una a una totes les fotografies que els seus amics han penjat a la xarxa. N’hi ha d’altres que viuen la vida real, un fet que no es incompatible amb aprofitar intensament totes les potencialitats de les xarxes socials. Ara be s’ha d’intentar defugir de caure en una nova malaltia que es comença a estendre en les nostres societats. Tot just comença a donar les primeres passes però d’aquí un anys sentirem a parlar de fenòmens perillosos que provoquen el fet de tenir una dependència absoluta de les xarxes socials.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 21/05/2010

Laia Gomis

Abstracció

2010-05-14T19:13:00.003+02:00

Les dates són un mer dia del calendari, una afirmació que hem sentit durant massa vegades. En diverses ocasions, una frase innocent com l’anterior pot fer néixer un debat profund sobre les percepcions i les sensacions individuals entorn un aspecte senzill i quotidià com són els dies de la setmana. Hores i hores reflexionant entorn una qüestió que per a molts esdevé completament banal però per altres d’extrema importància i transcendència.

Ben mirat, en el fons aquesta proclama que pretén restar importància als dies s’ha erigit amb la finalitat d’aturar l’intent del consumisme desenfrenat que davant qualsevol excusa defineix i crea un espai propi per fer despertar necessitats fins aleshores inexistents en els ciutadans.

A vegades, la fredor dels termes ha d’ésser valorada. Només així podrem fer-nos una idea aproximada sobre el rumb i la direcció que marquen tot un seguit de paraules que en cap cas són innocents. Així doncs, darrera de la visió freda que menysté la calidesa i l’especialitat de certs dies s’amaga una realitat ben candent. Alguns no dubten en manifestar-la mentre que altres directament aposten per la discreció.

Una amalgama d’opcions que els amants dels debats dialèctics no dubtem en erigir i col·locar al centre de totes les mirades aquelles qüestions que hipotèticament despertaran susceptibilitats.

Precisament, en aquest sentit hi ha dies que adopten un caràcter especial en relació a les nostres vivències i experiències personals, així com també pel significat que s’amaga darrera de cada jornada. Moltes d’elles passen completament desapercebudes però en sentit contrari n’hi ha un bon grapat que mai les oblidarem i sempre resten a la nostra memòria.

Senzillament, han marcat un abans i un després a les nostres vides, en certes ocasions la felicitat, l’alegria són el denominador comú que marca el record però no podem menystenir aquelles jornades que es troben revestides d’una tonalitat més fosca. El somriure s’esvaeix i la melangia s’apodera de nosaltres quan recordem fets luctuosos o senzillament dies que ens han deixat un regust amargant. Tanmateix, no només es tracta d’una realitat reservada a l’esfera personal i individual sinó que aquest fet es revesteix d’un caràcter que engloba a la col·lectivitat.

Aquesta setmana he deixat de banda les qüestions que habitualment ocupen l’espai central d’aquesta columna. L’abstracció de l’actualitat s’evidencia en aquestes línies que contenen nocions, pensaments i percepcions realitzades des d’una vessant poc recorrent. No obstant, el denominador comú que impregna i regeix tots els meus escrits continua ben viu i entre línies es pot detectar la presència d’una qüestió que sempre m’acompanya i que procuro no abandonar mai: la reflexió. Tanmateix, aquesta setmana manifestada des d’un prisma diferent perquè de tant en tant convé tenir en compte que en tan sols 24 hores poden canviar moltes coses. En el fons, cada dia es una petita vida.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 14/05/10
Laia Gomis

Pioners: Temis 2

2010-05-08T13:49:00.001+02:00

Durant els darrers mesos hem vessat rius de tinta destacant els nombrosos problemes que acompanyen a l’administració de justícia. Les dilacions judicials que porten a retards inexplicables en nombrosos procediments, errors judicials que provoquen conseqüències dramàtiques així com també saturacions provocades per una manca de personal són només algunes de les nombroses qüestions que periodistes i columnistes han recordat a través dels seus escrits.

Les crítiques i les objeccions són una pràctica recorrent en el nostre país. Tots plegats sempre estem a punt per intentar posar de manifest les irregularitats que detectem. Ara bé, aquesta actitud sempre ha d’ésser qualificada com a positiva si va acompanyada d’alternatives perquè la crítica sense més es troba absent de caràcter constructiu i alternatiu.

No obstant, aquesta mateixa setmana ha tingut lloc un esdeveniment que hauria d’ocupar les portades dels principals rotatius però dissortadament no ha estat així. Més aviat ha caigut en l’oblit col·lectiu i estic convençuda que el desconeixement entorn la paraula Temis és molt generalitzat.

Concretament, el passat dilluns la consellera de justícia, Montse Tura, anunciava l’abast i les conseqüències que tindria l’assoliment d’una base de dades unificades a l’administració de justícia que es coneix amb el nom de Temis.

En una societat altament informatitzada com és la nostra resulta paradoxal que en ple segle XXI una administració clau en un estat de dret com és l’administració de la justícia el format paper tingui una prevalença superior sobre el format electrònic. Precisament, la constatació d’aquesta greu mancança va portar al govern de la Generalitat i més concretament a la Conselleria de Justíca a prendre cartes sobre aquesta qüestió i intentar invertir la tendència.

Així doncs, després de dos anys realitzant un treball des d’una extrema discreció i defugint dels reclams mediàtics podem afirmar que el paradigma comença a canviar gràcies a la implantació del sistema de gestió processal batejat amb el nom de Temis 2. Hem passat de tenir 22 bases de dades a 49 partits judicials a tenir una única base de dades unificada per a tots els partits judicials.

Un pas de gegant que s’ha donat a l’administració de la justícia perquè la base de dades unificada permet conèixer tots els assumptes judicials d’una persona que tingui a les quatre jurisdiccions (civil, penal, contenciós i administratiu). A més, també es pot obtenir informació accessòria sobre una persona, és a dir, saber si té antecedents penals o bé si es reincident amb tan sols un clic. Aquesta base de dades unificada no té un abast estrictament judicial sinó que la fiscalia també tenen accés a les consultes del procediment Temis.

Una informació que ha passat completament desapercebuda perquè no resulta un focus d’atracció mediàtica però així com es posa el crit al cel davant les disfuncionalitats considero imprescindible donar a conèixer al conjunt de la ciutadania les mesures adoptades perquè esdevenen una veritable revolució tecnològica dins l’administració de justícia.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 07/05/10

Laia Gomis

Llibres i roses de la mà

2010-04-24T15:37:00.002+02:00

Totes les mirades es troben concentrades vers la mateixa direcció, el cel. La meteorologia es converteix en un factor clau per poder celebrar una bona diada de Sant Jordi, les amenaçadores pluges que ens acompanyaven fa només una setmana han fugit i els pronòstics avancen la presència de bones temperatures pel dia 23 d’abril.

Un dia laborable però amb to festiu perquè Sant Jordi no esdevé mai un dia corrent. Els carrers es troben replets de persones que decideixen anar a fer un cop d’ull a les parades que les llibreries instal·len al carrer i conèixer de primera mà les darreres novetats editorials així com també redescobrir vells clàssics.

La UNESCO va declarar el dia 23 d’abril com el dia mundial del llibre i dels drets d’autor, una proclamació carregada de connotacions literàries perquè casualment, el 23 d’abril van morir tres genis literaris com van ser Miguel de Cervantes, Garcilaso de la Vega, William Shakespeare i Josep Pla. Les enormes diferències que separen aquests autors són palpables a simple vista però el denominador comú és clar i rellevant perquè l’emprempta literària que tots ells ens han deixat encara perdura en els nostres dies.

A totes les viles, pobles i ciutats s’organitzen una pluralitat d’actes entorn Sant Jordi, lectures públiques de fragments literaris, lliurement de premis, xocolatades, conferències, concerts... En el fons, la qüestió latent en tots aquests actes es troba vinculada d’una manera directa amb la promoció de la cultura, entesa des de la seva dimensió més amplia.

El gremi de llibreters espera amb candeletes l’arribada del 23 d’abril perquè durant aquesta jornada es genera un volum important de vendes i en una situació similar es troben el gremi de floristes. La tradició situa la rosa vermella al capdavant de les vendes però cada any podem constatar com aquestes no són les úniques. Els clients més innovadors deixen de banda la tradició i aposten per colors llampants que defugen de la tradicional rosa vermella.

Tanmateix, l’amalgama de colors de les roses combinat amb el reguitzell de llibres conjuntament dibuixen un escenari que només podem observar un dia a l’any, el 23 d’abril. Aquest fet el tenim interioritzat i molts de nosaltres no li donem la importància que realment té i és quan tens l’oportunitat de parlar amb persones que de passada estan a Catalunya quan realment prens consciència de l’abast de la peculiaritat del dia de Sant Jordi.

Si bé és cert que sempre és un bon dia per realitzar l’adquisició d’un llibre, fer-ho per Sant Jordi té connotacions diferents. A més, aquells que ens apassiona el món de la lectura gaudim moltissim anant de parada en parada descobrint obres que anotem dins la llibreta on recollim els llibres que tenim pendent. A més, l’ambient que es respira el dia de Sant Jordi és contagiós, l’acumulació de gent lluny d’ésser quelcom negatiu i farragós és contemplat com un atribut enormement positiu, símbol de l’actitud activa per participar en una festa.

Si a més, en aquest context literari li sumem la llegenda i la tradició que a Catalunya té el dia de Sant Jordi ens trobem amb una jornada rodona envoltada d’una realitat que es troba composada per llibres, roses, cavallers, dracs i princeses.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 23/04/10

Laia Gomis

Esperpèntic

2010-04-21T17:32:00.003+02:00

Hem perdut el nord? Aquesta és la primera qüestió que em ve a la ment després de copsar l’estrany comportament acompanyat d’actituds grotesques que certes persones professen. Si aquestes actuacions no tinguessin cap mena de rellevància, la meva por es trobaria magnificada però dissortadament no ens trobem en aquest escenari sinó més aviat en una situació en la qual tots els components ens condueixen a pensar que el funcionament del nostre món és un xic anòmal.

Dues organitzacions franquistes desitgen apartar de l’Audiència Nacional al jutge Baltasar Garzón i les seves pretensions les fonamenten acusant al propi jutge d’ésser autor d’un delicte de prevaricació. Ara bé, resulta paradigmàtic constatar com les intencions de les organitzacions franquistes troben la complicitat de la Sala Segona del Tribunal Suprem i concretament el jutge Varela en comptes d’arxivar aquesta causa s’aferra a la mateixa amb l’única voluntat d’apartar de la carrera judicial a un professional per tenir el coratge i la valentia d’investigar els crims comesos durant el franquisme.

Entorn la figura de Garzón podem trobar opinions molt divergents però tothom coincideix en una realitat que no és altra que la perseverança i la constància en perseguir tipus delictius divergents però tots ells d’un gran abast i ressò. Començant pel terrorisme d’ETA, continuant pels anomenats delinqüents de guant blanc o anat més enllà arribant a creuar fronteres per tal de perseguir dictadors llatinoamericans.

Tanmateix, només els ignorants poden pensar que un professional amb l’extens recorregut que caracteritza a Garzón s’arriscaria a obrir un procés judicial entorn el franquisme per mer caprici o desig personal. Sense anar més lluny, nombrosos tractats internacionals així com també recomanacions de l’ONU esdevenen un punt de referència sobre el qual el jutge Garzón recolza la seva decisió.

A més en una societat globalitzada, la informació flueix amb instantaneïtat i rapidesa. En aquest sentit, aquesta qüestió ha creuat les fronteres i els nostres veïns europeus s’esgarrifen davant aquesta situació perquè consideren incomprensible que existeixi la voluntat de jutjat a la persona que esta investigant els crims franquistes. Tampoc podem oblidar les opinions que arriben des de l’altre costat de l’Atlàntic, literalment molts editorials dels principals diaris es posen les mans al cap davant el fet que dues organitzacions franquistes com són Falange i Manos Limpias presentin una querella contra un jutge que només desitja fixar les responsabilitats de la repressió franquista i procedir a la identificació dels milers de víctimes del franquisme que en pel segle XXI encara es troben en foses comunes.

La vida ens proporciona certes perplexitats perquè aquells jutges que avui s’autoproclamen els defensors a ultrança dels valors democràtics i s’aferren als mateixos per jutjat a Garzón, uns anys endarrere van ser veritables còmplices de la repressió franquista formant part del Tribunal de l’Ordre Públic, una instancia judicial del franquisme que tenia com a única missió: perseguir els delictes politics. Aquesta situació rocambolesca em porta a pensar en el gran Valle Inclán, sense cap mena de dubtes hi ha una paraula que encaixa perfectament enmig d’aquest escenari perquè tot plegat esdevé esperpèntic.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 16/04/10
Laia Gomis

Doble dosi

2010-04-09T17:51:00.004+02:00

Una certa remor de rutina ens acompanya quan arriba el moment de posar punt i final a uns quants dies especials en els quals els horaris i les obligacions han passat en un segon pla. El retorn a la quotidianitat no resulta planer sinó més aviat pren forma de pujada costeruda, feixuga i molt pesada. No obstant, no hi ha marxa endarrera perquè l’estat permanent d’oci i diversió no és més que una utopia. El dia a dia es troba replet de responsabilitats i obligacions així que les excuses de res serveixen i recuperar el ritme es converteix en un imperatiu del qual som conscients abans de començar uns dies de descans.

No obstant, el fet de començar la setmana en dimarts té un atractiu especial, l’hortizó del cap de setmana no es veu com una fita llunyana sinó que resulta a tocar de dits. A més, si aquest fet positiu li sumem un doble component futbolístic, els amants d’aquest esport i els incondicionals del Barça amortiguen el cop de tornar al dia a dia.

D’entrada, el dimarts al vespre, el Barça jugava un partit clau per assegurar la seva continuitat a la Copa d’Europa, un examen difícil però la veritat és que el va superar amb escreix. Les expectatives no eren molt agosarades i els afèrrims culers es conformaven mantenint el resultat però una vegada més l’equip blaugrana demostrava el bon joc i el domini del partit. Una realitat que va fer vibrar d’emoció a tots aquells que embaladits restàvem davant la pantalla visualitzant el partit.

Hi ha tota una sèrie de partits de futbol que generen una certa curiositat al conjunt de la ciutadania. Els amants del futbol no es perden cap partit i els incondicionals seguidors del Barça tampoc però més enllà dels fidels trobem un bon nombre de ciutadans que observem des d’una certa indiferència els enfrontaments esportius però partits com ara el que es jugava el passat dimarts fan néixer un interès esportàdic i momentani per tal d’ésser testimoni i contemplar l’espectacle futbolístic que s’encarna a través del bon joc. En aquest sentit, un còmode 4-1 assegurava el pas a semifinals per l’equip que entrena Pep Guardiola.

Tanmateix, la dosi futbolística d’aquesta setmana tot just comença perquè el proper dissabte totes les mirades es centraran vers el duel clàssic que disputaran el Reial Madrid i el Barça. De sobte, els vint equips que juguen a la primera divisió quedaran relegats en un segon pla perquè tota l’atenció informativa es centrarà única i exclusivament vers dos d’ells. L’empat tècnic en el qual es troben el Reial Madrid i el Barça provoca que l’interès es dispari però no hem de perdre de vista que la incògnita es troba suspesa en l’aire.

Ningú coneix quin serà el resultat i tots dos equips necessiten els tres punts per marcar distància o conformar-se amb un punt que provindria de l’empat. Així doncs, aquest escenari provoca que augmenti exponencialment el nombre de mirades que el proper dissabte es concentraran davant la pantalla per gaudir d’un duel que es troba carregat de nombroses connotacions. Arribats aquest punt, les vacances de setmana santa quedaran molt llunyanes i l’enyor de les mateixes s’esvairà. En un curt interval de temps, l’epicentre de les preocupacions per a milers de persones es trobarà relegat en un escenari composat per 7140 metres quadrats vint-i-dos jugadors i una pilota.

Article publicat al Diari del Baix Penedès,09/04/10
Laia Gomis

Dolces rivalitats

2010-04-07T17:00:00.002+02:00

No fa massa dies que hem deixat endarrere un hivern marcat per la inestabilitat meteorològica, les pluges s’han convertit en una constant i les baixes temperatures han marcat el denominador comú d’un hivern que per a molts semblava que mai tenia fi. La primavera tímidament comença a treure el nas, de bon matí encara fa força frescor però a mesura que avança el dia, el sol s’imposa i mica en mica podem començar a gaudir de l’ambient primaveral.

No obstant, l’element que realment defineix un canvi de cicle és el moment en el qual hem d’avançar els nostres rellotges. Realment, el canvi d’hora juntament amb l’arribada de la primavera plasmen un nou escenari.

Els més atrevits aprofiten per començar a bronzejar els cossos que han estat ocults durant tot el període hivernal i automàticament podem constatar l’increment d’anuncis publicitaris que centren la seva atenció en recordar-nos que l’estiu està aquí mateix. Una alerta que implícitament arriba acompanyada dels missatges subliminals que es dirigeixen entorn el cànon de bellesa actual centrat en la idea de cos perfecte.

Els excessos queden relegats en un segon pla i els preparatius es reactiven amb l’objectiu esmentat a les línies precedents: evitar que l’estiu ens enganxi per sorpresa. No obstant, sempre hi haurà qui arronsarà el nas i en sentit contrari trobem aquells que no tindran por de l’esforç i el sacrifici que comporta aquest ambiciós objectiu.

Tanmateix, ara es presenten uns dies en els quals la convivència amb els dolços serà una prova difícil a superar. La veritat és que la pluralitat de mones es converteixen en una gran temptació. Els tradicionals rotllos ocupen un espai central en moltes llars que aposten aferrissadament per conservar l’essència de la festivitat de Pasqua.

Al costat d’aquest rotllo trobem els pastissos que mica a mica han anat guanyant terreny i també reben el nom de mona. I en darrer lloc, són moltes les persones que anomenen mona a a pluralitat de figuretes de xocolata que aquests dies ocupen un espai central en molts forns de pa i pastisseries.

Aquest petit tasteig evidencia que entre la diversitat d’opcions possibles totes elles han adoptat una nomenclatura idèntica, en aquest sentit reben el nom de mona. Curiosament, aquest és un terme que prové de l’àrab i vol dir provisió per a la boca.
Sempre hi ha qui desitja crear falses polèmiques i tensions entre els diversos tipus de mones que avui en dia podem trobar al mercat.

Les preferències i els gustos marquen les decisions però aquells que som uns apassionats del dolç aprofitem l’excusa de l’existència de diverses opcions i així gaudim de l’oportunitat i l’enorme plaer que suposa poder degustar els productes elaborats amb delicadesa i professionalitat.

En aquest sentit, no ens ho pensem dues vegades i combinem amb un gran encert les tres varietats de mones i demostrem com en el terreny gastronòmic les rivaliats tenen una dolçor especial.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 31/03/10
Laia Gomis

Nomenament mediàtic

2010-04-07T16:39:00.002+02:00

En els darrers temps la serietat i el rigor han anat perdent protagonisme enfront la fortalesa que adquireixen els sentiments més primaris i les passions desenfernades en el conjunt de la nostra societat. Només es tracta d’una constatació personal però si ens aturem uns instants i contemplem el nostre voltant podrem apreciar com dissortadament disposem de nombrosos exemples que evidencien aquesta tònica dominant i imperant.

Els discursos buits de contingut però engalenats amb falses promeses que estan sustentades sobre la demagògia més àrdua s’escolen i penetren cercant el refugi dels mitjans de comunicació. Els disbarats semblen no tenir fi i les propostes mentre més desproporcionades i surrealistes doncs major reclam mediàtic gaudeixen. Aquestes són les úniques dues variables que interessen aquells que pronuncien gran alegats i coneixen abastament que mai podran convertir en realitat cap dels seus postul·lats.

La veritat és que aquesta situació em preocupa enormement, hi ha qui menysprea aquesta realitat i opta per restar importància al·legant que només és un fenomen puntual i temporal que gaudeix d’un curt cicle de vida. No obstant, la voluntat de permanència es troba present i lluny de conformar-se amb aquest objectiu va més enllà cercant un efecte contagiós que acabi dominant el nostre entorn.

Sovint, aquestes conductes les podem observar en formacions polítiques que comencen a donar els seus primers passos a l’esfera pública i precisament per aquest fet aposten per les estridències. El primer requisit és gaudir d’un mínim reconeixement públic així doncs apel·lant a la màxima “el que importa és que parlin de tu encara que sigui malament” algunes d’elles aposten per la demagògia en estat pur així com també el populisme.

Tanmateix, quan aquestes conductes esdevenen l’eix vertebrador d’una formació política que ha gaudit de responsabilitats de govern i en aquests moments compta amb el recolzament de prop de deu milions de ciutadans és quan la sorpresa i l’estupefacció m’envaixen. El viratge populista i demagògic del Partit Popular ha quedat palès en diversos estadis de la present legislatura però l’exemple més escandalòs el tenim aquesta mateixa setmana quan s’ha donat a conèixer que Juan José Cortés, el pare de Mari Luz, una nena que va ésser assassinada durant el gener del 2008, es convertirà en assessor del Partit Popular en temes jurídics.

El dolor i l’enorme tristesa són dos elements que acompanyen aquesta família des del primer dia d’absència de la petita i entenc la perdurabilitat de l’enorme impotència i rabia que senten des del primer dia que van tenir coneixement que la seva filla havia estat assassinada. No obstant, el fet d’haver ésser protagonista d’uns fets luctosos com els esmentats a les línies precedents no atorguen la competència necessària per esdevenir assessor en qüestions jurídiques. Aquests afers han d’estar reservats a persones amb bagatge i a més disposin d’acurats coneixements entorn el món jurídic.

En el moment de legislar, els sentiments i les emocions no poden penetrar a l’esfera jurídica perquè sinó s’acabaria desvirtuant el sistema en tot el seu conjunt. És en aquest sentit que consiero un gran error que el Partit Popular abandoni el camí de la serenitat nomenant com assessor en termes jurídics a Juan José Cortés, una decisió que no pot ésser avalada per les seves competències jurídiques sinó únicament fonamentada des de la demagògia i el populisme.

1975-2010: La lluita pels drets de les dones

2010-03-21T20:31:00.005+01:00

La commemoració del Dia Internacional de la Dona Treballadora no ha passat desapercebut en l’agenda. Els actes i les celebracions que es van realitzar s’estenen més enllà del 8 de març i precisament el passat divendres vaig tenir l’oportunitat d’assistir a un acte emmarcat en aquesta celebració.

Els companys de l’Agrupació del PSC de Cunit van organitzar una conferència titulada 1975 - 2010: La lluita pels drets de les dones. Un títol que em va resultar atractiu des del primer moment que el vaig llegir. No obstant, he de reconèixer que automàticament després de llegir-lo vaig pensar en el repte que tenia al davant la persona que havia de dur a terme aquesta conferència perquè no és una tasca senzilla resumir la lluita de les dones en els darrers trenta cinc d’anys. No obstant, Matilde Fernández, ex-ministra d’Assumptes Socials, va superar d’escreix el repte.

Abans d’entrar en el fons de la conferència desitjaria esmentar una qüestió que no voldria deixar que passés desapercebuda. Els detalls per a molts són qüestions menors però considero un gran encert l’elecció de l’espai en el qual es va desenvolupar la conferència: a la sala d’actes de la Biblioteca Marta Mata i del Centre de Formació Dolos Paüls, ambdues dones molt compromeses. Així que no es podia escollir cap millor espai per desenvolupar una conferència que abordés la lluita de les dones en unes dependències que tenen el nom de dues grans lluitadores com Marta Mata i Dolors Paüls.

L’assistència a conferències sempre m’ha resultat una pràctica totalment recomanable i quan l’agenda m’ho permet procuro no deixar escapar aquesta oportunitat. A més, cada dia no es té el privilegi i l’oportunitat d’escoltar les reflexions i les opinions d’una dona amb les idees molt clares que ha ostentat grans responsabilitats polítiques fins arribar a encapçalar el Ministeri de l’Assumptes Socials.

L’orientació de la conferencia va ser totalment encertada lluny de caure en el perillós món de les xifres, estudis i anàlisis, Matilde Fernández va apostar per desenvolupar tres postulats: el dèficit democràtic i la societat patriarcal que s’heretava després de quaranta anys de franquisme. Sumat aquest dèficit en trobem un altre, el dèficit de la raó sobre la religió i la mitologia. Un apunt que acostuma a passar desapercebut però si ens fixem un denominador comú de les religions apunten a la dona com a l’origen del mal i el pecat. Vegem dos exemples: la religió catòlica la vida al paradís era meravellosa fins que Eva va menjar la poma prohibida i a la mitologia grega, la Pandora va obrir la caixa i els mals es van escampar arreu del món. En darrer lloc apuntava el dèficit social perquè ens els primers anys de la democràcia

Actualment vivim en un país democràtic i els salt qualitatiu experimentat des de principis de la dècada dels vuitanta fins els nostres dies és evident i palpable. Tanmateix, Matilde Fernández va insistir que els avenços s’han dut a terme pas a pas, a base de constància i perseverança. Així doncs, gràcies aquesta lluita constant avui gaudim d’igualtat formal i legal així com també s’han produït nombrosos avanços importants però Matilde Fernández va insistir en que els avanços no tenen un caràcter de permanència total sinó que s’ha de seguir treballant per evitar retrocessos i anar més enllà perquè encara queden moltes fites per aconseguir.

Una conferència enriquidora en la qual van tenir cabuda les explicacions teòriques així com també nombrosos exemples quotidians sense oblidar les experiències que la pròpia Matilde Fernández ha viscut en primera persona. Per concloure aquest escrit aposto per reproduir una reflexió de l’ex-ministra d’Assumptes Socials: “Democràcia implica pactar, les dones sempre hem estat les encarregades de conciliar i per aquest motiu som expertes en mediació i conciliació”

100 anys sense demanar permís

2010-03-21T19:44:00.006+01:00

Una estona lliure a mig matí em porta a escriure la meva col·laboració al Diari del Baix Penedès en un indret poc habitual, la biblioteca de la universitat. El silenci interromput per l’escandalòs so d’un telefon mòbil provoca que totes les mirades s’alcin per intentar identificar on rau l’origen del trencament de l’harmonia que es respirava fins fa uns breus instants.

De sobte constato una realitat, miro al meu voltant i observo nombroses persones que estudien. Concretament, la majoria d’aquestes persones són dones. Un fet que avui ens passa completament desapercebut fruït de la normalització. No obstant, aquesta no ha estat una tònica preponderant en la nostra història més recent.

L’any 2010 es compleixen cent anys des de que la dona va poder accedir a la universitat lliurement, és a dir, sense haver de demanar permís a les autoritats públiques. La veritat és que produeix un cert estupor descobrir que només fa un segle que les dones podem anar a la universitat sense haver de motivar aquesta decisió ni tampoc haver de recorre a les autoritats perquè ens deixin formar part de la comunitat universitaria.

Reflexionar entorn aquestes qüestions resulta un exercici tremendament interessant perquè ens permet copsar el punt de partida en el qual ens trobàvem fa quatre dies perquè tots som coneixedors que en els termes històrics un segle és un horitzó temporal molt reduït. No obstant, en poc temps hem dut a terme un important salt qualitatiu i quantitatiu. Només cal recórrer els diferents campus universitaris del nostre país i automàticament ens adonarem d'una realitat que les estadístiques també posen de relleu perquè sis de cada deu llicenciats són dones. Ara bé, tampoc ens hem de deixar endur per l'optimisme desmesurat perquè si bé és cert que avui les dones podem estudiar lliurement hi ha tota una sèrie de barreres que en ple segle XXI encara no hem aconseguit superar.

L'anomenat sostre de vidre lluny de reduir-se tendeix a expandir-se. Si bé és cert que la incorporació al mercat laboral de les dones és un fet inqüestionable a mesura que anem ascendint als càrrecs de major responsabilitat copsem com la presència de dones es redueix dràsticament. Personalement, no conec cap home que hagi rebutjat a un ascens professional perquè havia d'atendre a les obligacions familiars, especialment a la cura dels fills, o bé dedicar-se a les tasques de la llar. En sentit contrari, conec nombroses dones que han vist trucandes carreres professionals brillants perquè el sentiment de culpabilitat les inundava perquè consideraven que la feina les absorvia i no dedicaven temps a la llar i a la família.

Tanmateix, lluny de les imatges pessimistes que avui en dia encara es dibuixen crec que hem de reivindicar la valentia i la tossuderia de moltes dones que a principis de segle es van rebel·lar reclamant major quotes de llibertat. Sense anar més lluny, estic convençuda que sense aquests passos previs que van assentar unes sòlides bases avui les coses serien ben diferents. En l'esfera més personal, sense els gestos trascendentals de totes elles avui en dia la persona que escriu aquestes paraules no estaria a la universitat i ben segur que les meves reflexions, opinions i pensaments d'una dona jove no veurien la llum pública.

Article publicat al Diari del Baix Penedès,

Laia Gomis

UAB , novament notícia

2010-03-06T21:08:00.006+01:00

La Universitat Autònoma de Barcelona s’ha convertit en els darrers anys en un escenari en el qual transcorren moltes hores de la meva vida. La veritat és que en els diferents espais del campus de Bellaterra he passat moments que sempre recordaré perquè diverses connotacions acadèmiques i altres més personals i alhora introspectives doten la consideració d’inoblidables.

No obstant, dissortadament la majoria de la societat quan sent a parlar de la UAB automàticament la relacionen amb aldarulls i elements que sempre es troben tenyits de certa negativitat. Una imatge que afortunadament no s’ajusta amb la realitat però tots som prou coneixedors que els casos concrets i puntuals en determinades ocasions poden arribar a crear generalitzacions molt perilloses que poden donar la sensació que aquesta és la dinàmica que té lloc en el dia a dia. Una imatge totalment esbiaixada perquè afortunadament aquesta no és la tònica dominant en l’entorn universitari.

Tanmateix, no em puc mostrar indiferent davant els incidents que van ocorre ahir quan la diputada d’UpD, Rosa Díez havia de dur a terme una conferència i només entrar a la Facultat de Ciències Polítiques va ser rebuda amb crits i insults. Dissortadament no és un cas puntual sinó que encara no fa un mes es va estar a punt de suspendre una conferència de Juan José Ibarretxe.

Afortunadament, vivim en una democràcia i la llibertat d’expressió és un dret constitucional. En aquest sentit, totes les persones podem exposar les nostres opinions i reflexions lliurement. No comparteixo els postul·lats que defensa Rosa Díez però en cap moment m’oposaria al fet que aquesta diputada pogués celebrar una conferència. Personalment, considero el que contrast d’opinions i d’idees és un exercici de sana pràctica democràtica i aquells que en nom de la democràcia volen fer acallar determinades veus només demostren que en ple segle XXI encara no han entès el gran abast d’una paraula senzilla però carregada de valors : democràcia.

Calc desajustat

2010-03-05T21:40:00.003+01:00

La Confederació Espanyola d’Associacions Empresarials és una institució que representa als empresaris. Fins els darrers mesos, la CEOE desenvolupava les tasques i les funcions que regeixen als seus estatuts des d’una destacada discreció deguda fonamentalment a l’escassa rellevància mediàtica.

No obstant, actualment les sigles CEOE s’han familiaritzat en el nostre llenguatge per motius plurals i diversos. D’una banda, pels nombrosos escàndols que han esquitxat al president de la mateixa, Gerardo Díaz Ferrán. No es tracta de pura rumorologia sinó d’acusacions judicials que pesen sobre el president de la patronal. Concretament, està acusat d’un delicte de falsedat documental, estafa processal, evasió fiscal y apropiació indeguda de fons públics.

A més, tots hem estat coneixedors de primera mà de les propostes estel·lars que en els darrers mesos el president de la CEOE ha donat a conèixer per intentar reconduir la complexa situació econòmica en la qual es troba el nostre país. Primer defensava la no intervenció de les administracions públiques en els Expedients de Regulació d’Ocupació i després no trigaria en fer onejar la bandera de l’abaratiment de l’acomiadament.

Nogensmenys, la coherència no és precisament una virtut que acompanyi a Díaz Ferran perquè en el mateix moment que invoca reduir els costos empresarials que provoquen el fet de prescindir d’un treballador. Pocs dies després, el president de la patronal paga en concepte d’indeminització la desorbitant xifra de 1,9 milions d’euros a Juan Jiménez Aguilar, número dos de la CEOE. Com podem constatar, la incongruència es troba en l’ordre del dia

En aquests moments es troba obert el Diàleg Social, una taula de negociació en la qual hi participen el govern, la patronal i els sindicats. Dues vegades per setmana realitzen trobades per abordar tota una sèrie de qüestions estrictament relacionades amb l’actual situació econòmica. Tots els participants en l’esmentat diàleg van adoptar el compromís de no exposar públicament les qüestions tractades durant les llargues reunions. No obstant, aquesta mateixa setmana, el representant de la CEOE, trencava el compromís i donava a conèixer una proposta, un nou contracte pels joves.

D’entrada tothom trobaria encertat aquest fet, un nou contracte dirigit vers un sector que pateix amb major intensitat els efectes de la crisi econòmica. Ara bé, a mesura que entrem en el fons de la proposta constatem que la llum que desprèn aquest contracte lluny d’il·luminar-nos, més aviat ens encega. Concretament la proposta va en la següent direcció, crear un contracte lliure de quotes empresarials, dirigit a les persones menors de trenta anys amb una duració determinada de sis mesos prorrogable fins a un any i la remuneració seria l’equivalent a la del Salari Mínim Interprofessional.

Com no podia ser d’una altra manera, cerquen un plus de credibilitat i en aquest sentit arrodoneixen la proposta afirmant que aquest és el model francès. Ara bé, l’omissió d’informació no és fortuïta perquè quan fan referència al “contracte de pràctiques” que existeix a França s’obliden d’esmentar que l’edat és fins els 25 anys i a més el Salari Mínim del nostre país veí és de 1300€ molt lluny dels nostres 633 €. En aquest sentit podem concloure que si les comparacions sempre resulten odioses, les còpies descafeïnades i descontextualitzades encara ho són més.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 05/03/10

Laia Gomis

La noció del temps

2010-02-27T18:35:00.002+01:00

El tràfec intens que caracteritza el ritme de les nostres vides ens porta a viure a una velocitat vertiginosa el dia a dia. Les tasques s’acumulen, les qüestions pendents es multipliquen i la jornada laboral s’estén més enllà de les reglamentàries vuit hores.L’organització és la paraula clau per poder dur a terme totes les activitats però quan les tasques superen d’escreix el temps real disponible no hi ha res a fer. Precisament, les darreres dues setmanes m’ha resultat impossible cercar un petit espai de temps per plasmar per escrit les meves reflexions entorn la multitud de qüestions que eren notícia.

Sempre cap la possibilitat de reproduir la informació que la premsa recull però des del primer dia que vaig començar a escriure al DIARI vaig defugir d’aquest camí perquè personalment crec que allò que pot interessar als lectors és l’anàlisi des de diverses perspectives sobre els temes candents de l’actualitat i quan sigui possible intentar aportar noves visions i percepcions.

Aquesta realitat va acompanyada d’un mot tremendament familiar per tots nosaltres, temps. Ara bé,els exàmens acostumen a absorbir per complet la vida dels estudiants i el temps lliure esdevé quelcom anhelat però que només s’aconseguirà una vegada finalitzi l’intens període d’exàmens. A més, enguany, el temps de reacció quan van concloure els exàmens de gener-febrer ha estat ínfim però molt compensador. Tres dies després d’acabar els exàmens, agafàvem un avió per compartir amb els companys de classe un viatge en un indret amb un encant especial, Riviera Maya.

Una setmana que s’ha esvaït en un tres i no res, ara hem tingut temps per desconnectar del món, gaudir d’uns paisatges envejables, estar en contacte amb la natura, banyar-nos en unes platges dignes de pel·lícula, anar de festa i també hem cercat un petit espai de temps per les activitats culturals.

L’esperit inquiet que caracteritza aquells que ens apassiona viatjar ens va aportar a un petit grup a abandonar les zones pròpiament turístiques. Els complexos turístics són meravellosos, totes les comoditats imaginables s’hi troben presents. En fi, es tracta d’una instantània impressionant: habitacions confortables amb vistes al mar, unes platges de sorra blanca i aigües cristal·lines... però convé ésser conscients de la realitat.

Precisament per aquest motiu ens vam intentar aproximar a la vida real de la població, un fet que no és possible realitzar en un dia i segurament les nostres percepcions es troben esbiaixades. No obstant, el curt contacte amb els habitants d’aquella regió de Mèxic ens va permetre copsar diversos trets característics i entre tots ells em quedo per la relativitat que en les seves vides té el temps.

En comptes de desplaçar-nos en taxi vam optar per utilitzar els mitjans de transport que la població empra en el dia a dia i aquí apareix la nostra sorpresa. Quan preguntem els horaris del “transporte colectivo” furgonetes d’unes quinze places, l’estupefacció es retrata en el seu rostre i acte seguit ens informen que no hi ha horaris. Simplement, hem d’esperar a la vora de la carretera i ens asseguren que d’un moment a altre n’arribaria una. L’escepticisme es va apoderar de nosaltres en un primer moment però la decisió estava presa. La veritat és que quan encara no feia ni cinc minuts que ens esperàvem ja estàvem dalt del “transporte colectivo”. Només és una anècdota però quan visitem altres països sense ésser conscients ens acompanyen prejudicis i idees preconitzades. Resulta tremendament enriquidor i suposa una gran riquesa conèixer noves costums i tradicions, en el fons aquesta és una bona manera d’evitar confusions esvair dubtes

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 26/02/10

Laia Gomis

Un exemple a seguir

2010-02-08T13:21:00.003+01:00

Avui en dia, la paraula política es troba carregada de milers de connotacions negatives. La idea romàntica que envoltava a totes les persones que es dedicaven al servei públic s’ha anat esvaint de manera lenta però progressiva. Al costat del reflex del mirall romàntic s’ha erigit una imatge freda i calculadora, pròpia d’aquells que tan sols pensen en termes de rendibilitat política i camuflen aquesta realitat amb uns tímids apunts ideològics.

Aquesta nova concepció és la que regna en el conjunt de la societat, un fet que no pot passar inadvertit perquè més enllà de la relativitat d’aquesta qüestió la sensació que tenen els ciutadans es troba encaminada en aquesta direcció. No obstant, no hem de caure en el perillós joc de les generalitzacions que tant agraden a certs sectors i hi ha moments en els quals hem de posar fre a l’espiral catastrofista i derrotista que des de diversos àmbits s’alimenta de manera ferotge.

El realisme s’ha d’imposar i si bé és cert que hi ha tota una sèrie d’aspectes que s’haurien de millorar no podem optar per realitzar una gran generalització, classificar dins a una graella a totes les persones que es dediquen al servei públic i proclamar als quatre vents que l’origen de tots els mals rau a les seves mans.

No obstant, no voldria endinsar-me vers una realitat traçada amb un llapis carregat de negativitat. Personalment, tinc la sensació que la nostra societat es troba instal·lada en una posició que consisteix en evidenciar els trets negatius que succeeixen en el dia a dia. Ara bé, no n’hi ha prou d’esmentar-los en una ocasió sinó que ens recreem sobre els mateixos cercant provocar un gran ressò mediàtic. En canvi, hi ha tota una sèrie de qüestions que mereixerien l’atenció i l’interés dels ciutadans i curiosament es troben relegades a una esfera menor.

Des de l’anonimat i allunyats de l’impacte mediàtic trobem molts polítics que lluny del soroll aposten per treballar dia a dia. Ells posen el seu granet de sorra enmig d’un gran desert senzillament per intentar canviar les coses. Aposten per estar en contacte amb els ciutadans, assumeixen compromisos que compleixen d’interacció constant i directa, responent tota mena d’inquietuds i dubtes. Una realitat que en bona mesura facilita l’ús de les noves tecnologies a través d’espais personals de reflexió que molts polítics tenen a la xarxa.

Lluny d’esdevenir un aparador, utilitzen totes les potencialitats que ofereixen aquests espais més enllà del període electoral pròpiament dit i mantenen des d’una constància realment envejable actualitzats els seus espais. Recentment, Juan Luis Rascon Ortega, diputat socialista al Congrés dels Diputats centrava l’atenció de molts periodistes que descobrien que a la seva pàgina web http://www.diputadorascon.es/, més enllà de les reflexions i un xat que permet la interacció en directe entre el diputat i els ciutadans que ho desitgen cada dimarts de 17h a 19h. Hi havia una qüestió molt novedosa, una declaració detallada de tots els seus béns actualitzada al present exercici econòmic. Una realitat que no acostuma a ser massa habitual i sense cap mena de dubtes és un signe de transparència vers tots els ciutadans.

Per alguns només serà un petit detall però som molts els que veiem en aquest gest un veritable tarannà carregat de compromís i transparència. Valors que no es troben a l’alça en aquests moments i estic convençuda que si aquest senzill gest es s’estengués, els dubtes i les especulacions serien enterrades per sempre i emprendríem un camí ferm i segur, deixant de banda per sempre més les perilloses corbes sinuoses i els revolts.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 05/02/10
Laia Gomis

On està el ple del mes de gener?

2010-02-01T18:31:00.005+01:00

El ritme després de les vacances nadalenques ve marcat per un denominador comú que compartim tots els estudiants: els exàmens. La manca d’actualització d’aquest espai és una conseqüència directa d’aquesta realitat. Les hores escassegen i s’han d’invertir en una pluralitat de qüestions. Hi ha molts reptes per endavant i en aquests moments els llibres, els apunts i els manuals s’emporten pràcticament la totalitat de les hores del dia.

No obstant, procuro no desvincular-me de la realitat tot i que ho faig des d’una perspectiva més lleugera. Avui encetem un nou mes i si la memòria no em falla, durant el mes de gener no s’ha celebrat cap sessió plenària en el consistori vendrellenc.

Segurament, hi haurà qui pensarà que es tracta d’una qüestió poc rellevant, no obstant, és una mostra més que evidencia quina és la manera de treballar de l’actual equip de govern de CiU a l’Ajuntament del Vendrell. Dissortadament, comencem a tenir diversos exemples, el més recent, mantenir en el càrrec d’interventor accidental a una persona condemnada per una sentència judicial com autora d’un delicte d’abusos sexuals a una menor i d’altra banda, trobem la no celebració de la sessió plenària corresponent al mes de gener. Concretament, es tracta d'un incompliment del marc legal, específicament, l’article 46 de la Llei 7/1985 Reguladora de les Bases del Règim Local, el qual determina que en els municipis de més de 20.000 habitants, la periodicitat de les sessions plenàries, com a mínim, tindran un caràcter mensual.

El nostre municipi no es pot permetre el luxe de deixar de celebrar sessions plenàries. Tots som prou coneixedors de les nombroses qüestions que es troben pendents de resolució i les mateixes no poden caure en l’oblit sinó més aviat requereixen un treball minuciós, constant i permanent. No està de més recordar, que el ple és l’òrgan de màxima representació política dels ciutadans i el fet de no celebrar sessions plenàries porta implícit acallar la veu de tots els vendrellencs i les vendrellenques.

Toc europeu al 2010

2010-01-16T15:57:00.001+01:00

L’arribada d’un nou any es troba carregat de reptes personals, aspiracions professionals així com tampoc falten els objectius marcats que s’intentaran complir durant els dotze mesos que s’obren a les nostres mans. Més enllà dels propòsits que ens plantegem en la vessant més introspectiva de les nostres vides, convé no oblidar el marc de referència que es presenta en aquest nou any que tot just estrenem. Aquestes alçades, l’any 1999 queda molt llunyà però quan inauguràvem aquest any un canvi moderat i contingut s’introduïa a les nostres vides.

La nostra moneda, la pesseta compartia esfera des d’una vessant purament teòrica als establiments comercials i també a les entitats financeres perquè tots els valors monetaris es trobaven expressats en dues unitats monetàries, l’euro que aleshores era un gran desconegut i la pesseta. Tres anys més tard, quan ens començavem a familiartizar amb l’euro donàvem la benvinguda a l’any 2002 amb una nova moneda que deixava d’ésser purament teòrica i s’introduïa a les nostres butxaques.

La realitat europea acostuma a ésser menystinguda, sostinguda en un segon nivell. No obstant, aquests només són un parell d’exemples recorrents que evidencien i exemplifiquen la gran importància que té la Unió Europea a les nostres vides. La complexitat que acompanya al context europeu és una realitat que convé posar de relleu. Tota una sèrie d’institucions i organismes amb denominacions similars i amb competències molt diferents que tot sovint provoquen la confusió de molts ciutadans.

Hi ha tota una sèrie de decisions que passen molt més desapercebudes, hi ha qui tendeix a pensar que les lleis que es publiquen als butlletins oficials neixen, es desenvolupen i s’aproven en les assemblees legislatives autonòmiques o bé de les corts generals, sense més.

No obstant, un volum molt elevat de l’activitat parlamentaria consisteix en la transposició de directives europees, que si bé és cert que donen un cert marge de discrecionalitat al govern per transposar el document marc que es lliura als estats membres, hi ha tota una sèrie d’elements que s’han de mantenir inalterables. Sense ésser conscients, això ens afecta a tots nosaltres. No és fàcil explicar tot l’entramat europeu però convé fer un esforç per intentar entendre i comprendre que s’amaga darrera dels diferents tipus d’acords i decisions.

El 2010 és un bon any per posar-se les piles en aquesta qüestió, des de l’1 de gener del present any Espanya ha assumit la presidència de torn de la Unió Europea. En abstracte, aquesta afirmació pot generar la més gran indiferència. No obstant, es tracta d’una gran responsabilitat perquè el fet d’ocupar la presidència, suposa organitzar i dirigir tots els treballs que es duen a terme en el Consell d’Europa. A més, una peculiaritat especial és que per primera vegada a la història de la Unió Europea, el Consell d’Europa compta amb un president estable, un càrrec que ocupa durant dos anys i mig, l’ex-primer ministre de Bèlgica.

Durant els sis mesos que Espanya tindrà la presidència rotatòria de la Unió Europea nombrosos seran els reptes i les qüestions que s’abordaran en les prop de 3.000 reunions que estan previstes. Convé avançar amb fermesa i decisió en la construcció definitiva de l’àmbit europeu però no podem oblidar la vessant més pedagògica que massa sovint descuidem entorn tot allò que es troba estretament relacionat amb Europa.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 15/01/2010
Laia Gomis

Regals permanents

2010-01-08T15:51:00.002+01:00

El dia de Reis és l’encarregat de segellar el cicle de festivitats nadalenques. Dies en els quals hem compartit moltes hores al costat d’aquelles persones que més estimem, jornades en les quals la família pren un especial protagonisme amb totes les implicacions que aquest fet comporta.

Moments on les rialles han acaparat l’atenció però també han cercat el seu espai els tradicionals debats que evidencien la pluralitat d’opinions existents entorn una qüestió. En el fons, tota una sèrie d’elements que formen un potent i vigorós tàndem que caracteritza i singularitza les festivitats que hem deixat endarrere.

El capvespre del dia 6 de gener es respira un ambient de retorn a la quotidianitat, la normalitat s’imposa de nou en una setmana un pèl estranya, dies laborables s’intercalen enmig de festius. La realitat és ben clara, un gran embolic que ens porta a no saber massa bé ubicar-nos en el dia en el qual vivim.

No obstant, a les llars on hi ha quitxalla encara allarguen un dia més les festes, una jornada que es dóna als més petits perquè puguin gaudir dels regals que ses majestats els Reis Mags els han deixat com a recompensa del bon comportament que han tingut durant tot l’any. Tanmateix, a moltes cases els regals dels Reis Mags no són els únics perquè el Pare Noel i també el tió cerquen el seu espai i així s’intenta compaginar dins la mesura del possible aquests focus de reclam consumista.

Les caixes buides s’amunteguen al costat dels contenidors, el paper d’embolicar esquinçat en mil trossets queda reduït fins a la mínima expressió, els elaborats llaços que decoren els paquets es perden entre la multitud de presents. Res de tot això interessa, simplement es tracta de descobrir què s’amaga darrera de tot l’embolcall.

La il•lusió i la màgia dels més petits resulta contagiosa, és inevitable recordar aquells dies que es vivien amb tanta intensitat anhelant l’arribada del dia dels reis per descobrir si les nostres peticions havien estat satisfetes. No obstant, a mesura que ens anem fent gran, pel camí anem deixant la dosis d’innocència que diferencia amb escreix la infantesa però com a contrapartida adquirim altres valors.

Descobrim que els regals materials, aquells més econòmics i també els més luxosos, estan dotat d’una gran efimeritat. El moment en el qual ens els regalen ens produeix una gran alegria però aquesta va perdent intensitat amb el pas del temps fins arribar a caure en l’etern oblit. En canvi, existeixen tota una sèrie de regals que no es poden lliurar en un dia concret de l’any, regals que no es poden realitzar simplement per quedar bé sinó que ha d’existir una forta implicació i una voluntat real de procedir a lliurar un petit detall a la persona que realment ens importa.

La permanència i el record constant i present d’aquests regals és el que més m’agrada, a ull nu poden semblar simples però estan dotats d’una gran transcendència amb la peculiaritat que no es poden adquirir a cap establiment comercial. Cada dia som dipositaris d’aquests regals i no en som conscients. Ben segur que ningú els esmentarà però tots en bona mesura rebem regals marcats per la seva permanència que prenen forma d’una abraçada sincera, una empenta carregada d’optimisme en un moment difícil, una conversa tranquil•la i pausada o la dolçor d’un petó. El cost econòmic és pràcticament nul mentre que el valor de tots aquests regals esdevé incalculable.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 08/01/2010
Laia Gomis

El ritme marcat pel temps

2009-12-31T15:15:00.004+01:00

La noció del temps és una qüestió relativa, hi ha persones que contemplen el pas dels dies des d’una passivitat envejable, essent testimoni mediat i directe de cada hora que transcorre. En canvi, a l’altre costat ens trobem aquells que també vivim amb intensitat tots els moments però realment només som conscients del dia en el qual vivim quan alcem la vista i contemplen el calendari.

Precisament, aquestes alçades del 2009 el calendari esgota els darrers dies d’un any replet d’experiències, vivències i emocions. Les expectatives generades quan iniciem un nou any són tremendament ambicioses però a mesura que avancen els mesos aquestes van perdent intensitat fins que a mitjans d’any es troben totalment desnaturalitzades i pràcticament oblidades en el vell calaix dels records.

Tanmateix, les ambicions continuen ben presents, els reptes no falten però adquireixen un caràcter i un to completament diferent. El calendari no marca el ritme dels objectius sinó més aviat pren un especial protagonisme els interessos i les preocupacions intrínseques a les nostres vides.

Si bé és cert que darrera de l’obsessió d’organitzar i planificar s’amaga la por encoberta de deixar escapar valuosos moments sempre existeix un cert risc de prioritzar aquelles qüestions poc rellevants però que d’altra banda, marquen la nostra agenda. Quan arriba el dia que tanquem l’agenda, aleshores és qual realment som conscients de les dimensions i l’abast que suposen certes implicacions.

Tot s’acaba resumint en una paraula, senzilla però profundament reveladora d’una gran veritat, prioritat. A tots ens ha passat en alguna ocasió, dies que has marxat de casa d’una revolada de bon matí quan els primers rajos de sol tímidament apareixen i quan tornes a casa, són més de les deu de la nit i has passat tot el dia sense parar, amunt i a avall, d’aquí cap allà i en el millor dels casos tenint una estoneta per dinar i ràpidament continuar amb la feina.

Un dia que hem deixat escapar i aquest mai més el tornarem a recuperar, és cert que demà n’apareixerà un altre però per molt que ho intentem el cafè que tenim pendent o la conversa que hem posposat per després ja no tindrà cabuda en el dia que hem deixat endarrere sinó que haurà d’esperar l’arribada de l’endemà.

Les obligacions i les responsabilitats impliquen que per nosaltres la màxima que des de petits ens expliquen dient que els dies tenen vint-i-quatre hores no és exactament aquesta. La disponibilitat del temps que realment tenim per nosaltres és una qüestió ben diferent i que dissortadament s’allunya molt de les famoses vint-i-quatre hores.

Estem a les portes d’un nou any, el 2010 es presenta carregat de reptes i oportunitats per a tots nosaltres, convé extreure la màxima potencialitat d’aquest nou any i això només ho aconseguirem si ens proposem compaginar les responsabilitats amb els moments d’evasió i diversió. Només d’aquesta manera el temps no serà un problema en les nostres vides. Afortunadament, sempre existeix un cert marge de discrecionalitat, un espai reservat a l’artífex que dota d’una certa peculiaritat el nostre dia a dia i evita que la rutina s’apoderi de nosaltres, la improvisació que és capaç de tenyir de color un dia marcat pel to grisenc.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 31/12/09
Laia Gomis

Bones Festes!!!

2009-12-24T02:35:00.004+01:00

Els dies s’esvaeixen, els mesos s’escolen entre les pàgines del calendari a una velocitat vertiginosa. El ritme trepidant de les nostres vides ens condueixen, pràcticament, sense adonar-nos al darrer mes de l’any. Alço la mirada i contemplo el calendari, el dia 24 de desembre ja ha arribat. Sincerament, pràcticament no me n’he adonat i ja tornem a tenir aquí les festivitats nadalenques.

Precisament, el fet de no ésser conscient de la noció del temps m’ha conduit a no pensar que aquesta setmana el Diari del Baix Penedès en comptes de sortir el divendres sortia avui mateix, dijous. Un fet que no me n’he adonat fins ahir a mitja tarda...aleshores ja era massa tard. Així doncs, em disposo a felicitar-vos les festes a totes les persones que de tant en tant traieu el cap per aquest espai. Espero que gaudiu intensament d’aquests dies que s’apropen, aprofitant al màxim l’encant que s’amaga darrera d’aquestes dates.

L’economia a les aules

2009-12-19T18:25:00.003+01:00

Els dies previs a l’inici de les vacances nadalenques són jornades maratonianes en moltes escoles i instituts. Durant aquests mesos els alumnes han anat adquirint nous coneixements i s’han anat examinant de les diverses matèries que omplen el seu expedient acadèmic. Ara, arriba el moment de saber quin ha estat el resultat de l’esforç i la dedicació que per naturalesa es presumeix en tots els estudiants i que es materialitzarà amb el lliurement de les notes del primer trimestre del curs.

No obstant, més enllà del caràcter positiu o negatiu de les mateixes, hi ha una qüestió que penso que seria interessant d’abordar. Els nostres estudiants cursen les assignatures clàssiques: llengües, matemàtiques, història, física, química...Ara bé cal reconèixer que en els darrers anys es va introduir una nova assignatura: Educació per a la Ciutadania. Una aposta valenta i decidida que el govern encapçalat per José Luis Rodríguez Zapatero va realitzar per tal de que els estudiants analitzessin de prop qüestions tan importants i transcendental com els drets humans o la pròpia democràcia. No està de més, recordar la gran polèmica que es va suscitar entorn la incorporació d’aquesta assignatura a les escoles, especialment des dels sectors més conservadors es va posar el crit al cel tergiversant l’essència d’aquesta assignatura.

Tanmateix, crec que aquest va ser un pas important però no estaria de més avançar en aquest camí modernitzador i afegir dins el currículum dels nostres estudiants una nova assignatura. En aquests moments de crisi econòmica, constatem com els termes relacionats amb el món de l’economia flueixen constantment en diversos àmbits i sectors. L’economia ha deixat de ser una qüestió reduïda als cercles tancats i concèntrics on tan sols els coneixedors d’aquesta matèria, els experts i els professionals s’atrevien a parlar de les qüestions relacionades amb el món econòmic.

Avui en dia, si prestem atenció ens adonarem que podem sentir parlar d’economia en el forn de pa, a la porta de l’escola, a la màquina del cafè o en el transport públic. A vegades es poden sentir opinions interessants i reflexions que convé recordar tot i que també s’ha de destacar que determinades lectures o interpretacions simplistes provoquen certs escarafalls.

En el fons, l’economia és una realitat que ens acompanyarà durant tota la nostra vida, en èpoques de creixement econòmic en sentirem a parlar poc però quan arriben les recessions aleshores aquesta matèria pren de nou un cert protagonisme ja que es converteix en el centre d’atenció. Així doncs, penso que si bé els estudiants han d’acreditar certs coneixements lingüístics i científics per obtenir l’ESO, entre aquests àmbits del coneixement crec que no estaria de més ampliar-los i afegir una realitat tan quotidiana com és l’economia.

Paraules com dipòsit, hipoteca, crèdit personal, plans de pensions, interès nominal o euríbor són només alguns exemples de termes econòmics que tots els ciutadans haurien de conèixer. Ara bé, potser ningú es planteja introduir una assignatura econòmica o financera a les nostres aules perquè aleshores tots els estudiants acabarien la formació obligatòria amb coneixements bàsics sobre una realitat que malgrat estar en ple segle XXI molts encara consideren que ha d’estar a l’abast d’uns pocs.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 18/12/09
Laia Gomis

Els premis de l'Associació de Periodistes Parlamentaris

2009-12-17T16:35:00.004+01:00

L’Associació de Periodistes Parlamentaris acull a prop de cent professionals de la comunicació que desenvolupen la seva activitat periodística a les Corts Generals. La visualització d’aquesta associació de periodistes pel conjunt de la ciutadania té lloc en el mes de desembre quan lliuren els Premis Parlamentaris.

Hi ha un extens ventall de modalitats i categories de premis i enguany aquests van ser els guardonats:

- El parlamentari més actiu: Joan Herrera (ICV)
- El diputat revelació: Carlos Salvador (UPN)
- El senador revelació és compartit per Esmeralda Iranzo (PSOE) i Josep Nuet (EUiA)
- Els senador de l’any: Manuel Fraga (PP)
- “Azote al Gobierno”: Josu Erkoreka (PNV)
- “Azote a la opoisición” Ministre de Foment, José Blanco
- L’eurodiputat de l’any: Ramón Jáuregui (PSOE)
- La desconoguda del Parlament: Cayetana Álvarez de Toledo (PP)
- El diputat més veterà: Alfonso Guerra (PSOE)
- Premi càstig de la premsa: Ministra de Defensa, Carme Chacón
- Premi Parlamentari a la millor relació amb la premsa: Francesc Vallès (PSC)

No em puc estar de fer un petit comentari sobre el darrer guardonat. D’entrada, per evitar lectures oportunistes i interessades que alguns s’entossudeixen a realitzar i que després a través dels comentaris em recriminen, afirmaré que aquesta reflexió és purament subjectiva i en cap moment cerco donar una falsa aparença dels paràmetres d’objectivitat.

Tinc la immensa sort de conèixer al Francesc Vallès i precisament per aquest fet puc afirmar que aquest guardó el té merescut. Ell en cap moment ho reconeixerà perquè la discreció és un dels atributs que caracteritzen la seva manera de ser, defugint sempre dels protagonismes. Ara bé, és un treballador infatigable i sempre desenvolupa totes les activitats encomanades des d’una gran professionalitat.

Per a molts, el lliurement d’aquest guardó pot ésser considerat com una qüestió poc rellevant però els periodistes que concedeixen aquests premis estan en relació constant amb els parlamentaris i tenen un coneixement detingut i minuciós sobre la seva activitat parlamentaria així com també tenen l’oportunitat d’intercanviar opinions en els passadissos més enllà de les tradicionals formalitats que es veuen reforçades en les rodes de premsa. Així doncs, ens podem mostrar orgullosos que el Francesc Vallès hagi estat distingit amb aquest premi.