Una bona gesta

En la meva ment no tinc el record del dia en el qual aquest Diari va veure la llum per primera vegada, encara no havia complert quatre anys i en aquella època tot just començava agafar el bolígraf per fer quelcom semblant a uns gargots.

Si bé és cert que des de petita sempre he sentit una passió especial per la lectura i l’escriptura, és quan mires endarrere quan realment te n’adones de les sorpreses que t’amaga la vida. Sincerament, mai hagués imaginat que aquell diari que els divendres rondava per casa amb el pas dels anys es convertiria en l’espai en el qual tinc l’oportunitat d’expressar les meves reflexions i opinions.

Tinc la mania de plasmar per escrit les coses que em passen pel cap, sempre quedaven desades en el fons d’un calaix fins que un dia, un bon amic em va animar a enviar un dels meus escrits al diari. La veritat és que va haver d’insistir força perquè em resistia i tenia molt clar que les opinions d’una jove de divuit anys no interessarien a ningú. Finalment vaig enviar l’escrit convençuda que no el publicarien però la meva sorpresa va arribar quan el divendres al fullejar el diari em vaig trobar amb la meva reflexió.

Durant els últims quatre anys, de manera ininterrompuda, setmana rere setmana he procurat aportar la meva visió així com també relatar les percepcions que em generen tota una sèrie d’esdeveniments que succeeixen al nostre voltant sense oblidar algun que altre esment sobre qüestions que potser ens queden una mica més llunyanes però provoquen reflexions que no poden passen inadvertides.

La meva col·laboració al Diari del Baix Penedès s’ha convertit en un sa costum amb nombroses potencialitats. Més enllà de la necessària reflexió implícita que acompanya el fet d’escriure, haver de pensar els temes que abordaràs cada setmana és un exercici tremendament interessant que et condueix a documentar-te i a pensar detingudament els continguts que empraràs en els escrits. No ets conscient i s’inicia una dinàmica molt entretinguda, en el fons em sento una privilegiada de gaudir d’un espai d’aquest Diari on expressar les meves opinions.

La veritat és que no va ser fins la setmana passada quan llegint el Diari vaig descobrir que aquest mitjà de comunicació estava d’aniversari, concretament l’edició que tenia entre les mans era la número 1.000. Arribo una mica tard, una setmana després de la gran celebració però no volia mirar cap un altre costat perquè crec que aquesta gesta mereix un esment especial.

La setmana passada celebràvem el número 1.000 del Diari del Baix Penedès i ben aviat tindrà lloc el vintè aniversari que per primera vegada aquest rotatiu comarcal sortia a la llum. Un èxit que ha estat possible gràcies a totes les persones que van apostar des del primer moment per aquest projecte, als periodistes que han cercat les notícies i s’han traslladat in situ per captar de primera mà allò que es respira al carrer. Així com també totes aquelles persones que desinteressadament participen en aquest projecte col·lectiu.

Tanmateix, enmig del reguitzell de peces claus no em puc oblidar dels veritables protagonistes, els lectors. Sense la receptivitat de totes les persones que cada setmana fullejen, llegeixen, analitzen i critiquen el Diari aquesta fita que suposen els primers mil números no s’hauria assolit.
Article publicat al Diari del Baix Penedès, 31/07/09
Laia Gomis

“Populisme punitiu”

En un interval molt curt de temps han succeït dos fetes terribles, la violació de dues adolescents a mans d’un grup de nois que tenien unes edats compreses entre els dotze i els quinze anys. Només de pensar-ho m’esborrono, quan els informatius es fan ressò d’aquestes notícies automàticament em plantejo una reflexió.

Davant la bestialitat d’aquests fets, la meva repulsa i condemna més ferma, no vull ni imaginar el calvari pel qual estan passant aquestes criatures que la denominació amb les quals les vulguem descriure, nenes o adolescents, tant fa. No es tracta d’obrir un front entorn els termes que hem d’emparar per referir-nos a dues joves víctimes.

No obstant, a mesura que passen els dies, constato amb certa sorpresa com aquests esdeveniments estan a l’ordre del dia en els programes horripilants que diverses cadenes de televisió emeten a les tardes estiuenques. Sóc incapaç de reconèixer a cap de les persones que participen en aquests programes però la curiositat em porta a escoltar detingudament les argumentacions emprades pels tertulians.

Totes elles són dignes de recollir-les en un llibre i editar-lo com a manual de totes aquelles pràctiques i conductes que no s’han de dur a terme. Davant un tema tan sensible com és aquest, parlen amb una alegria que ratlla l’ofensa. A més, els seus judicis de valors són realment sorprenents per no esmentar el pèssim bagatge jurídic que a través d’algunes paraules que han memoritzat per donar aparença de domini i coneixement del tema empren enmig d’una sèrie de barbaritats que sembla no tenir fre.

El populisme en el seu grau extrem es troba reflexat a la petita pantalla, desvirtuant la realitat i així creant una sensació que no es correspon a la realitat. No ens podem deixar endur i caure en el caos perquè si aquests fets es reptessin dia rere dia, entendria que les alarmes s’engeguessin però no hem d’oblidar que estem parlant de dos casos concrets i puntuals, així que no podem generalitzar i dramatitzar sobre els nostres joves.

És evident que no podem mirar cap un altre costat i fer veure que no passa res, però des d’aquest punt fins a l’altre extrem que retraten una societat que no té res a veure amb la nostra hi ha diversos termes mitjos. No obstant, que diverses cadenes de televisió apostin pel dramatisme em preocupa perquè molts ciutadans empren com a referents els continguts que transmeten. Ara bé, allò que considero una veritable irresponsabilitat és l’actitud que ha adoptat el principal partit de l’oposició, el Partit Popular, una vegada més es suma a la demagògia, al populisme i al catastrofisme.

Després de conèixer les violacions que havien patit aquestes dues noies, automàticament van sortir com els salvapàtries i en una roda de premsa van anunciar que al setembre presentaran una proposició de llei per reduir l’edat penal. Un fet que de cara a l’opinió pública sona molt bé i segurament s’ha endut molts aplaudiments. Ara bé, cal ser realista i conseqüent perquè si quelcom és contraproduent és legislar a cop calent. La catedràtica de Dret Penal, Mercedes García Arán, ha definit molt bé, la sensació i el clima que es crea quan tenen lloc assassinats o violacions ella parla del “populisme punitiu”. Tanmateix, cada vegada que succeeix un fet que ens commou, automàticament no podem donar resposta a través d’un canvi legislatiu o realitzant una nova llei. Això només ens conduiria a un carreró sense sortida atapeït d’una disparitat jurídica realment preocupant.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 24/07/09
Laia Gomis

Moltíssimes gràcies a tots!!!

Escric aquestes paraules en agraïment a totes aquelles persones que han tingut el detall de felicitar-me a través d’una pluralitat de mitjans. Quan el rellotge marcava les dotze de la nit, arribaven els primers missatges i trucades. No puc evitar l’emoció en veure que hi ha persones que estan atentes, esperant que el moviment de les busques del rellotge facin canviar el dia per tenir el bonic gest de felicitar-me. La distància s’esvaeix, tant fa cent quilòmetres com una vintena, la felicitació arriba quan passen pocs minuts que el dia 21 de juliol s’estreni en el calendari.

Me’n vaig a dormir enganxada al mòbil, missatges i trucades ben entrada la mitjanit i em llevo amb el mòbil ple de missatges, una sensació que sincerament m’emociona. Procuro donar resposta a tots els missatges i atendre les trucades, especial il·lusió em fan aquelles trucades i els missatges que no esperava, l’encant de l’efecte de la sorpresa.

Aquí no acaba tot, quan obro l’ordinador, descobreixo que tinc diversos correus electrònics i el mur del facebook ple de felicitacions...sense paraules. Mai hagués imaginat que tantes persones invertirien una part del seu temps en enviar-me una felicitació i desitjar-me un bon dia d’aniversari a través del facebook. Felicitacions que arriben d’arreu de Catalunya, de les quatre províncies catalanes però no es limiten aquí, Madrid, Córdoba, Granada, València, Santander, Albacete...anant més enllà de l’Atlàntic, des de Chile...

La veritat és que escric aquestes paraules i encara resto astorada per la gran quantitat de persones que m’han felicitat. He contestat algunes felicitacions però demà mateix penso donar respostes a totes les que em queden pendents. Així que a tots els que heu tingut el gran detall de pensar en felicitar-me, moltes gràcies de tot cor, aquells que ho heu fet personalment, els que heu passat un ratet del dia amb mi, heu compartit una conversa per telèfon, heu optat pel sms, un correu electrònic o directament el facebook. A tots, MOLTISSIMES GRÀCIES!!!

Encara queden unes hores per gaudir del meu aniversari, així ho faré però més enllà del caràcter especial del dia d’avui, això de fer anys entre setmana no va massa bé per fer una gran celebració. Així doncs, el plat fort arribarà el divendres a la tarda, dia en el qual les distàncies geogràfiques que em separen de molts amics s’esvairan, el bo i el millor del Delta, de Barcelona fins arribar al Vallès, tot plegat quedarà concentrat en un petit punt, un racó inhòspit i perdut entre vinyes i pins...el compte endarrere ha començat!

La Bisbal del Penedès clama PROU D’ABUSOS!!!

Ahir a la tarda va tenir lloc una manifestació sense precedents al municipi baixpenedesenc de la Bisbal del Penedès, segons la informació proporcionada pels Mossos d’Esquadra, vuit-centes persones, van sortir al carrer per fer sentir el descontentament davant l’increment desmesurats dels impostos que l’equip de govern encapçalat per l’alcalde de la Bisbal, Josep Maria Puigivet, ha realitzat en els darrers dos anys.

Aquesta manifestació es va organitzar conjuntament pel Partit dels Socialistes de Catalunya, Convergència i Unió i l’Agrupació per la Dignitat de la Bisbal. A més, donaven suport a la manifestació l’Associació de Propietaris de Can Gordei, de l’Esplai, la Masieta, el Papagai així com també l’Associació d’Afectats pel reparcel·lament de la Miralba.

Quan vaig arribar a la Bisbal, a quarts de set, un bon nombre de persones es trobaven aplegades en el punt de concentració res a veure amb la gran quantitat de bisbalencs i bisbalenques que es sumarien a la marxa.

Una estona abans de començar la manifestació

Segurament, algú es preguntarà el perquè de la meva assistència aquesta manifestació si les polítiques que efectua l’alcalde i el seu equip de govern no m’afecten perquè no resideixo en aquest municipi.

No obstant, sempre he tingut molt clar el meu compromís polític, normalment el meu àmbit d’actuació es concentra fonamentalment al Vendrell però quan es duen a terme actes arreu de la nostra comarca, sempre que tinc l’oportunitat procuro no faltar-hi. A més, diverses persones em van fer saber l’existència d’aquesta manifestació i em van convidar aquest esdeveniment, així que vaig voler desplaçar-me fins a la Bisbal del Penedès dissabte a la tarda i participar en aquest acte.

Inici de la manifestació

Cal recolzar als companys i companyes que treballen activament en intentar canviar les coses en els seus respectius municipis, una tasca que no és gens senzilla si es té en compte les complexitats que s’amaguen darrera de les realitats pròpies i inherents de cada municipi.

La veritat és que la manifestació va ser un èxit, molts veïns i veïnes de la Bisbal del Penedès no s’ho van pensar dues vegades i van sortir al carrer, a fer sentir la seva veu. Una manifestació cívica, pacífica, un veritable exemple de manifestació. De motius no els en falten, en dos anys els bisbalencs i les bisbalenques han hagut de fer front a un increment del rebut de l’aigua d’un 164%, la taxa d’escombreries ha pujat un 52.16%, l’IBI un 46% per no esmentar els preus de la llar d’infants, dels casals d’estiu i de l’escola de música.

Com a contrapartida, una regidora que dóna suport a l’equip de govern, s’ha pujat el sou un 60%, a més l’equip de govern fa gala de no cobrar cap sou però utilitzen les dietes i els desplaçaments com a sous encoberts. Un fet que reflexa la manca de transparència de l’equip de govern i en només cinc mesos en concepte de dietes i desplaçaments es van gastar 22.000€

Aquests arguments es van recollir en la lectura del manifest que en principi estava previst realitzar davant de l’Ajuntament però donat el gran nombre de participants, aquest acte es va haver de dur a terme a la Plaça de l’Església.

Aquesta manifestació hauria de fer reflexionar a l’equip de govern bisbalenc, una participació tan nombrosa de ciutadans al carrer no pot passar inadvertida sinó que cal prendre nota d’aquesta realitat perquè no es pot governar d’esquena als ciutadans.

L’empremta vendrellenca al finançament

Aquests dies hi ha un tema que està en boca de tothom, des del diumenge pàgines i pàgines dels diaris dedicades a una qüestió complexa com és el finançament. La veritat és que ens hem familiaritzat tant amb aquest terme que el vertigen inicial s’ha transformat i quan emprem aquesta paraula les pors i els misteris s’han diluït com una mostra de quotidianitat.

El camí per arribar a l’acord no ha estat gens senzill, els revolts i les zones pedregoses han estat presents des del primer moment. Alguns, en veure les dificultats estic segura que s’haguessin espantat i automàticament haguessin recorregut a l’actitud victimista, fórmula que coneixem de ben a prop, després de viure prop de vint-i-tres anys sota aquest denominador comú.

No obstant, en aquesta ocasió, afortunadament aquests paràmetres no han estat presents en cap moment. El compromís combinat amb la capacitat de negociació, el rigor i la professionalitat de totes les persones que han esmerçat esforços per fer possible aquest acord han estat la clau per aconseguir el nou model de finançament.

Totes les mirades es troben centrades als principals líders polítics, els mitjans de comunicació intenten captar les sensacions i les percepcions que manifesten des del President de la Generalitat, passant pel Conseller d’Economia, el President del Govern o la Ministra d’Economia.

Aquestes són les cares més visibles que han fet possible l’acord de finançament. Ara bé, tots som coneixedors que darrera d’aquestes persones n’hi ha moltes altres que han treballat a fons perquè avui puguem parlar d’un nou model de finançament.

Entre totes aquestes persones avui voldria dirigir la meva atenció vers un vendrellenc que coneix com pocs el nou acord de finançament. Ell ha viscut en primera persona tot el procés negociador, és més, no ha estat un mer espectador sinó més aviat part activa. Estic convençuda que tothom sabrà de qui estic parlant, efectivament, de l’actual Secretari General d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, el Martí Carnicer.

Martí Carnicer i Antoni Castells

M’atreviria anar més enllà, no és cap novetat destacar que l’Antoni Castells i el Martí Carnicer han format un molt bon tàndem. La veritat és que estem parlant de dos experts economistes, amants de la professionalitat i amb una capacitat de treball realment envejable. Per no esmentar la discreció que tant els caracteritza, defugint sempre del protagonisme. La veritat és que he de reconèixer que el Martí Carnicer és una persona molt discreta, com poques he conegut. Ell sempre defuig dels protagonismes, una virtut que en els temps que corren realment escasseja.

De tota manera, aquest fet no m’impedeix en reconèixer públicament el treball que el Martí Carnicer ha realitzat perquè avui el nou finançament sigui una realitat. Un gran acord que no han dubtat en reconèixer públicament la gran majoria dels partits polítics, els sindicats, membres de la patronal, les cambres de comerç així com també nombrosos experts i coneixedors a fons d’aquesta matèria. Així que tots els vendrellencs ens podem sentir orgullosos per partida doble, d’una banda pel nou model de finançament i per l’altre per un bon acord que ha estat possible gràcies a la tenacitat d’un vendrellenc com és el Martí Carnicer.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 17/07/09
Laia Gomis

L:'alcalde de Tarragona visita El Vendrell

En els darrers dies la nostra vila està rebent la visita de diversos càrrecs públics. El passat dissabte era el torn de la consellera de justícia, Montserrat Tura i ahir, l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros es va desplaçar fins El Vendrell per dur a terme una visita institucional.

Tanmateix, abans que oficiés la visita institucional i que l’alcalde del Vendrell el rebés a la casa de la vila, diversos regidors del grup municipal socialista de l’Ajuntament del Vendrell així com també diversos membres de l’executiva local del PSC del Vendrell vam tenir l’oportunitat de fer un cafè amb el Pep Fèlix i conversar tranquil·lament sobre temes plurals i diversos amb el nostre company, l’alcalde de Tarragona.

Aquest matí quan repassava la premsa, he pogut constatar que diversos mitjans de comunicació es feien ressò de la visita de l’alcalde tarragoní al Vendrell. El Diari de Tarragona i el nou mitjà de comunicació que tot just dóna les primeres passes, Del Camp.cat, també esmenta entre les seves pàgines aquesta destacada informació.

El paper del Baix Penedès en el conjunt del Camp de Tarragona, les infraestructures, especialment la connexió ferroviària amb Tarragona així com també la voluntat de l’alcade de Tarragona perquè la figura del mestre Pau Casals s’incorpori a la Candidatura de Tarragona com a Capital Cultural 2016 són només algunes de les moltes qüestions que es van abordar en la visita que l’alcalde de Tarragona, Pep Fèlix Ballesteros, va realitzar al Vendrell.

Neruda, commemoració del seu naixement

La musicalitat dels versos, l’enigma del sentit i la transcendència que s’amaguen darrera d’unes paraules senzilles, honestes i profundes em condueixen a llegir amb regularitat obres poètiques. Un gran ventall d’autors m’acompanyen, Mario Benedetti al capdavant, rellegeixo amb molt de gust els seus poemes però també tinc espais per gaudir de les obres d’Ángel González, Salvat Papasseit, Martí i Pol, Maria Mercè Marçal i no n’esmento més perquè la llista podria ésser molt àmplia.

Un dia com avui, 12 de juliol, naixia un autèntic nom propi de la literatura del segle XX, Pablo Neruda. Un poeta que vaig descobrir fa alguns anys i vaig quedar captivada per la seva poesia. El primer que vaig llegir va ser el clàssic 20 poemas de amor y una canción desesperada, malgrat el pas del temps sóc capaç de recordar de memòria alguns dels seus versos més cèlebres:

“Puedo escribir los versos más tristes está noche.

Escribir, por ejemplo: «La noche esta estrellada,

y tiritan, azules, los astros, a lo lejos»”

Mica en mica em vaig anar endinsant en el món que Neruda plasmava a través dels seus versos, després arribaria el torn de llegir Cien Sonetos de Amor així com també no trigaria en descobrir una vessant més política i reivindicativa dels seus poemes. Un goig per a tots aquells que ens apassiona el món de la poesia.

Justament, anit mateix parlava amb un amic que està a Xile, em posava el dia sobre totes les experiències que està vivint en aquest país. En una estoneta conversàvem sobre la realitat sociològica i política que ha percebut de Santiago de Xile i com no podia ser d’una altra manera també parlàvem del gran poeta Neruda. Una sana enveja sentia quan em comentava que ha estat a la casa de Neruda.

La veritat és que Xile és un país que està a la llista de les meves destinacions on espero que algun dia pugui endinsar-me, especial atracció sento pels contrastos que presenta aquest país, des de les glaceres del sud fins a les zones desèrtiques del nord. Sense oblidar un passeig per les nombroses vinyes que alberguen molts racons d’aquest país així com també fer un recorregut pels indrets que es van convertir en testimonis de la vida de Neruda, començar per Parral que és allà on va néixer, continuar per Temuco on va transcorre la seva infància, després Santiago de Xile i finalment Isla Negra.

Avui quan he conegut que fa cent cinc anys que Pablo Neruda obria els ulls per primera vegada, he recorregut al prestatge i novament he repassat alguns poemes que tinc marcats i entre tots ells us deixo amb aquesta bonica composició.

Montse Tura visita el Vendrell

Maria Eugènia Alegret, presidenta del TSJC i Montse Tura, consellera de Justícia

Només fa uns mesos els jutjats del Vendrell van entrar en funcionament en el nou complex judicial de la nostra vila que dóna servei al conjunt del Partit Judicial del Vendrell, un total de 23 municipis, tots els del Baix Penedès i cal sumar-hi Atafulla, Montferri, la Nou de Gaià, Roda de Barà, La Pobla de Montornès, la Riera de Gaià, Salomó, Creixell i Vespella de Gaià.

Avui, dissabte 11 de juliol, tots els ciutadans que encara no havien estat a les dependències judicials han pogut gaudir d’una jornada de portes obertes. A més, aquestes jornades han comptat amb la presència de dues dones a les quals els tinc una admiració especial, d’una banda, la Consellera de Justícia, Montserrat Tura i de l’altra, la Presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Maria Eugènia Alegret.

La Consellera de Justícia i el Secretari General d'Economia es saluden efusivament i en la següent imatge, la consellera Tura conversa amb la Presidenta del Grup Municipal Socialista a l'Ajuntament del Vendrell, Helena Arribas

Els mesos previs a la celebració de les passades eleccions europees vaig tenir l’oportunitat de moure’m pels jutjats, com representant del PSC davant de la Junta Electoral vaig passar moltes estones pel jutjat però avui no m’he volgut perdre el recorregut pel conjunt de les instal·lacions.

En el moment dels parlaments, he seguit amb deteniment les reflexions que els diversos ponents han dut a terme.La consellera Montse Tura ha estat la primera en prendre la paraula i si quelcom podria destacar de la seva intervenció és el realisme. No ha dubtat en reconèixer que l’administració de justícia està en boca de tothom i ha destacat que cal esmerçar molts esforços i des de la Conselleria de Justícia així s’intenta fer. No són vagues paraules sinó que hi ha fets palpables que reconeixen aquesta realitat, els nous jutjats del Vendrell, la remodelació dels jutjats de Valls, l’ampliació dels jutjats de Reus, una sèrie d’inversions mai vistes en el conjunt del Camp de Tarragona.,

Alguns espais interiors dels jutjats

Acte seguit, la presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Maria Eugènia Alegret ha destacat el caràcter feliç de la jornada d’avui, recalcant l’estructura d’un edifici pensat per la ciutadania, amb espais amplis i oberts. Tot per fer la justícia més còmoda als ciutadans i ha insistit que aquest fet no es contrari amb el rigor i la gestió eficaç amb la qual treballen els professionals de la justícia. Així com també ha recordat la necessitat que funcioni la justícia perquè és el manteniment de l’estat de dret.

Alcalde del Vendrell, Benet Jané, Consellera de Justícia, Montse Tura i Presidenta del TSJC, Maria Eugènia Alegret

L’alcalde del Vendrell, Benet Jané, ha estat el darrer en intervenir. El primer que ha destacat és la signatura del conveni de mediació familiar. Mentre el sentia parlar, es mostrava orgullós del complex judicial, un fet compartit per tots els vendrellencs i per extensió tots els ciutadans que podem gaudir d’aquestes magnífiques instal·lacions. Tanmateix, en reiterades ocasions ha insistit amb la col·laboració de l’Ajuntament del Vendrell amb altres administracions perquè aquests projectes siguin una realitat. El to de les seves paraules podia donar a pensar que aquesta obra ha estat possible gràcies al treball del seu equip de govern.

No obstant, cal tenir memòria històrica i si avui gaudim d’uns jutjats moderns és gràcies a la previsió i la planificació amb la qual va treballar l’anterior equip de govern municipal socialista, una realitat que la pròpia consellera de justícia no ha oblidat en el seu parlament, així com també destacar el treball del seu predecessor en el càrrec, el conseller Josep Maria Vallès.

Per a molts, aquestes referències són mers apunts però crec que no els podem oblidar perquè són realitats que alguns voldrien fer desaparèixer però quan el present equip de govern va entrar a l’ajuntament del Vendrell el juny del 2007, la cessió dels terrenys per la construcció dels jutjats ja era una realitat.

Voldria acabar aquesta reflexió amb un element que m’ha cridat especialment l’atenció, la consellera Tura ha destacat que mai ha estat partidària de col·locar plaques on consti el seu nom quan té lloc una inauguració o un acte oficial. Durant els setze anys al capdavant de l’alcaldia de Mollet del Vallès no ho va fer mai, tampoc quan va ser consellera d’interior i tampoc ara quan és consellera de justícia. Quan entrem als jutjats del Vendrell ens trobem amb una placa que conté un fragment d’un poema d’en Miquel Martí i Pol, concretament s’hi recullen aquests versos:

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres

Panem et circenses

En els darrers dies hem pogut constatar diversos esdeveniments que han acaparat l’atenció dels mitjans de comunicació, portades de diaris, minuts de televisió i comentaris que els ciutadans no es resistien a realitzar davant uns fets que adoptaven una dimensió desproporcionada.

El futbol desperta passions, una realitat que tots hem pogut constatar en els darrers mesos quan l’afició blaugrana es rendia davant un equip que aconseguia guanyar en una temporada tres títols consecutius com són la lliga, la copa del rei i la copa d’Europa, el famós triplet que tots en un moment o altre hem invocat.

La gran quantitat de diners que mouen els clubs de futbol són xifres astronòmiques, especialment equips com el Barça o el Madrid, dia per altre anuncien fitxatges de jugadors per valors esfereïdors. Recentment, la polèmica ha traspassat el món esportiu i ha saltat fins a l’esfera pública davant el fitxatge que el Reial Madrid ha realitzat amb un jugador per valor de 94 milions d’euros.

Davant d’aquest fet sempre hi ha opinions controvertides, partidaris i detractors, però cal ésser realista perquè en una situació complicada com en la que ens trobem en aquests moments, suposa un xoc brutal constatar com un jove de només 24 anys percep 94 milions d’euros per donar tocs a la pilota i marcar gols. De nou, la cultura de l’esforç i la constància que des de ben petits ens intenten inculcar, s’esvaeix i desapareix perquè hi ha molts joves que somien en ésser futbolistes i rebre aquests sous milionaris.

Si aquest fet no fos prou escandalós, la presentació del jugador davant més de 75.000 aficionats no va ésser un exemple d’austeritat. Més de 200 mitjans de comunicació acreditats, 500 periodistes van estar presents aquest acte com si es tractés d’un esdeveniment institucional i entre els convidats, l’ambaixador de Portugal i el Vaticà, simplement sorprenent.

Ara bé, les crítiques no només van dirigides vers el Reial Madrid, potser aquests fets posen de relleu la magnitud i l’escàndol d’aquestes pràctiques però si ens traslladem al Barça constatem que jugadors com Etoo també eren temptats de rebre unes xifres milionàries si abandonaven l’equip blaugrana, concretament 200.000€ a la setmana.

Del futbol podem passar cap un altre registre d’oci com és el camp musical. Aquesta mateixa setmana s’ha efectuat el comiat a un cantant que potser va ser el rei del pop però precisament la seva vida no va ser exemplificant. De sobte, una tarda descobreixo com una bona part dels canals de televisió retransmeten en directe el funeral de Michael Jackson.

No donava crèdit allò que els meus ulls estaven veient. Novament, emergim a l’esfera pública amb un relleu que ratlla un acte d’estat, la mort d’un cantant. Entenc l’emoció dels fans i aficionats a la seva música però considero totalment desproporcionat el tractament mediàtic que es dóna aquest tipus d’informació. Enmig d’aquest context s’escolen informacions tremendament rellevants que passen completament desapercebudes i en els millors dels casos són reduïdes a un mer apunt perquè no sigui dit. En ple segle XXI constatem que la màxima romana “Panem et circenses” és ben vigent en els nostres dies.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 10/07/09
Laia Gomis

Festes del Barri

Falla del Barri de França

Moltes idees al cap, temes interessants per escriure alguna reflexió però a vegades s’ha d’aprendre a desconnectar una mica, aquest és el fet que ha provocat la manca d’escrits en aquest espai. Reconec que sóc incapaç de desconnectar del tot, em resulta impossible perquè el mòbil i el correu electrònic sempre el tinc obert, ara bé, cal reconèixer que el ritme i la intensitat d’aquests dies és molt més tranquil.

No obstant, des del passat dissabte, El Vendrell, viu unes jornades festives especials, amb un encant propi com són les festes del barri. El tret de sortida tenia lloc amb la Font de la Menya i el Serrallo, després vindria el Barri de França, el barri més barri per excel·lència, el meu barri! Dimarts seria el torn de la Carretera i dissortadament la pluja va jugar una mala passada, dimecres Plaça Nova i Barceloneta, avui el protagonisme el té el Barri de la Plaça Vella, esperem que el dia mig ennuvolat s’aguanti i no plogui i dissabte la Muntanyeta posa punt i final aquests dies de gresca.

Hi ha molts elements que podem identificar amb les festes del barri, des del repic de campanes, el pa beneït, el sopar al carrer, els concerts... ara entre totes aquestes activitats hi ha un element que desperta la curiositat de molts vendrellencs, les falles. Cada barri planta la seva falla on es recullen tota una sèrie de crítiques polítiques i socials sobre esdeveniments que han tingut lloc a la nostra vila en els darrers mesos.

Les falles es converteixen en un punt de trobada, moment de compartir opinions i parers amb diverses persones sobre el disseny i el contingut de la falla, així com també les odioses comparacions entre barris sempre hi són presents. Entre totes les falles que he vist, enguany he de felicitar per l’originalitat i el nivell, la falla del Barri de França, sincerament és la que més m’ha agradat. Dues piràmides ens transportaven del Vendrell fins a Egipte un fet que es produïa gràcies a la conversió del nom dels nostres polítics en antics faraons egipcis.

Quan cau la nit, totes les crítiques, els acudits i les reflexions que contenen les falles es converteixen en cendres quan té lloc l’encesa de la falla. Un moment especial on s’hi barreja emoció i nostàlgia, el foc acaba amb hores i hores de reflexions, treball i dedicació perquè tots puguem gaudir de les falles. Ara bé, estic segura que molts membres de l’organització dels diferents barris en aquests moments ja rumien el caràcter i l’estil de la falla del proper any.

Quan posem punt i final a les festes del barri, la Festa Major comença a treure el nas, així que el primer tasteig l’hem tingut amb les festes del barri i ara ja ens podem anar preparant per viure uns dies de festa grossa, que la Festa Major en menys de quinze dies la tenim entre nosaltres!

Confusió terminològica

El mes de juliol comença a circular, tot just fa tres dies que el tenim entre nosaltres però l’onada de calor deixa l’empremta estiuenca. Els indrets clarament turístics es comencen a omplir de ciutadans que gaudeixen de les seves vacances i han decidit escollir entre el gran ventall de destinacions les nostres contrades.

En aquest context, no fa massa dies que intentava programar alguna escapadeta i mentre cercava informació sobre diversos vols em vaig topar amb un fet que em va cridar l’atenció. En diverses ocasions he estat usuària de l’aeroport de Reus, unes bones instal·lacions que tenim a tocar de casa i que mica en mica van acollint un major nombre de destinacions. No obstant, el fet que desitjaria ressaltar no té res a veure amb la infraestructura de l’aeroport sinó més aviat en una qüestió estrictament terminològica.

L’aeroport de Reus en nombrosos buscadors de viatges, companyies aèries apareix citat i referenciat al costat de la paraula Barcelona, arribant en determinades ocasions a aparèixer com una unitat conjunta apareixent d’aquesta manera: aeroport Reus-Barcelona.

Molts ciutadans quan programen les seves vacances poden pensar que la ciutat de Reus es troba ben a prop de Barcelona, tots tendiríem a pensar aquest fet si desconeixem totalment l’indret escollit per les nostres vacances i a més confiem en el fet que ambdues poblacions apareixen esmentades conjuntament.

Ara bé, la realitat poc té a veure amb l’agregat que empreses i agències de viatges realitzen quan volen donar a conèixer l’aeroport de Reus. Tots nosaltres som coneixedors de la distància geogràfica existent entre la capital del Baix Camp i Barcelona, més de cent quilòmetres salvables gràcies a les bones comunicacions existents entre ambdues ciutats.

No obstant, penso que aquest fet no és justificable perquè si bé és cert que diverses veus clamarien en defensa de l’actitud adoptada per les empreses recorrent a la llibertat que aquestes tenen a l’hora d’organitzar els seus paquets turístics. Automàticament, podríem adoptar un posicionament situat a les antípodes d’aquesta realitat perquè les pràctiques que es fonamenten en la confusió no beneficien als ciutadans sinó que més aviat provoquen una reacció d’impotència i ràbia quan realment descobreixen que han estat enganyats.

Si bé és cert, que sempre cau sobre els ciutadans el fet d’ésser responsables i de contrastar la informació, en honor a la veritat, en nombroses ocasions, tots nosaltres adoptem l’actitud còmoda i oblidem aquestes nobles consideracions. Personalment, si alguna ciutat hauria d’acompanyar el terme aeroport de Reus per motius de proximitat i sentit comú hauria de ser Tarragona.

Ara bé, reconec que aquest fet provocaria el disgust de molts tarragonins i reusencs perquè si bé és cert que les pugnes i les rivalitats entre poblacions veïnes tots volem pensar que són coses del passat però quan sorgeixen aquestes qüestions sembla que reneixin les mateixes. Potser en el fons, aquesta rivalitat provoca que la denominació de l’aeroport Reus-Barcelona no sigui qüestionada.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 03/07/09
Laia Gomis