divendres, de febrer 27, 2009

Perplexitat

La desaparició d’una persona sempre és un fet tremendament preocupant, els dubtes i les inquietuds s’apoderen de la ment dels familiars, amics i coneguts que comencen a rumiar amb l’única finalitat de cercar una explicació però desafortunadament no acostumen a trobar resposta.

Enmig d’aquesta situació desconcertant, els mitjans de comunicació s’introdueixen de ple en el patiment i l’angoixa d’una família que només desitja abraçar de nou a la filla, la germana, neboda i neta que de la nit al dia ha desaparegut. De sobte, el pitjor escenari imaginable s’apodera de la realitat quan una persona reconeix haver estat l’autor de la mort de la jove i per si no n’hi hagués prou, la confessió va més enllà rebel·lant que es va desfer del cos precipitant-lo en un riu.

El desconsol s’apodera d’una família i amb tota seguretat els plors es converteixen en una constant perquè aquesta realitat és molt difícil de digerir. Automàticament, s’efectua un desplegament policial a la recerca del cos, de moment, sense obtenir resultats. Un fet que incrementa exponencialment l’angoixa, la ràbia i la impotència.

La societat civil no es mostra impassible davant aquesta realitat i sense pensar-ho dues vegades organitza una manifestació per tal de recolzar a la família. No obstant, durant el transcurs d’aquest acte s’hi van lluir tota una sèrie de pancartes acompanyades de crits esfereïdors que sense complexos demanaven un enduriment de les penes al codi penal així com també apareixia la introducció de la cadena perpètua.

Aquests temes són molt delicats i mereixen un tractament seriós i rigorós, just el contrari de la praxis habitual dels comentaristes i cronistes de la premsa groga. Cal partir d’una premissa bàsica, introduir la cadena perpètua avui en dia en el nostre sistema és clarament anticonstitucional. En la nostra carta magna s’exposa clarament que les penes privatives de llibertat estan orientades a la reeducació i a la reinserció social. Precisament, la privació vitalícia de la llibertat d’una persona que és allò que persegueix la cadena perpètua, clarament no va en la direcció del precepte constitucional.

No obstant, rebaten aquest argument amb una certa rapidesa, reformar la constitució i problema resolt. Més enllà dels nombrosos arguments jurídics que ens portarien a explicar perquè no hi cap la cadena perpètua en el nostre país crec que existeixen arguments que neixen senzillament la moralitat i l’humanisme. Sincerament em preocupa veure com el revengisme s’instal·la en la nostra societat i aquella màxima de l’ull per ull i dent per dent pren una certa força.

A vegades tinc la sensació que retrocedim en el temps i tornem a les èpoques fosques on aquell que cometia un delicte era ridiculitzat davant tota la població i com a càstig se’l penjava enmig de la plaça del poble. Volem anar cap aquesta direcció? Afortunadament, el nostre marc constitucional i legal clarament no ens ho permet és més crec que seria una gran irresponsabilitat obrir la més mínima escletxa que permetés introduir algunes de les recents reivindicacions d’enduriment de penes o arribant a l’extrem de la cadena perpètua. Aquestes qüestions requereixen serenor i precisament per aquest fet us recomano les reflexions de Beccaria, autor d’un extraordinari llibre “De los delitos y las penas” una obra que malgrat estar escrita en ple segle XVIII us asseguro que té plena vigència en els nostres dies.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 27/02/09
Laia Gomis

diumenge, de febrer 22, 2009

Antonio Machado, ben present entre nosaltes


Els anys passen amb molta rapidesa, les dates importants i significatives en el devenir de la nostra història més recent conflueixen però aquest fet no impedeix realitzar un sincer i alhora emocionat record vers aquelles persones que van tenir un paper clau en la història del nostre país. L’exili es va convertir en l’única solució perquè milers de ciutadans no morissin condemnats per la seva ideologia ni fossin perseguits per la seva implicació en la defensa de la causa republicana. Entre els milers de ciutadans anònims trobem que l’exili també es va endur l’avantguarda cultural del nostre país, els millors cervells d’Espanya en l’àmbit literari i científic es veien obligats en abandonar el país que els havia vist néixer.

Avui, 22 de febrer, es celebra el 70è aniversari de la mort del poeta Antonio Machado, aquest il·lustre autor va morir lluny de la seva terra, concretament en un poblet de pescadors francès anomenat Cotlliure. En el cementiri d’aquesta població hi descansa el seu cos i la veritat és que s’ha convertit en un indret de peregrinatge. Personalment, he de reconèixer que en una escapada que vaig realitzar al sud de França, no vaig deixar passar l’oportunitat d’apropar-me a Cotlliure. Recordo la sorpresa combinada amb una gran dosis d’emoció al constatar les nombroses flors, les banderes republicanes i dotzenes de poemes que envolten la tomba d’aquest gran poeta espanyol.

Aquest signe tenia un missatge implícit molt important, el pas dels anys no provoquen l’oblit d’Antonio Machado, setanta anys després de la seva mort, aquest poeta no es troba entre nosaltres però no ha mort, és més, el seu record i els seus poemes són ben presents entre molts de nosaltres. Concretament, crec que avui els seus poemes tenen més força i més sentit que mai i sincerament penso que el millor homenatge que podem realitzar a Antonio Machado és continuar gaudint de la lectura dels seus poemes, així és com veritablement preservarem la seva figura. Aquí us deixo amb una de les seves Parábolas:


Dice la razón: Busquemosla verdad.
Y el corazón: Vanidad.
La verdad ya la tenemos.
La razón: ¡Ay, quién alcanzala verdad!
El corazón: Vanidad.
La verdad es la esperanza.
Dice la razón: Tú mientes.
Y contesta el corazón:
Quien miente eres tú, razón.
Que dices lo que no sientes.
La razón:
Jamás podremosentendernos, corazón.
El corazón: Lo veremos.


Al costat d’aquest text desitjo incloure la musicalització d’un poema que amb tota seguretat tots hem cantat en alguna ocasió, concretament es tracta d’una versió vibrant a càrrec de dos genis musicals, Joan Manuel Serrat i Joaquin Sabina: Cantares

divendres, de febrer 20, 2009

Un gran avanç

En les darreres setmanes, els mitjans de comunicació estan replets d’informació que convé analitzar i estudiar detingudament. La campanya electoral a Galícia i el País Basc segueix el seu curs, els jutges realitzen per primera vegada a la història una vaga sense saber massa bé si gaudeixen o no d’aquest dret. En aquest mateix camí de fets noticiables trobem la trama de corrupció existent entorn a les files del Partit Popular, cada dia que passa descobrim alguna novetat.

L’actualitat és prou rica i qualsevol dels temes apuntats a les línies precedents serien interessants d’abordar però en aquesta ocasió vull centrar la meva mirada vers una notícia que ha passat de puntetes pels mitjans de comunicació: l’aprovació a la Comissió d’Igualtat de la proposta per despenalitzar la interrupció voluntària de l’embaràs.

En una societat democràtica i avançada com és la nostra, tendiríem a pensar que aquesta proposta ha estat aprovada per unanimitat de totes les formacions polítiques. No obstant, no ha estat així, el Partit Popular, hi ha votat en contra mentre de PNV i CiU s’han abstingut en la votació.

Abans d’abordar la proposta que s’ha aprovat a la cambra baixa cal conèixer quina és la situació actual entorn aquesta matèria en el nostre país. D’entrada, l’avortament és considerat un delicte tipificat al codi penal. Ara bé, darrera de la duresa d’aquest enunciat cal esmentar algunes excepcions. Concretament, quan concorren algun dels tres supòsits següents, l’avortament deixa de ser delicte: l'embaràs sigui conseqüència d'una violació es podrà avortar durant les 12 primeres setmanes de la gestació; si es presumeix que el fetus naixerà amb greus tares físiques o psíquiques sempre i quan s'avorti en les 22 primeres setmanes d'embaràs o bé que s'eviti un perill per a la vida o la salut de la dona.

Els canvis que presenta el nou text són importants i ambiciosos. En primer lloc, s’aposta per despenalitzar completament l’avortament i fer-lo desaparèixer del codi penal. Al costat d’aquesta mesura s’impulsa apostar per una llei de terminis sota la qual s’hi puguin acollir la gran majoria de casos d’avortaments que tenen lloc al nostre país. El text no fixa un termini però sembla a ser que pren força el model francès de les catorze setmanes, si en la redacció final s’inclou aquesta especulació, l’avortament serà lliure durant les catorze primeres setmanes de gestació.

A més, també fa un èmfasi especial en el paper que ha de jugar la sanitat pública, actualment tan sols el 2% de les interrupcions d’embarassos que es realitzen en el nostre país s’efectuen en els hospitals públics. En el mateix sentit, es proposa regular l’objecció de consciència dels metges, deixar endarrere l’objecció de la institució i passar a l’objecció individual, així si un professional s’hi oposa s’ha de cercar un altre que realitzi la interrupció de l’embaràs.

El Partit Popular s’entossudeix en qualificar que l’avortament no és un tema socialment rellevant i ja ha anunciat que quan es disposi d’un projecte de llei, presentarà recurs davant del Tribunal Constitucional. Novament, quan ens trobem davant una ampliació dels drets dels ciutadans, la dreta, per no perdre el costum, s’hi oposa. De totes maneres, els seus arguments s’escolen amb rapidesa perquè en el conjunt de nostra societat és més forta la convicció i la solidesa del postulat que manifesta la llibertat de les dones alhora de decidir sobre la seva maternitat.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 20/02/09
Laia Gomis

divendres, de febrer 13, 2009

L’efecte Tremosa


El passat dimarts al vespre va tenir lloc la conferència organitzada pel Col·legi de Periodistes en la qual va intervenir l’alcalde del Vendrell. Sempre he pensat que és molt interessant acudir aquests actes perquè et permeten conèixer de prop i de primera mà, a través de la intervenció de la màxima autoritat de la vila, quin és el rumb i la direcció que pren El Vendrell.

Uns minuts abans que comencés la conferència, la sala d’actes del Centre Cívic de l’Estació es trobava pràcticament buida i així va romandre durant tot el vespre. Per no ser-hi, no hi havia ni la meitat dels regidors de l’equip de govern, un fet que personalment em va cridar l’atenció.

Les xifres econòmiques van copsar bona part de la intervenció de l’alcalde, potser la manca de projectes van portar a l’alcalde a escudar-se sota el paraigües dels indicadors econòmics. Una realitat que tots nosaltres podem conèixer recorrent als nombrosos reculls estadístics que al dia d’avui estan a l’abast de tots els ciutadans que estiguin interessats en aquestes xifres.

Sense allunyar-nos de la vessant econòmica però analitzant-la des d’una altra perspectiva, destacar la sorpresa que vaig tenir quan l’alcalde vendrellenc va parlar del Logis Penedès. En els primers moments, vaig pensar que ens recordaria a tots els presents la posició maximalista de rebuig i condemna vers aquest projecte. No obstant, la seva línia argumental va prendre un altre camí i l’oposició frontal a la qual l’alcalde vendrellenc ens tenia acostumats es va esvair.

Benet Jané, va exposar que el Logis Penedès no havia de dedicar-se en exclusiva a les activitats logístiques sinó que també s’havia d’ubicar indústria puntera en les pròpies instal·lacions. La lògica aristotèlica ens porta a pensar que si l’alcalde opina obertament sobre les activitats que s’haurien d’implantar en l’espai del Logis Penedès, i anant més enllà, formula condicionants, aleshores implícitament ens està donant a entendre l’acceptació del Logis Penedès.

La veritat és que les reivindicacions que els partidaris del Logis hem realitzar en reiterades ocasions defensant aquest projecte no eren gratuïtes sinó que estaven fonamentades en sòlides argumentacions. En aquests moments de greus dificultats econòmiques, s’evidencia la necessitat de diversificació de l’economia baixpenedesenca i precisament el Logis Penedès va en aquesta direcció. Així com també la generació de més de tres mil lloc de treball, una quantitat gens menyspreable en els moments en els quals ens trobem actualment.

Desconec quin són els motius que han provocat a l’alcalde vendrellenc aquest canvi sobtat però les meves hipòtesis es centren entorn el darrer fitxatge que la federació nacionalista ha realitzat, el cap de llista a les eleccions europees Ramon Tremosa. Per aquells que no el coneixeu, aquest economista és un ferm partidari de la logística com a motor econòmic, una prova palpable és el seu llibre “Catalunya serà logística o no serà”. Qui sap, potser aquest llibre s’ha convertit en una obra de capçalera a les files nacionalistes i després de la lectura pausada del mateix, alguns han replantejat els seus posicionaments inicials.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 13/02/09
Laia Gomis

dissabte, de febrer 07, 2009

Memorias de un beduino en el Congreso de los Diputados

L’ombra dels exàmens també es projecta sobre aquest espai, més d’una setmana sense actualitzar el bloc i no ha estat pas per caprici. La veritat és que m’han passat nombrosos temes pel cap i resistir a la temptació d’escriure quelcom no ha estat gens fàcil per una persona que no es mostra indiferent davant cap qüestió i per bé o per mal sempre ha de dir la seva. De totes maneres, les obligacions s’imposen i provoquen tota una sèrie de canvis sobrevinguts en el dia a dia.

En aquests moments, els codis i les lleis queden aparcats i arriba el torn de recuperar la calculadora, signe evident d’estudiar una matèria pròpia d’ADE: Direcció Financera, una assignatura tremendament interessant i a més si afegim l’actual context econòmic i l’estat dels mercats borsaris, doncs encara resulta més atractiu l’estudi.

Ara bé, enmig de l’estudi i els càlculs que ens porten a valorar accions, carteres i demés qüestions, he decidit fer un petit parèntesi. Canviar radicalment de qüestió i comentar-vos una novetat literària que feia molt de temps esperava: Memorias de un bedunio en el Congreso de los Diputados.

Aquest títol tan suggerent i alhora especial només podia ser obra d’una persona entranyable com és José Antonio Labordeta. Som molts els que sentim una admiració especial vers una persona encantadora com és Labordeta. Sincerament, mai oblidaré la meva primera visita al Congrés dels Diputats, vaig tenir la immensa sort d’assistir en viu i en directe a la derogació del Pla Hidrològic Nacional, finals de juny del 2004. Un ratet abans de l’inici de la sessió plenària, vaig intercanviar unes paraules amb aquest diputat aragonés, no ens coneixíem però la conversa va prendre un to amigable que realment em va sorprendre. Unes hores després, José Antonio Labordeta, sense voler-ho es faria un espai en tots els informatius.

Des de la tribuna de convidats vaig viure en viu i en directe, els insults i les riotes que els membres de la bancada popular realitzaven quan Labordeta tenia la paraula. Després d’aguantar estoicament i passivament durant una bona estona, va arribar un punt en el qual la paciència d’aquest diputat es va acabar.

Després de la sessió plenària, quan em dirigia als despatxos dels diputats, mentre esperava l’ascensor, va arribar Labordeta i vam compartir ascensor, els seus companys d’escó de diverses tendències polítiques no van dubtar en recolzar-lo i ell restava importància al fet, tot i que agraïa les paraules però ràpidament insistia en la necessitat de col·locar micròfons d’ambient perquè tots els ciutadans escoltessin els insults i les gracietes que els membres del PP realitzaven mentre els diputats intervenien.

José Antonio Labordeta ha estat un polític que no ha passat desapercebut, sempre ha dit les coses tal com les ha pensat, allunyant-se del to políticament correcte que tant inunda en la vida parlamentaria. A més, ha defensat amb força i energia els seus plantejaments des de la tribuna d’oradors, sense pèls a la llengua i sempre parlant clar i contundent, defugint de les mitges tintes.

Aquesta actitud noble ha despertat la simpatia i l’admiració de molts ciutadans per José Antonio Labordeta. Una persona que sempre ha defugit del protagonisme, a més, el seu pas per la cambra baixa no ha variat la seva manera de ser ni tampoc de pensar.

El repàs personal i retrospectiu que Labordeta realitza en el seu llibre “Memorias de un beduino en el Congreso de los Diputados” es converteix en una lectura obligada per tots aquells apassionats de la POLÍTICA (les majúscules no són una casualitat, sinó més aviat revelen un èmfasis especial per una concepció peculiar, particular i especial què sota aquestes lletres s’amaga)

Tot just començo el llibre però la lectura és molt ràpida i àgil, sense adonar-te’n devores les pàgines carregades d’anècdotes i profundes reflexions, totes elles escrites des d’una sinceritat que traspua les paraules i a més combinada amb una bona dosis d’irònia, pròpia del veritable Labordeta.