Praga, la ciutat del contrast

Aquesta setmana us he anat detallant i explicant algunes petites curiositats de les meves vacances, començava el recorregut per Budapest, el continuava fins arribar a Viena i avui diumenge, una setmana després d’arribar de les vacances, concloc el meu relat amb una ciutat que sincerament em va meravellar, Praga.

Moltes persones em van descriure la capital de la República Txeca com una ciutat encantadora i entranyable, atenent aquestes recomanacions estava a l’expectativa per descobrir que em depararia aquesta ciutat. La veritat és que totes les persones que em van recomanar Praga tenien tota la raó del món, de les tres ciutats que vaig visitar, si em fessin triar una, sense cap mena de dubtes, em quedaria amb la capital de la Repúbica Txeca.

Moltes persones es refereixen a Praga com la ciutat de les cent cúpules i la veritat és que aquesta al·lusió no és casual, ja que des de qualsevol punt, sempre es pot veure una imatge comú i uniforme, nombroses i alhora impactants cúpules.

A més, un valor afegit d’aquesta ciutat és la possibilitat de poder-la recorre a peu, endinsant-te pels seus nombrosos carrers peatonals que ens rememoren a l’època de màxima esplendor, quan en ple segle XIV, el rei Carles IV va transformar aquesta ciutat. Precisament, un altre atribut de Praga és la forta vinculació i el record que es guarda vers la figura d’aquest monarca que va posar el seu segell personal a diversos espais que esdevenen d’obligada visita per a qualsevol turista.

Segurament, quan parlem de Praga tots ràpidament ens ve a la ment la imatge del Pont de Carles, tan present en múltiples pel·lícules. La veritat és que passejar per aquest espai i contemplar el pas del riu Moldava per la ciutat i alçar la vista i veure la ciutat des d’una altra perspectiva és una experiència que ni els vídeos ni tampoc les imatges poden recollir, s’ha de viure i constatar in situ aquestes sensacions.

Precisament, des d’aquest pont es pot contemplar un espai especial i peculiar de la ciutat com és el castell de Praga que contempla i observa atentament al conjunt de la ciutat. Aquesta fortificació es va construir en un indret estratègic i des dels primers anys es va convertir en la residència d’importants aristòcrates, actualment al seu interior, s’hi acullen les dependències del govern del país i el president de la República Txeca hi treballa al seu interior. A més, els turistes podem visitar la sala en la qual té lloc l’elecció del president de la República, un espai un pèl fred i auster... els vigilants de seguretat prohibien fer fotografies però la veritat és que tampoc no us perdeu res ja que la sala no tenia cap encant.

Imatge de la catedral de San Vito

Sense moure’ns de la zona del castell, un edifici preeminent és la Catedral de San Vito, una estoneta de cua per poder accedir al seu interior, però la veritat és que valia la pena prendre una mica de paciència per contemplar un interior espectacular. Destacar, uns vitralls molt elaborats que aporten una lluminositat especial al conjunt de la catedral a més, en la pròpia catedral s’hi guarden les joies de la coronació del regne txec i també s’hi troba la tomba reial en la qual s’hi troben enterrats diversos reis com el propi Carles IV. Un apunt més que em va cridar l’atenció sobre la catedral és la propietat estatal de la mateixa.

La catedral per dins amb els seus vitralls

Un atractiu molt important de la ciutat de Praga és l’ajuntament de la ciutat vella, especialment un element que s’integra amb perfecta harmonia en la seva façana: el rellotge astronòmic més antic del món.

La particularitat d’aquest rellotge és que alberga un quadrant astronòmic, el qual, a més d’indicar les hores, representa les pocions del sol i de la lluna en el cel, així com altres detalls astronòmics que personalment se m’escapen de les mans. A més, aquest és l’únic rellotge del món que mesura l’hora babilònica, molt important pel món de la màgia i l’alquimia.

El rellotge astronòmic de l'Ajuntament

També compta amb un calendari circular on es representen els mesos de l’any i un conjunt de figures animades que quan el rellotge dóna les hores en punt, té lloc el conegut “Passeig dels apòstols”, que consisteix en l’obertura d’unes petites finestretes i els ciutadans poden veure com els apòstols van passant i la figura de la mort, representada a través d’un esquelet estira de la corda i fa sonar una campaneta fins que passen els dotze apòstols que cessa aquesta activitat.

A més, existeix una anècdota molt curiosa en relació aquest rellotge ja que l’any 1987 es va trencar el fil que regula el moviment dels apòstols i aquests desfilaven sense parar més enllà de les hores en punt i la figura de la mort feia sonar la campaneta ininterrompudament. Davant aquest desajust va ser cridat al rellotger amb urgència per reparar aquesta situació, de totes maneres, els ciutadans de Praga van treure la seva pròpia conclusió, la figura de la mort representava als comunistes que per aquelles dates celebraven el seu congrés... casualitats de la vida... dos anys després va caure el règim comunista.

El barri jueu de Praga també és un indret de parada obligatòria, compta amb cinc sinagogues, entre les quals hi ha una sinagoga espanyola i un cementiri datat de mitjans del segle XV. Com l’espai que es va cedir als jueus per enterrar als seus morts era delimitat, davant la manca d’espai, els jueus van haver d’afegir diverses capes de terra, per aquest fet, consta que hi ha fins a vuit que capes d’enterrament, unes superposades a les altres.

El carrer de l'or, davant la casa on va viure Kafka i la següent imatge es correspon a la seva casa nadíua

Els amants de la lectura també tenen un seguit de punts especials a la ciutat que va veure néixer i créixer a l’autor praguenc per excel·lència: Frank Kafka. Algunes de les seves obres tenen com a teló de fons la ciutat de Praga i aquells que hem gaudit llegint obres mestres de Kafka com “El Castell” o també “Carta al pare”, és un autèntic plaer passejar per aquesta ciutat i constatar imatges que amb tota seguretat van inspirar a Kafka per escriure alguns dels profunds i nostàlgics fragments que aquest escriptor relatava en els seus llibres.

Fins aquí arriben les meves impressions i recomanacions que han sorgit gràcies a les meves vacances que enguany han tingut un accent europeu. Després d’aquesta setmana de transició, en la qual he aprofitat per anar incorporant-me mica en mica a la quotidianitat, comunicar-vos que avui oficialment poso punt i final al meu període estiuenc. Tanco un llibre i en començo ràpidament un altre ja que demà sense més preàmbuls començo un nou repte, en aquesta ocasió acadèmic, concretament 5è d’ADE i DRET...

Una nova revista, un nou fòrum a la Bisbal del Penedès

Sóc una apassionada de la comunicació, sempre he pensat en la importància que aquesta matèria té en les nostres vides, present en tot moment, des del primer moment del dia quan ens alcem del llit fins que ens anem a dormir. Constantment, ens trobem amb un contacte directe amb la comunicació, esdevenint en major o menor mesura en comunicadors d’idees, opinions i percepcions amb totes les persones que ens envolten.

Totes les qüestions relacionades amb la comunicació sempre m’han interessat i precisament per aquest fet ahir no vaig voler faltar a una cita a la Bisbal del Penedès. Crec que s’ha de reconèixer el treball desinteressat que han dut a terme un nombre molt important de persones i després d’alguns mesos treballant a fons en aquest projecte, finalment tenia lloc la presentació de la revista Bisbalpenedès.info i un fòrum a internet.

Sense cap mena de dubtes, es tracta d’una bona notícia ja que en una societat oberta i plural com és la nostra, que existeixin mitjans de comunicació i informació pel conjunt de la ciutadania ens converteix en persones més lliures.

A més, penso que aquesta publicació bisbalenca cobreix algunes de les mancances comunicatives existents en aquests moments a la Bisbal del Penedès, especialment després de la decisió incomprensible adoptada per l’alcalde Josep Maria Pugibet (ERC) que consistia en tancar el fòrum que es trobava a la pàgina web del consistori.

Tanmateix, aquesta nova revista neix amb la voluntat d’arribar a les llars amb un caràcter mensual i està redactada des d’una educació i un respecte realment admirable. Les paraules barroeres i els insults no tenen cap mena de sentit ja que no esdevenen arguments de major pes a l’hora d’emetre opinions. Crec que és un encert aquesta línia editorial ja que quan entrem en la dinàmica dels insults, la credibilitat i l’interès decreix fins a límits inimaginables. De totes maneres, aquesta revista compta amb el valor afegit d’estar oberta a totes aquelles persones que vulguin dir la seva, així com també poden participar en la mateixa revista totes les entitats, les associacions i els partits polítics que ho considerin oportú.

Així doncs, els més curiosos podeu visitar la seva pàgina web a la següent adreça http://www.bisbalpenedes.info i a continuació us deixo amb la portada d’aquest primer número.

Paraules carregades de reflexions

Les generacions més grans conserven una precisió i una exactitud envejable en relació al calendari. Recorden el santoral de cap a peus, no necessiten memoritzar el sant dels familiars i els amics més propers ja que coneixen bona part de l’ampli santoral que s’escampa durant els tres-cents seixanta cinc dies de l’any.

En els darrers anys, s’ha invertit aquesta tendència tot i que encara continua pervivint en molts de nosaltres, els dies compten amb una càrrega simbòlica molt important ja que més enllà del santoral corresponent actualment trobem dies internacionals sobre tot un reguitzell de qüestions.

Dates en les quals volem recordar o homenatjar esdeveniments i successos que van tenir lloc no fa massa temps i per aquest fet, s’instaura el costum de recordar i destacar la importància d’aquests dies. Els mitjans de comunicació de tant en tant es fan ressò d’aquesta realitat i així ens recorden fets que amb tota seguretat haurien caigut en l’oblit en la ment de molts de nosaltres.

Tanmateix, els dies internacionals no només emparen cites històriques sinó també persegueixen l’objectiu de moure les nostres consciències en relació a determinades malalties o problemàtiques reals existents en el si de les nostres societats.

En diverses ocasions, he aprofitat la imminent arribada d’un dia internacional per escriure una breu reflexió sobre una qüestió concreta i específica. No obstant, aquesta setmana no serà així, un fet que fonamentalment es deu a la reflexió que em va provocar la lectura d’un escrit que Pasqual Maragall publicava el passat diumenge en un diari.

Alguns podrien pensar que el to de l’escrit seria polític però no era així, més aviat parlava d’una esfera i una realitat que poc té a veure amb la política. Les paraules de Maragall deixaven entreveure la introspectiva d’una persona humana, de carn i ossos, que igual que milions de ciutadans del nostre planeta pateix una malaltia anomenada Alzheimer.

Ell aprofitava el dia mundial de l’Alzheimer per adreçar-se a totes les famílies, als amics i als coneguts de les persones que pateixen aquesta malaltia. A més, les seves paraules es convertien en un autèntic homenatge i un infinit agraïment vers aquelles persones que sempre estan al costat del malalt. Un bonic gest que em va trencar els meus esquemes ja que sincerament m’esperava trobar un text amb forma de cercle, amb un únic punt d’origen i de partida. No obstant, no va ser així i Maragall, lluny de tancar-se en el món dels malalts i en la seva pròpia malaltia, va pensar en les persones que pateixen i que estan al peu del canó al costat dels malalts sense esperar res a canvi. Tots ells no disposen de cap dia internacional reconegut en el nostre calendari i conscient d’aquesta realitat, les seves paraules ens conduïen a tots els que atentament llegíem el seu escrit a reflexionar.

En els temps que corren, crec que no és massa habitual que un text aconsegueixi sacsejar les nostres consciències. Així doncs, cercar un petit espai per reflexionar i pensar sobre tot allò que ens envolta, és molt necessari. Aquesta és l’única manera d’ésser conscients del privilegi que tenim, simplement pel fet de llevar-nos cada matí i gaudir d’un bon estat de salut per poder emprendre una jornada atapeïda de feina.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 26/09/08
Laia Gomis

Viena, un viatge en el temps

Si la primera parada del meu viatge era Budapest, la segona ciutat que he visitat ha estat Viena. Una ciutat impressionant repleta de grans i espectaculars edificis que provoquen una acumulació d’informació molt important, sort de la llibreta que sempre m’acompanya i que sense cap mena de dubtes, m’ajuda a recapitular i a ubicar amb exactitud totes les imatges que es troben retingudes a la meva retina. No està de més afegir, que per més seguretat i evitar oblits càmera en mà vaig captar-les per major seguretat

El temps no va acompanyar, aquest fet convé destacar-lo perquè no és el mateix passejar tranquil·lament per una ciutat que haver d’anar amb paraigües tot el dia i suportar fortes ràfegues de vent que en més d’una i de dues ocasions, s’enduien el paraigua malgrat oposessis total resistència.

Tot i això, l’estada a la capital d’Austria també va resultar ésser molt fructífera. En determinats moments, si tancava els ulls, tenia la sensació que m’havia transportat alguns segles en el temps i em trobava vivint en l’època de màxima esplendor del Imperi Austrohongarès. Els carrers conserven l’encant de l’època i els edificis que es van alçar en aquells temps, continuen presidint la vida d’aquesta ciutat.

El Palau de Hofburg

El punt de partida és el Palau d’Hofburg és el castell més gran de Viena, durant bona part del segle XIX aquestes dependències eren la residència d’importants aristòcrates vienesos. No obstant, aquest palau també es troba inclòs en els llibres d’història. Concretament, des del balcó d’aquest edifici, l’any 1938, Hitler va anunciar l’annexió d’Austria al Reich alemany i a més, va ordenar traslladar tots els atributs dels Hasburg fins a Nüremberg, llar per excel·lència dels nazis. Actualment, en aquest impressionant edifici s’hi troben diversos museus, en algunes sales s’organitzen concerts de música i en una part del mateix s’ubica la residència del president de la República austríaca.

Precisament, durant la meva estada a Viena vaig poder constatar el clima electoral que es respirava pels seus carrers ja que el proper 28 de setembre hi ha eleccions. Coneixent-me, no vaig dubtar en fotografiar un parell de cartells electorals i vaig preguntar sobre l’opinió que els generaven aquestes eleccions. Les opinions eren molt diverses, però em quedo amb dos detalls que políticament no tenen cap interès però em van fer gràcia. D’una banda el candidat de la dreta té una retirada a Mariano Rajoy i el candidat socialista, és conegut pels austríacs com el George Clooney socialista... us deixo les imatges perquè jutgeu vosaltres mateixos.

Després d’aquest parèntesis, toca continuar amb el relat de la visita, i ara és el moment de traslladar-nos fins un altre Palau, en aquest cas el de Bellvedere que es troba envoltat d’uns jardins espectaculars. Actualment, l’interior d’aquest palau s’hi alberga una col·lecció de pintures molt importants, entre les quals, s’hi troba la coneguda obra de Klimt, “El petó”. Em tocarà tornar a la capital austríaca ja que a causa d’un malentès en l’horari de visita, la guia de la capital ens indicava un horari i quan vam arribar ens vam trobar les portes als nassos, així que em vaig quedar amb les ganes de poder contemplar aquesta obra mestra.

El Palau del Bellvedere i els seus jardins

El darrer palau que vaig visitar va ser la residència d’estiu dels Hasburg, concretament el Palau de Schönbrunn. En l’època en la qual es va construir estava allunyat de la ciutat però actualment tot i que es troba a uns quilòmetres del centre, està pràcticament integrat en el conjunt de la ciutat ja que l’expansió de Viena ha dut fins a les seves immediateses diversos edificis que envolten un palau que tots en un moment o altre hem contemplat a les pel·lícules. Després de visitar aquest palau i passejar pels seus jardins, entenc perquè molts parlen del Palau de Schönbrunn com el Versalles vienés.

El Palau de Schönbrunn i els seus jardins

Tanmateix, un dels molts atractius turístics de Viena és precisament la música, la capital d’Austria es troba lligada a importants compositors que van viure i tocar en aquesta ciutat, podria exposar un reguitzell d’autors però opto per destacar-ne només un, Mozart. Un nen prodigi que tot i que va néixer a Salzburg, el devenir de la seva vida provocaria que tingués una important i forta vinculació amb Viena. Mozart, amb només quatre anys, ja composava les seves primeres obres i dos anys més tard efectuaria el seu primer concert a la cort dels Hasburg, amb només sis anys.

Vista general del Musikverein

Acudir a la ciutat de Viena i no assistir a cap concert de música és considerat un sacrilegi, així que no vaig deixar passar l’oportunitat. La veritat és que la sort ens va acompanyar i dues hores abans de l’inici del concert vam trobar entrades per assistir en una sala molt especial, Musikverein. Potser aquest nom no us evoca res, però aquesta és considerada la sala amb millor acústica del món i malgrat no hagueu estat al seu interior, segur que l’heu vista per televisió, ja que és a la mítica sala daurada on l'Oquestra Filarmònica de Viena duu a terme el tradicional concert d'any nou.

Finalment, una petita recomanació, entrar en algun dels nombrosos cafès que es troben escampats per la ciutat. Tots tenen el seu encant i a més, els entesos cafeters, asseguren que el cafè que es serveix és d’una qualitat excel·lent. No puc corrobora-ho perquè no m’agrada el cafè, ara us puc assegurar que no vaig deixar escapar l’oportunitat de visitar-ne un i optar pels dolços ja que els pastissos que existeixen en molts cafès són una autèntica delícia.

Imatge d'un cafè en el qual Mozart va tocar en diverses ocasions

Budapest, la perla del Danubi

Les meves vacances tenien com a punt de partida Budapest. L’arribada a l’aeroport de la capital d’Hongria anava acompanyat d’un canvi sobtat de temps. El sol propi del mediterrani desapareixia completament i els pocs raig de sol es quedaven confosos entre uns núvols espessos que deixaven entreveure amenaces de pluges que un dia després arribarien per estar present en bona part del viatge.

A primer cop d’ull, Budapest, és una ciutat repleta de nobles edificis però la bellesa dels mateixos es troba amagada sota una capa negra que s’ha anat acumulant amb el pas dels anys i així s’ha apoderat de les parets, les columnes i les imatges que decoren molts dels edificis que formen part d’aquesta ciutat. La restauració i la neteja dels edificis requereix quantitats econòmiques importants i aquest és el principal fet que impedeix dur a terme aquestes tasques de neteja i millora dels edificis.

De tota manera, es pot observar com s’està treballant per aquest assumpte, normalment acudint al capital estranger que és el que es fa càrrec de la restauració després de l’adquisició de les propietats. Així podem constatar com aquest fet es troba present en diversos edificis, alguns dels quals, s’acaben convertint en luxosos hotels al bell centre de la ciutat.

Si parles amb els habitants d’aquesta ciutat, no dubten en comentar-te que els canvis són significatius any rere any, ja que les millores i els treballs realitzats llueixen però cal temps i també diners.

El Danubi és l’essència de la ciutat, precisament la divideix en dues parts, d’una banda, Buda i de l’altre Pest. A més, vaig tenir l’oportunitat de fer un creuer per aquest riu i la veritat és que la imatge de la ciutat i la percepció que t’enduus quan contemples la ciutat des del riu no és exactament la mateixa que caminant pels seus carrers.

El Pont de les Cadenes

A més, aconsello passejar pel Pont de les Cadenes, el primer pont permanent que va comunicar Buda amb Pest tot i que es troba reconstruït ja que les tropes alemanyes, al final de la Segona Guerra Mundial van dinamitar-lo i es va reconstruir l’any 1949 tot celebrant el centenari de la seva construcció.

Vista del Parlament de Budapest des del Danubi

Un lloc emblemàtic de Budapest és sense cap mena de dubtes el Parlament. Sóc una apassionada dels parlaments, les corts, en definitiva de tots aquells espais on regna i traspua el sentit i l’essència de la democràcia. No va ser fàcil poder visitar-lo, diversos manifestants encerclaven aquest edifici en motiu de la visita de Jose Manuel Durao Barroso, president de la Comissió Europea. Tanmateix, després de molts entrebancs vam poder entrar i quan passejava pel seu interior, realment vaig quedar meravellada. Des de fora té una semblança directa al Parlament britànic, un fet que es deu fonamentalment a la llarga estada que l’arquitecte que va dissenyar aquest edifici va estar a Londres i allà es va inspirar. A més, es tracta d’un edifici completament simètric pensat per acollir un parlament bicameral.

Façana exterior del Parlament de Budapest

La visita al Parlament va ser possible però en canvi, l’Òpera de Budapest no es podia visitar ja que estaven preparant l’escenari per dur a terme una obra. Tanmateix, tan sols em puc quedar amb la informació que circula entorn la bellesa d’aquest edifici. Quan Francisco Jose va donar el permís per construir-la tan sols va posar una condició, que fos més petita que la de Viena. Fet que es va complir, però quan va acudir a la seva inauguració, va constatar que era més bella que la de Viena, una reacció airosa amb un cert grau d’enuig va provocar que marxés en plena sessió inaugural i mai més hi va tornar.

Basílica de San Esteban

Tanmateix, si que vaig visitar la Basílica de San Esteban, un edifici que s’imposa per sobre de la ciutat així com també el reliquiari que guarda la mà dreta d’aquest sant. I si del cristianisme ens traslladem fins al món jueu, vaig estar a l’interior de la segona sinagoga més gran del món, amb prop de tres mil seients. Un edifici que arquitectònicament parlant combina una barreja bizantina, àrab i clàssica. A més, durant la Segona Guerra Mundial, aquesta sinagoga juntament amb el barri en el qual està integrada va esdevenir un espai d’ocupació nazi, convertint-se en un camp de concentració.

Sinagoga de Budapest

En record d’aquest trist episodi, als jardins de la sinagoga es troba el parc del memorial en record dels més de 600.000 jueus que van perdre la vida. Precisament, el monument de l’holocaust, l’anomenat “L’arbre de la vida” és un arbre de metall i a les seves fulles es troba inscrit el nom de les persones mortes durant l’holocaust jueu.

"L'arbre de la vida"

M’agradaria acabar aquest escrit sobre aquesta ciutat amb una petita curiositat. Els ciutadans d’Hongria senten una fascinació pel número 96, no és cap novetat ni tampoc un invent recent sinó que ve de lluny. Concretament, l’any 896, el poble nòmada dels magiars es van establir per primera vegada temporalment en una part del territori que avui coneixem com Hongria. Aquest fet es troba present en la ment dels hongaresos, tal com ells mateixos ens van fer saber. La importància i la transcendència pels darrers dígits que integren aquest número és perceptible arreu de la ciutat i no és casualitat que les dues torres més altes de la ciutat, el Parlament i l’església de Sant Esteve, comptin amb 96 m d’alçada.

En definitiva, aquells que vulgueu fer una ràpida escapada, Budapest és una ciutat amb expansió i estic convençuda que d’aquí uns anys durà a terme un canvi espectacular. Hi ha qui s’atreveix pronosticar que ben aviat, la capital d’Hongria es convertirà en el París de l’Orient, veurem si els més arriscats el temps els hi acaba donant la raó.

En marxa

Aquesta setmana m’ha passat volant, però tot i així l’he explotat al màxim. Així doncs, ara arriba el moment de treure el cartell que indicava que aquest espai estava tancat per vacances i desar-lo fins d’aquí un temps. La veritat és que arribo mooolt cansada, de bon matí ja estava al peu del canó i per la nit, com ja es tradicional, no em venia ni d’una hora ni tampoc de dues.

Els viatges sempre resulten interessants i tremendament entranyables, d’aquestes vacances m’emporto el bagatge i els coneixements que he pogut anar adquirint durant uns dies, la imatge de les ciutats plenes de vida i també les bones estones que he passat, amb grans dosis d’humor i somriures que mai han fallat i d’aquesta manera han ajudat a generar complicitats.

No han estat unes vacances de tranquil·litat, abans de marxar n’era plenament conscient, però per uns dies m’he oblidat completament de la quotidianitat, els correus electrònics s’han anat acumulant i tot haver tingut el mòbil obert, he de reconèixer que aquest aparell, pràcticament també ha fet vacances.

Aquest matí, ha arribat el fatídic moment, un comiat que deixava molt clar que no era un adéu sinó un fins aviat. Tot i així, la nostàlgia i perquè no dir-ho una certa melancolia ja va estar present la darrera nit amb un bon colofó de final de vacances. Tanmateix, tots teníem en ment una qüestió, tots plegats teníem un únic pensament, que no hem dubtat en manifestar: quan ens tornaríem a veure. De moment,. Ho tenim molt clar, qualsevol excusa serà bona per deixar-nos emportar per algun raconet algun cap de setmana o en el millor dels casos aprofitarem algun pont que altre...esperem que les nostres agendes ens ho permetin.

Mentre això no arriba, toca viure el dia a dia, així que demà, m’hauré de començar a posar les piles, mica en mica he d’anar agafant el ritme, tampoc puc perdre de vista que tan sols em queda una setmana de vacances i moltes coses per fer. De moment, complir, en breu, amb el meu compromís d’explicar quatre pinzellades sobre les meves vacances, tot i que primer vull descansar una mica, descarregar les més de cinc-centes imatges que s’acumulen a la meva càmera i mentalment reordenar la gran quantitat d’activitats que he dut a terme en aquests dies.

A través de la imatge que encapçala aquest escrit potser algú es pensarà que es correspon a una imatge del viatge. No és així, la veritat és que no he estat en cap ciutat costanera però aquesta fotografia m'evoca la idea de començar a reprendre el ritme i recuperar el pas després d'aquest petit recès

ARRIBEN LES MEVES VACANCES!!!

Un estiu frenètic, tot just acabava amb el darrer examen el dilluns 30 de juny i l’endemà mateix, 1 de juliol començava a treballar. Durant els dos mesos que comprenien el meu contracte he desenvolupat una tasca tremendament interessant així com també he tingut l’oportunitat d’entrar en contacte amb la realitat que es respira en el si del món laboral. Tanmateix, el 29 d’agost m’acomiadava del treball i l’endemà mateix iniciava una activitat clàssica present en tots els meus estius d’ençà que tinc ús de raó, la verema.

A mitjans d’aquesta setmana acabava amb la verema i quasi em quedava el temps just per realitzar quatre coses abans de començar a preparar la maleta per marxar de vacances. Com veieu, l’avorriment no ha tingut lloc en aquest període estiuenc i mentre tothom feia vacances, una servidora estava al peu del canó, sense ésser massa conscient que ens trobàvem a l’estiu i treballant amb el mateix ritme i intensitat que durant la resta de l’any.

Lluny d’ésser un sacrifici, m’ho he passat molt bé i he de reconèixer que no se m’ha fet gens pesat i tornaria a repetir l’experiència ja que sóc d’aquelles que desgraciadament, no sé estar sense fer res i quan no tinc feina... ràpidament busco activitats o pràctiques similars per omplir el temps lliure.

Tanmateix, abans de començar oficialment el nou curs que tindrà lloc el proper 29 de setembre, necessito desconnectar de totes aquelles activitats que m’ocupen el meu dia a dia, la feina, els estudis, la política, les col·laboracions amb el diari, el bloc... L’única manera d’aconseguir aquest repte és agafar un avió i marxar milers de quilòmetres més enllà de casa nostra i així evitar possibles temptacions i confondre’m com una turista més enmig d’algunes de les enigmàtiques capitals europees.

Durant una setmana tot quedarà interromput, una pausa imprescindible per reprendre amb les piles totalment renovades tots els reptes que de cara aquest final d’any m’esperen. Aquesta setmana em perdré els dos plens de l’Ajuntament del Vendrell, un parell de reunions del partit, no faré la meva col·laboració setmanal al Diari del Baix Penedès i tots aquests fets provoquen que en aquest bloc durant set dies apareixerà penjat el cartell de TANCAT PER VACANCES!

A la tornada em comprometo a fer-vos cinc cèntims sobre tot el que ha donat de si la meva setmaneta de vacances...de moment vaig acabar d’enllestir quatre coses que d’aquí a no res he de marxar cap a l’aeroport!

Mayte Huerta, alcaldessa de Roda de Barà

La nova alcaldessa de Roda, Mayte Huerta i Pedro Figuereido sortint de l'ajuntament plegats

Dissabte 13 de setembre era el dia escollit per celebrar el ple extraordinari que havia de proclamar la regidora socialista Mayte Huerta, en la nova alcaldessa d’aquesta localitat tarragonina. Una cita important pels conjunt de rodencs i rodenques però també per tota la família socialista, per primera vegada a la història, Roda de Barà, comptaria amb una dona socialista al capdavant de l’alcaldia.

Nombroses han estat les autoritats que no s’han volgut perdre aquest acte, començant pel delegat del govern de la Generalitat al Camp de Tarragona i primer secretari del PSC al Camp de Tarragona, Xavier Sabaté. Els diputats al Congrés, Francesc Vallès i Joan Ruiz, els senador Ramon Aleu i la senadora i alcaldessa de Cunit, Judith Alberich. Els diputats al Parlament de Catalunya, Núria Segú i David Pérez, el Director dels Serveis Territorials d’Economia i Finances a Tarragona, Ernest Benito, l’alcalde de Tarragona, Pep Fèlix Ballesteros, l’alcalde de la Selva del Camp, Pep Masdéu, la regidora del Vendrell Helena Arribas, la regidora de Reus, Martina García i la regidora de Vila-seca, Begoña Alvárez són només alguns dels molts companys i companyes socialistes que s'ha escapat fins a Roda en un dia tant important com avui. Sóc conscient que pel camí m’he deixat d'esmentar algú, no m'ho tingueu en compte, hi havia tanta gent que ara mateix no recordo a tothom a qui he saludat, de totes maneres, vagin per endavant les meves disculpes si algú no apareix en aquesta ràpida enumeració.

Tan aviat com vaig tenir coneixement d’aquest acte, vaig anotar-lo a l’agenda per evitar algun que altre oblit d’última hora. Arribàvem a Roda de Barà, abans de dos quarts de dotze i al voltant de l’ajuntament es veia força moviment així com també l’anar i venir de moltes persones era una constant. La sorpresa la trobava quan arribava a la sala de plens, plena a vessar i encara faltava una bona estona perquè l’acte comencés, així que cercava el meu petit espai, dempeus al costat del marc de la porta.

L’espera no s’ha fet massa llarga, uns minuts després de les dotze del migdia, el secretari de la corporació explicava a tots els presents el devenir del ple extraordinari d’avui. No obstant, el primer que tots constatàvem és que faltaven alguns regidors, concretament dos regidors del grup de CiU i precisament un d’ells era Pere Compte, exalcalde de Roda i cap de llista de CiU a les eleccions municipals.

Vista general de la sala de plens

El portaveu del grup de CiU en el seu breu parlament ha demanat que excusessin l’absència dels dos regidors perquè precisament ambdós es trobaven de vacances, un detall que no ha passat desapercebut per tots els presents a la sala de plens. Tanmateix, no està de més, remarcar, l’abstenció que el grup de CiU anunciava un vot de confiança vers la nova alcaldessa. Així com també, el portaveu de la federació nacionalista, exposava que no es volia allargar en el seu parlament perquè avui, el protagonisme era per l’alcaldessa, Mayte Huerta.

El següent en prendre la paraula, ha estat el fins ara alcalde de Roda de Barà, Pedro Figuereido. Durant la seva intervenció, ha tingut paraules d’agraïment a tots els seus companys de l’equip de govern així com també ha ressaltat el privilegi que durant un any ha ostentat esdevenint alcalde de Roda i tenir l’oportunitat de treballar colze a colze amb tots els rodencs i les rodenques. De totes maneres, en el seu parlament no s’ha oblidat d’anunciar les tremendes ganes de treball i l’enorme empenta de seguir endavant treballant i prioritzant Roda de Barà.

Tanmateix, Pedro Figuereido, no ha desaprofitat l’oportunitat, de posar sobre la taula, el reguitzell de crítiques que des de l’oposició li han dedicat en el darrer any. Molts les coneixíem i crec que no estat de més que les hagi recordat ja que als quatre vents es difonia que Figuereido utilitzaria l’alcaldia de Roda com un trampolí per esdevenir diputat o bé que no compliria l’acord de govern i no cediria l’alcaldia en el temps pactat. Precisament, el ple d’avui, han demostrat que totes aquestes qüestions eren purament fruït de la inventiva d’alguns i res més. Quan ha finalitzat el seu discurs, els aplaudiments s’han deixat sentir entre tots els que seguíem atentament el ple.

Moment de l'escrutini

Acte seguit s’ha iniciat la votació que havia d’escollir el nou alcalde o alcaldessa de Roda de Barà, un a un, els regidors han dipositat a la urna una papereta. El resultat final de la votació ha estat 7 vots a Mayte Huerta i 4 vots en blanc, d’aquesta manera quedava proclamada alcaldessa Mayte Huerta.

L’alegria i l’emoció ha esclatat a la sala de plens, els sonors aplaudiments i el públic dempeus mostraven la felicitat que generava un acte amb una gran transcendència i importància per Roda de Barà i perquè no dir-ho també per tots els socialistes. L’alcaldessa Mayte Huerta ha dut a terme el seu parlament, en primer lloc ha promès el seu càrrec i acte seguit ha dirigit unes paraules a tots els rodencs i les rodenques. Cal reconèixer que el seu parlament fonamentalment deixava entreveure la il·lusió del nou repte que tot just feia uns minuts havia assumit, esdevenir alcaldessa del seu municipi.

A més tots els presents érem plenament conscients que avui a Roda s’estava escrivint una gesta tremendament important que restarà present en la ment de molts nosaltres durant molts anys. Precisament per aquest fet, per recolzar i acompanyar els nostres companys en un moment tan important com el que relatava a les línies precedents, molts no ens hem volgut perdre un acte com el d’avui.

L'equip de govern de Roda de Barà: d'esquerra a dreta: Paqui González, Ramon Bonan,Pedro Figuereido, Mayte Huerta, Ingrid Virgili, Guillem Millán i José Luis Moreno

Vacances fora de temporada

L’estiu queda molt endarrere, mica en mica, s’ha anat recuperant el ritme perdut durant les vacances. Quan tota la maquinària sembla que definitivament ha despertat de la llarga letargia, de la mà de l’11 de setembre arriba l’oportunitat de fer una escapada ideal pels nostàlgics que les vacances els han sabut a poc.

La data és el menys important, allò que veritablement interessa és precisament els atractius dies que es presenten en forma de pont. Els actes oficials entorn la Diada de Catalunya amb tota seguretat adoptaran un caire institucional del qual tan sols es faran ressò els mitjans de comunicació i els propis assistents als actes.

No ens enganyem, si bé és cert que alguns estarem atents davant el contingut de la glossa institucional, la preocupació de molts ciutadans girarà entorn al termòmetre. A veure si poden fer la darrera remullada de l’any a les nostres platges o del contrari s’hauran de conformar en buscar interessants alternatives per ocupar els quatre dies amb diverses activitats.

Una opció que lluny d’ésser criticada aferrissadament pels defensors de la mare pàtria, penso que és tan vàlida com aquells que decideixen marcar d’un to reivindicatiu un dia com l’11 de setembre. La paraula llibertat sempre m’ha resultat apassionant i precisament crec que en el interior de la mateixa radica un important i valuós secret. No podem pretendre que tot el país, senyera en mà, es dediqui en cos i ànima en el culte exclusiu sobre l’11 de setembre. Més aviat, la diversitat d’opinions i opcions permeten que els ciutadans escullin lliurement aquelles que més els hi agraden.

Ara aquest fet no exclou una idea que tots plegats hem de tenir ben present, precisament l’origen de la festivitat i el perquè de la mateixa la celebració. No obstant, crec que podem anar una mica més enllà i descobrir la transcendència que una data com l’11 de setembre té en el conjunt del nostre planteta. Amb tota seguretat, durant aquests dies, sentirem alguna que altra al·lusió o referència sobre els tràgics atemptats que van succeir al World Trade Center, la premsa americana recordarà aquesta data però misteriosament guardarà un gèlid silenci sobre una altra cara de l’11 de setembre.

No podem ni hem d’oblidar, que precisament, aquesta data també incorpora un fet històric tremendament important i transcendental com va ser el terrible cop d’estat que el general Pinochet va dur a terme per enderrocar al president de Xile, Salvador Allende. No puc comprendre com aquest fet passa amb una discreció realment ofensiva i molesta, un cop contra una democràcia no es pot ni tampoc s’ha d’oblidar amb tanta facilitat.

I si reprenem la idea que plantejava al principi, entre celebració i celebració, molts aprofitaran per fer vacances. La veritat és que els canons tradicionals que marcaven les vacances a l’estiu mica en mica han anat canviant i és cert que cada vegada més, aquestes es diversifiquen al llarg del calendari. Tinc ben presents totes les reflexions sobre l’11 de setembre i les diverses cares, totes elles amargues, que presenta aquest dia. Tanmateix, enguany, jo m’apunto aquesta nova tendència i després d’estat tot l’estiu treballant sense descansar ni un minut, quan el síndrome postvacacional provocat pel imminent pont acapari les ments de molts ciutadans el diumenge al vespre. Una servidora amb tota seguretat es trobarà en algun bell racó d’Europa començant les desitjades i anhelades vacances, així que ens retrobem en aquest espai d’aquí quinze dies.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 12/09/08
Laia Gomis

Diada de l'11 de setembre al Vendrell

Un any més, arriba l’11 de setembre, i els vendrellencs i les vendrellenques com ja és tradicional hem acudit al cementiri del Vendrell per dur a terme l’ofrena floral al mestre Pau Casals. Anit, va tenir lloc a la Plaça Nova l’Acte Institucional que l’Ajuntament del Vendrell organitza en motiu de la Diada. Fonamentalment, va consistir en la lectura de la Glossa Institucional a càrrec del periodista i escriptor, Vicenç Villatoro i acte seguit va tenir lloc un espectacle musical.

Tanmateix, no puc entendre com enguany coincidia en el mateix dia i pràcticament a la mateixa hora, l’acte institucional que l’Ajuntament del Vendrell organitzava amb el que es celebrava al municipi de l’Arboç, població que enguany acollia l’Acte Institucional que El Consell Comarcal del Baix Penedès havia organitzat per commemorar un dia tan especial com és l’11 de setembre.

Personalment, crec que s’hauria de procurar que dos actes tan importants com els esmentats a les línies precedents no es solapessin, més que res perquè situen al ciutadà en una posició d’haver de decantar-se per un dels dos ja que el do de la omnipresència, al dia d’avui encara no el tenim.

Crec que ambdues institucions haurien de prendre nota d’aquest fet i procurar de cara l’any que ve, rectificar aquesta petita incidència. Estic convençuda que amb tota seguretat haurà passat desapercebuda per molts ciutadans però quan vaig veure ambdós programes, és el primer que em vaig constatar.

Fet aquest apunt, els actes que es celebren entorn de l’11 de setembre continuen, tots els pobles, viles i ciutats celebren aquesta festivitat plantejant una diversitat d’actes. Tanmateix, enguany, novament el dia 11 de setembre no m’he mogut del Vendrell i cap a quarts d’onze m’he desplaçat fins el cementiri vendrellenc per assistir a l’ofrena floral al mestre Pau Casals.

Cal destacar que l’inici de l’acte, convocat a dos quarts d’onze, ha començat amb una puntualitat britànica, un fet força inusual però no em puc estar de comentar-ho ja que sóc una amant de la puntualitat i m’he sorprès d’una realitat que dissortadament no és una pràctica habitual quan es duen a terme actes, celebracions.

L’alcalde del Vendrell, ha estat l’encarregat d’adreçar unes breus algunes paraules a tots els presents. He de reconèixer, que l’originalitat no ha estat el tret més característic discurs de l’alcalde ja que sincerament, les paraules que avui ha pronunciat guardaven una estreta similitud amb el discurs que just fa un any ens va oferir en motiu de la Diada. Potser tan sols es tracta d’una percepció personal però sincerament aquesta ha estat la sensació que m’ha despertat quan ha finalitzat el seu parlament.

Un alumne de l’Escola de Música Pau Casals ha interpretat el Cant dels Ocells i acte seguit totes les institucions, les entitats, les associacions i els partits polítics han dut a terme l’ofrena floral a la tomba del mestre Pau Casals. Els socialistes vendrellencs no ens hem volgut quedar al marge i hem dipositat un ram de roses vermelles al costat de la tomba del il·lustre vendrellenc, Pau Casals.

Moment de l'ofrena floral que els socialistes hem dut a terme a la tomba del mestre Pau Casals

BONA DIADA!!!

El desaparegut pla d’immigració

La ressaca estiuenca pesa sobre l’equip de govern municipal. Les vacances han finalitzat i arriba el moment de començar a engegar uns motors que fa massa mesos que resten dormits tot i escudar-se amb el tradicional impàs propi d’aquesta època de l’any

Cal reconèixer que l’activitat frenètica i el ritme accelerat de l’acció de govern no han estat els trets que més han caracteritzat aquest any i escaig de gestió municipal. Sobre la taula podria posar nombrosos exemples que evidencien aquesta realitat palpable tot i que en aquesta ocasió, prefereixo centrar-me en un aspecte concret i específic.

Una de les primeres mesures que volia impulsar el govern de CIU era elaborar un pla d’immigració. Una proposta que em va semblar encertada i positiva pel nostre municipi. Aquesta idea no va quedar al tinter sinó que els primers passos necessaris per dur a terme la seva adjudicació es van dur a terme amb una certa celeritat. La meva sorpresa va arribar quan vaig descobrir qui s’havia de fer càrrec d’elaborar el pla d’immigració.

Crec que si aquest pla té per objectiu assentar unes bases sobre la situació de la immigració en el nostre municipi i procurar que totes les formacions polítiques hi participin i prenguin part. Aleshores, estem parlant d’un projecte ambiciós més enllà dels estires i arronses propis de tots els grups polítics. Estem parlant de quelcom important i seriós, enfocat des d’una clau municipalista, pensant en el conjunt del Vendrell.

D’aquesta manera, no puc entendre, com la primera oportunitat que es tenia per demostrar aquesta bona intenció, es desaprofita, nomenant a Àngel Miret com encarregat d’aquest projecte. Potser, a molts us sonarà el nom i altres potser no el coneixeu, però crec que no està de més que el conjunt dels vendrellencs coneguem a mans de qui ha anat a parar aquest projecte. En el fons, no es tracta d’un contracte privat sinó d’una adjudicació pública i per tant el cost total d’elaborar aquest pla serà pagat per tots els contribuents de la nostra vila.

L’alcalde, no dubtava en ressaltar el gran prestigi que el sr Àngel Miret té en relació amb els temes d’immigració perquè s’ha dedicat a fons amb aquesta qüestió. Ara, no està de més, ressaltar una part important del currículum que alguns interessadament han decidit obviar.

Precisament, el sr Angel Miret a banda de ser un important coneixedor i estudiós de la immigració, també és Secretari General d’Immigració de Convergència Democràtica de Catalunya i a més d’ésser l’ideòleg de la proposta aberrant que durant les passades eleccions autonòmiques CIU presentava amb el conegut carnet per punts pels immigrants

A més, la presentació del pla d’immigració està patint unes dilacions que no acabo d’entendre. En principi, s’havia de fer públic a principis de maig, tal i com l’alcalde va assegurar-nos a les ones de ràdio El Vendrell quan el vam entrevistar al programa Pas deVianants. Desconeixem els motius que estan provocant aquest retard tot i que reconec que la concepció del temps és una qüestió relativa han passat prop de cinc mesos i sembla que de la nit al dia hagi desaparescut el pla d’immigració. Esperem que ara que es reprèn el curs polític, el pla d’immigració esdevingui una autèntica prioritat i així tots els vendrellencs el poguem conèixer el més aviat possible.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 05/09/08
Laia Gomis