divendres, de març 28, 2008

El dimoni educatiu


Tot just hem deixat endarrere la setmana divina en la qual la religió s’enduu el protagonisme ara bé en el nostre record queda la degustació de les suculents i apetitoses mones i ara arriba el moment en el qual la quotidianitat reclama tornar a l’estat original i situar-nos novament en l’espai que tant la caracteritza.

Dimarts, de bon matí, més enllà del rigorós balanç de la mortalitat a la xarxa viaria durant els dies festius, els mitjans de comunicació aprofitaven per recordar a tots els pares i mares que s’iniciava el període de prescripció de cara el curs 2008-2009. Segurament, aquelles persones que no tenen fills o també aquells que sí que els tenen però ja no es troben en edat escolar no troben massa interessant aquesta informació, més aviat, passen de puntetes sobre un assumpte que no els afecta directament.

No obstant, a la nostra vila, els períodes de preenscripció i posterior matriculació sempre han anat acompanyats de sobtades polèmiques que determinades formacions polítiques alimentaven amb la única finalitat de fer sorgir l’espurna de la confrontació entre els pares i mares i diversos centres educatius del Vendrell.

No és casual el temps verbal que emprava en les línies precedents, optant pel pretèrit i defugint del present, ja que curiosament en aquesta ocasió la prescripció s’inicia a la nostra vila amb total normalitat i calma, sense que ningú alci la veu ni posi el crit al cel.

Aquesta realitat té una explicació lògica i prou evident, ja que aquells que s’encarregaven d’escalfar l’ambient amb missatges plens de fal·làcies es trobaven ubicats a l’oposició i ara han passat al govern municipal. Estic parlant fonamentalment de Convergència i Unió però tots sabem que altres veus que cridaven a l’unison avui han callat de cop, probablement una prova més de la complicitat i la bona sintonia que guarden els membres de la federació nacionalista amb els regidors de Plataforma per Catalunya.

Recordo que no dubtaven a proclamar als quatre vents la malícia que s’amagava darrera de la sectorització, arribant a dibuixar-la com un veritable dimoni sorgit de les interioritats del tenebrós infern. Tanmateix, avui en dia, sembla que el perill públic que suposava la sectorització s’ha diluït. La veritat és que poden existir diverses explicacions que ens permeten entendre a transformació d’aquest estrany fenomen paranormal.

En primer lloc, potser ens trobem novament davant d’aquells casos en els quals una matèria quan s’està a l’oposició es critica buscant únicament desgastar al govern municipal però quan s’arriba al poder, aleshores no es canvia ni una coma perquè es constata l’eficàcia del funcionament de la mateixa. Ara, es procura mostrar certa indiferència vers aquest assumpte per restar importància a tota una sèrie de posicionaments adoptats en un passat no massa llunyà.

Aquesta actitud em sembla realment perversa però encara em preocupa molt més, el poc interès combinat amb la manca de planificació que existeix en matèria educativa avui en dia al Vendrell. Una prova fefaent, s’ha trigat nou mesos en convocar el Consell Escolar Municipal, deixant passar l’inici de curs i la finalització dels dos primers trimestres sense haver realitzat cap reunió. L’educació és un aspecte clau en el devenir de les futures generacions i el silenci de l’equip de govern municipal en matèria educativa és realment esfereïdor.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 28/03/08
Laia Gomis

dimarts, de març 25, 2008

Retorn...

Després d'haver gaudit d'unes vacances on el descans i el relax no han estat presents però si la desconnexió total amb la rutina diaria pròpia del món estudiantil i polític reprenc l'activitat en aquest blog.

La veritat és que ens trobem davant d'uns dies força moguts, precisament d'aquí a una setmana tenim la constitució de les Corts Generals i en un horitzó no massa llunyà la investidura del president del govern. Després de conèixer els resultats de les eleccions del 9 de març, les especualacions estan a l'ordre del dia. Tots els mitjans de comunicació ens ofereixen noms de possibles ministres, sempre jugant amb criteris de territorialitat i pes polític, posant l'accent en alguns candidats i menystenint altres.


He de reconèixer que faig una lectura ràpida i superficial sobre aquest conglomerat de noms i espero amb expectació els nomenaments que efectui el propi president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero.

De moment, celebro que José Antonio Alonso sigui el nou portaveu del Grup Socialista al Congrés, una persona treballadora i seriosa, poc amant del protagonisme. A més, estarà acompanyat d'un veterà polític basc com és Ramon Jauregui, dues persones que estic convençuda que formaran un sòlid tàndem polític.




Dins d'aquesta anotació un xic desordenada no em vull oblidar d'incloure un apunt consta que em consta que s'està treballant perquè IU-ICV, ERC i Nafarroa Bai, formin un grup parlamentari propi. Personalment, espero que aquest nou grup pugui veure la llum ben aviat tot i que estic convençuda que el Partit Popular mirarà de frenar la proliferació d'aquest nou grup parlamentari.




Gapsar Llamazares (IU), Joan Ridao (ERC) i Uxue Barkos (NaBai)

dijous, de març 20, 2008

Contraposicions


La passió i l’emoció que un grup força important de ciutadans senten davant el pas ferm i decidit de les diverses processons que tenen lloc a les nostres contrades es combina amb l’entusiasme que desprenen aquells que ultimen els darrers preparatius per emprendre una dolça escapada.

Dues alternatives contraposades però que conviuen en el si d’una societat moderna i lliure on afortunadament els individus ponderen les diverses opcions i en funció dels gustos i les preferències, es queden a casa o del contrari, opten per desconnectar de la realitat terrenal durant uns dies.

Enguany, l’anomenada Setmana Santa arriba força aviat en el nostre calendari, una situació que molts aprofiten per fer un petit parèntesis ja que les vacances d’estiu encara es veuen molt llunyanes. Malgrat aquest apunt que podria ampliar extensament, desitjaria continuar amb la dicotomia que presentava a les línies precedents.

El sentiment religiós sembla que visqui en hores baixes, la veritat és que les esglésies habitualment estan força buides i les diverses enquestes d’opinió s’adhereixen aquest clima que provoca un cert espant en diversos sectors de la jerarquia eclesiàstica davant la pèrdua constant de fidels.

No obstant, aquesta realitat sembla que s’esvaeixi ràpidament quan arriben aquelles dates cabdals per la religió catòlica, dies que creients, agnòstics i ateus, tenim marcats en vermell en el nostre calendari. Personalment, penso que la setmana santa, de totes les celebracions religioses és aquella que veritablement suposa un repunt més important, si més no, des de fora som molts els que ens envaeix aquesta sensació.

La mobilització de centenars de persones a les processons és una mostra palpable d’aquesta realitat. A més, la presència de moltes cares noves, especialment joves que han viscut en el si de la seva família la passió que molts catòlics desprenen aquests dies contribueixen indubtablement a la continuïtat d’una llunyana tradició que més enllà de consolidar-se s’erigeix amb molta força.

Ara bé, en aquest context no està de més esmentar que al costat de les processons i les promeses, arriben les prohibicions que regnen en aquesta època de l’any. Des d’una posició amenaçadora, hi ha qui assenyala altres religions i les titlla de prohibicionistes però obliden que la religió catòlica es troba repleta de prohibicions. Tanmateix, la laxitud sembla que s’imposa en el si de la religió catòlica, almenys gaudim de nombrosos exemples. Aquell més evident, la prohibició de menjar carn durant tota la quaresma sembla formar part del passat però no fa massa anys que a moltes llars es seguia escrupolosament, l’adaptació dels nous temps arriba envoltat d’una simplificació, substituint la carn del menú del divendres sant.

Novament, es tracta d’una prova més de la interconnexió existent entre les diverses concepcions religioses. Aquells que des d’una certa perspectiva observem aquesta realitat no dubtem en cercar tot un seguit de paral·lelismes i si reduïm a la mínima expressió la complexitat que acompanyen el conjunt de les religions, constatarem que l’eix vertebrador no és cap altre que la defensa i la proclama de valors bàsics i fonamentals per garantir la plena convivència en el si de les nostres societats.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 20/03/08
Laia Gomis

dissabte, de març 15, 2008

Premi Andreu Nin, El carlisme durant la II República


Els preparatius per encaminar unes imminents vacances em tenien allunyada d'aquest espai, encara em falten uns dies per marxar i per aquest fet aprofito una estoneta lliure per escriure quelcom que em rondava pel cap. El passat 14 de març vaig voler anar a treure el cap a la sala del portal del Pardo, sempre he tingut una debilitat especial vers el món cultural i molt sovint l'anar i venir de la complexa vida que tots plegats portem a terme ens allunya d'una realitat sorprent i fascinant. Concretament, assistia a la presentació de l'obra guanyadora del II Premi Andreu Nin, El carlisme durant la II República, de l'historiador Robert Vallverdú.

Tots som concients que aquests actes no acostumen a mobilitzar masses però vaig sentir un calfred quan vaig veure el reduit nombre de persones que ens interessavem per la presentació d'una obra que té per objectiu omplir una llacuna important en l'estudi i l'anàlisis de la nostra història.

No he tingut temps de llegir el llibre, tanmateix amb l'explicació que l'autor ens va realitzar durant la presentació vaig tenir l'enorme curiositat de començar a descobrir un moviment del qual només conec les essències i trets principals, sense entrar massa en detalls. Així doncs, estic convençuda que aquesta obra em permetrà ampliar el meu coneixement sobre el complex entramat que s'amaga darrera del carlisme.


Abans d'acabar aquest breu escrit, esmentar un parell d'observacions i percepcions estrictament personals. Durant el torn de parlaments de les autoritats locals, ni la regidora de cultura ni el mateix alcalde, Benet Jané, no van fer cap al·lusió a la nova convocatòria del Premi Andreu Nin.


Aquesta actitud respon al poc interès demostrat pel grup municipal de CIU, no és cap novetat ja que durant els seus 8 anys de govern van deixar suspès el premi, i molt em temo que l'acte del passat divendres esdevingui novament un punt i a banda en aquesta matèria. Ara bé, la incongruència en el seu grau extrem va arribar quan l'alcalde va exposar públicament que si la fossa comuna que s'ha trobat a Alcalá de Henares guarda les restes del vendrellenc Andreu Nin, des de l'Ajuntament es demanaria immediatament que les mateixes es traslladessin fins el nostre municipi.


La preservació de la memòria dels fills il·lustres del Vendrell no es duu a terme només quan els mateixos esdevenen notícia arrel d'unes circumstàncies sobrevingudes sinó que a banda dels homenatges i els grandiloquents discursos que no estan de més, s'ha de trobar una voluntat ferma de la preservació i la difusió de les màximes d'aquells vendrellencs coneguts més enllà de les nostres fronteres.


El Premi Andreu Nin, precisament caminava en aquesta direcció malgrat hi hagi qui el vulgui buidar de trascendència i importància, tot esperant que caigui en l'oblit col·lectiu. Afortunadament, som molts els que no ens mostrarem impassius davant un fet que sembla anunciat, la desaparició del Premi Andreu Nin. Només espero que les meves percecpions esdevinguin errònies i ben aviat poguem llegir a la premsa la nova convocàtòria d'aquest important premi vendrellenc.

divendres, de març 14, 2008

L’aportació baixpenedesenca


El passat diumenge els ciutadans teníem una cita amb les urnes, a la nostra ment encara teníem ben present les recents eleccions municipals i ens retrobàvem davant una nova festa democràtica per excel·lència, unes eleccions.

La por per la ressaca abstencionista present en altres compteses electorals ens inundava a tots els que seguim amb passió desenfrenada la vida pública. La mobilització i la participació són dues actituds que haurien d’estar presents quan acudim a un període electoral. A vegades, els partits polítics s’ofusquen en qüestions secundàries, primant detalls sense gran envergadura que els condueixen sense ser-ne massa conscients a menystenir l’epicentre de les expectatives generades pels ciutadans.

Ara bé, amb el 9 de març arribava el moment d’escollir els diputats i senadors que formaran les Corts Generals de la propera legislatura, molts es decantaven fidedignament pel candidat José Luis Rodríguez Zapatero, escollint la papereta del puny i la rosa i altres optaven per les gavines que abanderen el signe per excel·lència del Partit Popular.

Els resultats a la nostra vila eren aclaparadors, una victòria socialista que s’apropava al sostre dels vuit mil vots. Aquesta realitat inqüestionable ha passat a un segon pla davant un fet veritablement sorprenent ja que el Partit Popular esdevenia al Vendrell la segona força política, passant per un grapat no gens insignificants de vots a Convergència i Unió, partit que es troba al capdavant del govern municipal vendrellenc.

Davant d’aquesta evidència, ràpidament hi ha qui s’ha espolsat d’hipotètiques responsabilitats i passant una reflexió que incomoda cap un futur un xic llunyà. Mentre no arriba l’anàlisi exhaustiva, es fa corre el vot útil per justificar el perquè de tot plegat. Hi ha qui sota el vot útil hi vol fer cabre totes les explicacions però tots plegats som prou coneixedors de l’immobilisme i la fe devota que el votants potencials de la federació nacionalista manifesten elecció rere elecció. Per tant, no em sembla la resposta més ajustada, per explicar el retrocés experimentat per la coalició nacionalista i personalment crec que haurien d’anar una mica més enllà, cercant el rere fons ideològic i el plantejament de les propostes, per descobrir el fluix resultat obtingut al Vendrell.



A més, convé que no oblidem que el cap de llista de CIU, Jordi Jané, durant tota la campanya electoral, el primer que feia abans de començar un míting era recordar el poble que el va veure arribar el món, concretament esmentava la població baixpenedensenca de l’Arboç. Aquest toc sentimentalista suposava la dosis suficient per obviar que durant quasi tres legislatures havia estat diputat per Barcelona.

Tanmateix, els resultats electorals no van acompanyar a CIU ni al Vendrell, ni a l’Arboç, població de naixement del seu candidat ni tampoc al conjunt del Baix Penedès, on s’havien de conformar guanyant les eleccions únicament a un dels catorze municipis que integren la nostra comarca, Masllorenç.

D’altra banda, els socialistes aconseguien fer-se amb el quart diputat al conjunt de la província de Tarragona mentre que CIU i PP mantenien un únic diputat. El nou escenari que es dibuixava a la nostra província tenia un toc baixpenedesenc indiscutible ja que gràcies al bon resultat obtingut pels socialistes a la nostra comarca s’impulsava el triomf socialista al conjunt de Tarragona, arribant assolir una fita inimaginable, quatre diputats socialistes sobre el total de sis. Que ningú oblidi, un èxit que s’aconseguia gràcies a la voluntat dels ciutadans que davant la infinitat de candidatures, clarament apostaven i confiaven pel projecte socialista.


Article publicat al diari del Baix Penedès, 14/03/08
Laia Gomis

dilluns, de març 10, 2008

9M, victòria socialista!!!

La jornada electoral començava amb total normalitat, a primera hora acudia al meu col·legi electoral per exercir el dret a vot perquè així estava lliure per poder moure’m amb tranquil·litat per les 37 meses electorals vendrellenques.

La meva sorpresa, el nombre de sobres dins les urnes, era força aviat i es veia molt moviment pel carrer i als col·legis electorals entrava força gent. No vull fer cas de les meves prematures impressions. A mesura que avança el matí passo per diversos col·legis electorals i aquest ambient es comença a contagiar.

En principi, sembla ser que la participació serà bona, tot i que tenim massa present els baixos índexs de participació de les passades compteses electorals i no ens volem fer falses il·lusions, les urnes esdevenen un bon termòmetre.

Si el telèfon mòbil s’ha convertit en un aparell imprescindible per a molts de nosaltres, en una jornada electoral la dependència al mateix es multiplica vertiginosament. Rebo moltes trucades, em pregunten com van les coses pel Vendrell, com es desenvolupa la jornada pel Baix Penedès. Ara bé, no seria just amagar que jo no m’estic de fer unes quantes trucades per la meva comarca i m’atreveixo anant una mica més enllà, des de les terres de l’Ebre fins arribar a Girona.

Els nervis a mesura que s’apropen les vuit del vespre van augmentant, es percep un bon resultat però em resisteixo a fer-me il·lusions que després la batzegada és més forta. Miro els sondeigs amb esperança però no em deixo emportar pels mateixos i a mesura que avança el recompte... les rialles esdevenen les protagonistes

De sobte, algú del partit comenta la possibilitat que a la província de Tarragona els socialistes, ens fem amb el quart diputat, ràpidament pregunto d’on prové la informació i m’asseguren que lluny de fer volar coloms es tracta d’una informació realista. Seguim atents l’evolució de l’escrutini, mentre segueixo fent algunes trucades per conèixer dades i actualitzar les informacions en clau vendrellenca i per extensió del Baix Penedès, ja que el recompte del Senat sempre s’allarga, així podem avançar dades respecte el Congrés.


Els interventors i els apoderats, comencen arribar al local del PSC del Vendrell on la il·lusió es desferma a mesura que passa la nit i el quart diputat sembla pràcticament segur. Tots seguim expectants les intervencions televisives dels principals caps de llista, cares llargues a les seus d’ERC i d’ICV, felicitat moderada a CIU mentre que el PP no saben encaixar massa bé el resultat electoral.

Quan José Luis Rodríguez Zapatero apareix a la televisió, l’expectació és màxima, les copes de cava fa estona que corren pel local socialista vendrellenc i molts companys de la comarca ja es troben entre nosaltres. Molts desconeixen la gran notícia, els socialistes obtenim 4 diputats a Tarragona!!! La felicitat il·lumina el rostre de tots els companys quan reben la noticia. El Baix Penedès, ha posat el seu granet de sorra en aquest esplèndid resultat, els socialistes hem guanyat a tots els municipis que integren la nostra comarca excepte a Masllorenç on encara no una trentena de vots ens separen de CIU. Més de 20.600 vots obteníem els socialistes baixpenedesencs en aquestes eleccions generals, un resultat enormement positiu!

El Primer Secretari del PSC del Baix Penedès, Pep Guasch, valorant els resultats electorals

Malgrat ser molt tard, tinc la temptació de fer algunes trucades per felicitar els resultats a companys i companyes que gràcies als bons resultats seran diputats i diputades durant la propera legislatura. Descarto trucar al meu cap de llista, el Francesc Vallès, perquè intueixo que tindrà el mòbil saturat i espero al dilluns per trucar-lo. Avui, he insistit un parell de vegades i tampoc he tingut massa sort. Tot just quan escrivia aquestes paraules m’ha sonat el mòbil i era el Francesc Vallès. L’he notat eufòric, emocionat, feliç i molt content, no he dubtat en felicitar-lo i m’ha dit que la victòria era de tots plegats. No l’he volgut entretenir perquè sóc conscient del nombre de persones que el volen felicitar i l’ocupat que deu estar, però agraeixo el seu gest de tornar-me la trucada.

Ara bé, anit si que vaig poder parlar amb la número 3 de la candidatura socialista de Tarragona, la Lluïsa Lizárraga. No era la primera vegada que parlàvem ja que durant tot el dia vam intercanviar trucades i una vegada tenia els resultats a la mà, vaig felicitar-la. Malgrat estar en plena celebració, la Lluïsa em va agafar el telèfon i vam estar parlant una bona estona. La seva veu transmetia la felicitat que ens acompanyava a tots els socialistes durant la jornada d’ahir.

Hagués volgut trucar a molts companys i companyes socialistes però em faltaven els números del seu telèfon mòbil, així que des d’aquest espai aprofito per felicitar-los a tots ells per la victòria.

De manera especial, permeteu-me un petit incís a les terres gironines, l’Àlex Sáez durant tota la campanya afirmava que els socialistes de Girona anaven a buscar el tercer diputat. Personalment, veia aquesta fita un xic complicada però quan vaig veure els resultats de Girona, igual que em va passar amb els de Tarragona, vaig quedar impactada i ràpidament em va venir al cap, la seva fermesa quan expressava que els socialistes ens faríem amb el tercer diputat, FELICITATS!


Els socialistes gironins celebrant la victòria

Ja veieu, el conjunt de Catalunya ha estat decisiva per la victòria socialista, a Lleida, mantenim resultats amb 2 escons, a Barcelona passem de 14 a 16 diputats, a Girona passem de 2 a 3, i a Tarragona obtenim un resultat HISTÒRIC, 4 diputats!!!

No vull acabar aquest escrit sense agrair profundament, les trucades, els missatges i les felcicitacions personals que durant la jornada d'ahir i el dia d'avui m'han fet arribat amics, companys i coneguts per la victòria socialista, moltíssimes gràcies a tots vosaltres per aquest bonic gest!!!

Els socialistes vendrellencs celebrant la victòria

divendres, de març 07, 2008

La força de l’aigua


L’escassetat de recursos és una realitat que d’uns anys ençà ha pres un cert protagonisme, no cal obviar la certa inquietud que es genera davant el nostre futur més immediat i proper. Lluny queda el demà preocupant-nos cada dia més per l‘avui i precisament aquesta percepció es veu afavorida per la sequera que castiga el nostre país en els darrers anys. Quasi no recordem dies intensos on les pluges esdevenien les protagonistes i ara ens hem de conformar amb quatre tristes gotes de fang.

Els temes que preocupen als ciutadans esdevenen un sensor que tots els partits polítics capten i procuren donar una resposta en un sentit o en un altre. No és pas casualitat que amb una certa intensitat escoltem polítiques completament diferents arribant a esdevenir contradictòries entre les diverses formacions polítiques que concorren a les properes eleccions generals que es celebraran el proper diumenge 9 de març.

El debat que ha renascut entorn el transvasament del riu Ebre capta en bona mesura la situació que descrivia a les línies precedents. Alguns ens pensàvem que no es tornaria a parlar d’aquest assumpte, criticat pels tècnics i els experts en aquesta matèria ja que els seus informes desvetllaven que si el transvasament tirava endavant, s’estava dictava una sentència de mort vers les Terres de l’Ebre.

Tanmateix, la dreta ha recuperat aquest assumpte amb l’única finalitat d’esgarrapar un grapat de vots a la Comunitat Valenciana i al conjunt d’Aragó. Tot esperant que amb el discurs de la insolidaritat del poble de Catalunya i l’egoisme que atribueixen a les nostre terres provoquin un repunt en la baixa intenció de vot que els membres del partit popular presenten en aquestes eleccions generals.

Per alguns, potser les terres de l’Ebre els semblen molt llunyanes però personalment les sento com a pròpies i crec que aquest fet em va permetre entendre des del primer moment la revindicació que tots vam corejar sota el crit de “LO RIU ÉS VIDA”. Una frase que descriu amb gran encert la realitat que s’amaga darrera del riu Ebre, la vida no entesa en un sentit estrictament biològic sinó també social, cultural i en definitiva com una realitat vertebradora del conjunt d’un territori.

Un gran sospir va deixar anar el conjunt de les Terres de l’Ebre quan van rebre la notícia de la derogació del Pla Hidrològic Nacional, el seny s’imposava de la mà del president Zapatero que durant la campanya electoral va prometre derogar el Pla Hidrològic. Les casualitats de la vida em van portar a viure in situ a la cambra baixa aquest moment històric pel nostre territori tot i que recordo el patètic espectacle que des de la bancada popular es duia a terme, marcant la tendència sobre la qual es desenvoluparia la legislatura, mentides sobre mentides.

Novament, en aquestes eleccions el riu Ebre a casa nostra torna a ser notícia i està present en una multitud d’actes electorals. Alguns opten per passar de puntetes vers un assumpte que els resulta molest ja que van amagar el patriotisme del qual sempre fan gala vers Catalunya donant llum verda al Transvasament de l’Ebre. A l’altre costat, trobem aquells que amb orgull es presenten davant la ciutadania com els impulsors de la derogació d’aquest sinsitre Pla Hidrològic i a l’altre extrem hi ha els qui no dubten en començar a projectar les rasses per on s’iniciaran les obres del transvasament, tot oblidant que la força de l’aigua els pot acabar arrossegant.



Article publicat al Diari del Baix Penedès, 07/03/08
Laia Gomis

dijous, de març 06, 2008

Sense paraules


Els mítings sempre van acompanyats d’una càrrega emotiva molt important però avui al Palau Sant Jordi s’ha viscut una emoció, una alegria, una joia difícil de descriure amb meres paraules. Més de 40.000 persones omplíem el Palau Sant Jordi enmig d'un ambient que només els que hem viscut en directe aquesta experiència podem entendre la magnitud d’aquestes paraules.



La capacitat de convocatòria ha estat un èxit rotund però crec que els caps de cartells han tingut una influència cabdal per fer possible una fita que alguns veien com impossible, penjar el cartell de complet al Palau Sant Jordi!

El Baix Penedès ha tingut una nombrosa delegació en un acte que de ben segur que passarà a la història, des de la nostra comarca hem arribat a omplir un total de set autocars plens de companys i companyes que hem fet un foradet en una tarda de dijous per viure en viu i en directe un autèntic espectacle. N’hi ha molts que no han pogut venir ja que treballaven o bé els resultava impossible estar tota la tarda fora de casa, ja que a les quatre de la tarda ja marxavem en direcció a Barcelona tornant a la nostra vila a quarts de dotze de la nit.

No obstant, quan s’ha acabat el míting ens havia passat la tarda volant i quasi ni ens havíem adonat gràcies a un míting amè, gens avorrit amb grans intervencions, començant per la benvinguda de l’alcalde Hereu acompanyada del discurs del President Montilla fins arribar a les sentides paraules de la Carme.

Tanmateix, els protagonistes d’avui eren fonamentalment el Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero. Tots dos han estat genials, amb els diferents estils que els caracteritzen però han arribat al cor de les 40.000 persones que vivíem i sentíem un míting inoblidable.

Aquesta era la tercera i la darrera oportunitat que tenia d’escoltar al Felipe González en aquesta campanya electoral, un autèntic privilegi. Les seves intervencions sempre van acompanyades d’una gran incertesa, només ell sap allò que dirà i el més important és que manté un discurs impecable sense llegir ni un sol apunt, un mestre de l’oratòria. A més, tots esperem els seus jocs de paraules, els seus acudits acompanyats de divertides comparacions que incomoden a alguns.



José Luis Rodríguez Zapatero ha pujat dalt de l’escenari amb el somriure que sempre l’acompanya i s’ha mostrat amb gran naturalitat, reconeixent la gran emoció que sentia contemplant el Palau ple de gom a gom. A més, ha insistit en una idea que fa alguns dies que reitero en aquest espai, les eleccions no estan guanyades però si acudim a les urnes, segur que el proper diumenge 9 de març el triomf socialista es convertirà en una realitat.


El futur és a les nostres mans, així doncs, convido a tots els lectors d’aquest espai acudir MASSIVAMENT A LES URNES. I com encara ens trobem en plena campanya electoral, no deixo escapar l’oportunitat de demanar el vot de progrés, el vot socialista, l’únic que garanteix que José Luis Rodríguez Zapatero continuï sent el president!!!

dimecres, de març 05, 2008

Míting a l'Arboç

Francesc Vallès, Joan Sans i Judith Alberich

L’atrafegada feina que suposa controlar la gran quantitat d’informació que s’ha de tramitar a la Junta Electoral de Zona m’ha impedit trobar un petit foradet de temps per escriure un apunt ràpid d’un emocionant míting que vam gaudir el passat dilluns a l’Arboç.

Uns caps de cartell profundament interessants, el nostre cap de llista del PSC a la província de Tarragona feia un foradet dins l’atapeïda agenda per estar entre nosaltres a l’Arboç. Novament, el Francesc Vallès ens recordava la importància d’acudir a les urnes massivament i a més insistia en una qüestió que ha estat present durant tota la campanya, les grans diferències que existeixen entre les propostes que presentem els socialistes amb la voluntat de construir una societat millor davant les mesures reaccionaries que en comptagotes deixen anar els membres del Partit Popular.


Un element que no va oblidar d’esmentar va ser l’afirmació d’Elorriaga publicada en una entrevista a la premsa on cridava a l’abstencionisme. El Francesc, ens recordava quin és l’objectiu d’aquesta dreta, l’immobilisme per aconseguir el seu triomf.

El següent en fer ús de la paraula va ser l’Ernest Benito, diputat en la present legislatura i amb un to molt entenedor i clar dibuixava quina és l’estratègia d’una dreta que de moderada té molt poc malgrat aquests dies de campanya es vulgui posar aquesta disfressa. A més, l’Ernest posava tota una sèrie d’exemples, propers a molts de nosaltres, començant pel més mediàtic com és Gallardon, continuant pel Piqué fins acabar a tota una sèrie de dirigents del PP del Vendrell que van ser expulsats del partit uns mesos abans de la convocatòria de les passades eleccions municipals. No és pas casualitat que tots ells es caracteritzessin pel seu to moderat que els ha conduit a restar amagats de l'opinió pública o directament expulsats dels partit.



A més, l’Ernest demanava una mobilització massiva ja que si aquesta té lloc el triomf socialista serà molt més segur. Tanmateix, ens va recordar que ens trobàvem en un municipi on sabíem prou bé que a vegades no hi ha prou amb una victòria ja que els pactes electorals unien a CIU i ERC deixant fora la força guanyadora de l’Arboç, el PSC.

Després d’aquestes paraules, el primer secretari del PSC del Baix Penedès, el Pep Guasch, va pujar dalt de l’escenari. La veritat és que es va generar una gran expectació ja que ningú ho esperava però darrera d’aquest fet es trobava la voluntat de reconèixer i alhora agrair públicament la tasca que l’Ernest havia dut a terme des del Congrés dels Diputats durant aquests quatre anys. Per aquest fet, en nom de l’Agrupació comarcal del PSC del Baix Penedès, el Pep Guasch li va lliurar un petit detallet, una placa que sintetitzava aquest sentiment que els socialistes baixpenedesenc sentim pel nostre company i amic, Ernest Benito.


Després d’aquest petit parèntesis que trencava amb l’estructura fixa i predefinida de tots els actes electorals, la candidata al Senat per l’Entesa Catalana de Progrés, Judith Alberich, va ser l’encarregada de tancar el míting. Novament, animant-nos a participar a la festa de la democràcia que suposa una jornada electoral i optar per la candidatura de progrés, la socialista per continuar treballant en la direcció que s’ha dut a terme en aquests quatre anys i fer possible anar molt més enllà perquè en aquests anys s'ha avançat molt però cal seguir treballant.
Després d'aquest acte electoral, cotxe en mà, ens desplaçàvem fins El Vendrell per compartir plegats amb un grup de companys i companyes socialistes el debat entre Rajoy i Zapatero... molt més intens i alhora emocionat que el primer. Zapatero va presentar les seves propostes de futur sense deixar escapar l’oportunitat de dir ben alt i clar que moltes de les acusacions que Rajoy feia eren simplement...MENTIDES.

Ara ja no es poden publicar enquestes i sondejos però les últimes que la premsa recollia el passat dilluns eren bastant evidents, reptien la bona tendència que els socialistes presenten en aquests estudis però no ens podem confiar, hem de seguir fent campanya fins l'últim dia ja que allò que valen són els vots dins de les urnes.

diumenge, de març 02, 2008

Diumenge, un dia per gaudir d’un petit parèntesis polític per tal d’avançar altres qüestions que aquests dies de campanya queden un xic apartades. Repasso l’activitat d’aquesta setmana que estem a punt de deixar endarrere i constato que pràcticament he estat escrivint un article durant cada dia en aquest blog. Una realitat que he de reconèixer que no és massa freqüent.

Aquest matí ens llevàvem amb la premsa repleta d’estudis, anàlisis i escrits d’opinió que tenien com a centre la intensa campanya electoral que vivim aquests dies. Per no perdre el costum, començava a posar-me al dia amb el diari EL PAÍS i no em podia estar de ràpidament anar a buscar el resultat que l’estudi realitzava a la meva província, Tarragona

Si l’enquesta es convertís en una realitat el proper diumenge, els socialistes obtindríem un molt bon resultat, mantenint els tres diputats socialistes mentre que la resta de formacions polítiques seguirien amb la repartició d’un diputat per ERC, un altre per CIU i el darrer pel PP.


Una vegada conec la realitat que es dibuixa a casa nostra passo analitzar província per província per acabar fixant-me en el resultat global que presenta una forquilla de 165 diputats a 169 pel PSOE mentre que el PP es quedaria entre els 148 fins els 154.

Només es tracta d’una enquesta, així doncs no ens hem de confiar, hem de seguir amb la mateixa activitat i dinamisme fins el darrer dia. Des del Baix Penedès, demà a l’Arboç a les 18.30 al local de l’Arbocence tenim un míting amb el cap de llista per Tarragona, Francesc Vallès acompanyat d’altres companys i companyes.

Després a la nit, debat entre Zapatero y Rajoy, una nova oportunitat per constatar els projectes anacrònics que defensa el Partit Popular davant les polítiques socials properes als ciutadans que abanderem els socialistes.

Finalment, dijous 6 de març, al Palau Sant Jordi es viurà un dia mític i m’atreveixo a dir històric amb un tancament de campanya excepcional que de ben segur que passarà a la posteritat amb Felipe González, José Luis Rodríguez Zapatero, Carme Chacón i José Montilla. Jo de vosaltres no me’l perdria!!!