diumenge, d’octubre 29, 2006

L’essència de la tardor


El camp cromàtic que dibuixa la tardor és realment apassionant, els ocres es van imposant de manera ferma i decidida sobre de la verdor i l’alegria dels colors vius de l’estiu. Com tota estació té una sèrie d’atributs que la defineixen i aconsegueixen que adquireixi una personalitat pròpia. Fa molts dies que hem deixat endarrera la verema, el most comença a fermentar dins els nostres cellers, el paisatge tímidament va canviant i el trepig del nostre pas, ferm i decidit, ens recorda que la tardor és aquí perquè les fulles dels arbres omplen alguns cèntrics carrers.

Les primeres pluges de la tardor s’enduen la insuportable calor que ens ha acompanyat durant el període estival, l’ambient es refresca de manera considerable i les jaquetes comencen a formar part de la nostra vestimenta diària. Aquesta peça de vestir es converteix en una clara manifestació de la incertesa pròpia dels dies de tardor, és la nostra aliada de bon matí quan els primers raigs de sol s’imposen sobre la humitat de l’ambient mentre que al migdia ens penedim d’haver-la agafat perquè ens fa nosa i de nou al vespre ens felicitem perquè la nostra decisió inicial no anava gens desencaminada, especialment quan el sol s’amaga i l’alè del hivern s’imposa.

Precisament, en aquesta època de l’any és quan em ve present el nostre passat immemorial, estic parlant quan les societats no tenien assentaments en un territori fix i determinat sinó que es desplaçaven en grup d’un indret a un altre cercant les fonts d’alimentació que els permetés sobreviure.

El modus vivendi dels éssers humans d’aquella època es fonamentava amb la caça i la recol·lecció dels fruits silvestres que trobaven pels boscos, una vegada havien explotat els recursos d’una àrea determinada aleshores emprenien un nou viatge amb l’esperança de trobar un nou indret en el qual l’abundància fos el denominador comú.

Salvant, la llarga distància temporal, no és tanta la diferència que separa aquestes pràctiques prehistòriques i ancestrals amb unes activitats que formen part de la quotidianitat d’aquestes dates, anar a buscar bolets, en seria un bon exemple.

Sense cap mena de dubte, aquesta és una herència que els nostres avantpassats ens van deixar i contràriament a l’opinió que certes persones manifesten, estic convençuda que persistirà a la nostra societat durant molts anys. Només cal comprovar el neguit i l’esperit que les noves generacions tenen per intentar descobrir aquelles zones del nostre territori on tendeixen a créixer aquests deliciosos i suculents fongs.

L’olor que la muntanya desprèn en aquesta època de l’any és insubstituïble, aquells que tenim l’oportunitat d’acudir-hi una estona no ens la deixem passar perquè quan ens endinsem dins la profunditat del bosc ens adonem que la vida no es pot resumir sota cap preàmbul. La simplicitat dels termes ens conduiria a oblidar-nos d’aquests petits però meravellosos i encantadors elements que molt sovint passen desapercebuts a les nostres vides, defugen de la immediatesa i del soroll però ens ajuden a complementar els buits creats artificialment per la nostra societat.

Laia Gomis
Article publicat al Diari del Baix Penedès, 27/10/06

Acte final de campanya al Vendrell

D'esquerra a dreta: Martí Carnicer, Marina Rossell, Helena Arribas i Xavier Sabaté

La inactivitat d’aquest blog poc té a veure amb la setmana frenètica que he viscut. La universitat, la celebració dels principals actes de campanya electoral, la preparació d’interventors i apoderats perquè el proper 1 de novembre tot surti rodat i un sense fi més d’altres activitats que ara no tinc presents però he desenvolupat.

Ara mateix acabo d’arribar a casa després de sortir per la porta a quarts de deu del matí, aquells que em coneixen saben que si un diumenge estic llevada tant aviat és perquè quelcom important ha de tenir lloc, efectivament, avui celebrarem l’acte de tancament de campanya electoral al Vendrell, compartint amb tots els nostres veïns i veïnes una paella popular.

El temps ens acompanyava amb una intensa calor, al migdia el conseller de governació i d’administracions públiques i cap de llista de la circumscripció de Tarragona, Xavier Sabaté, s’acostava fins a la plaça Ciutat d’Utrera per tancar l’acte acompanyat per l’alcaldessa de la nostra vila, Helena Arribas i els dos candidats vendrellencs que es troben a les llistes a les eleccions del Parlament que tindran lloc el proper 1 de novembre, Martí Carnicer i el Fernando Pérez.

Tanmateix, entre nosaltres també es trobava l’alcaldessa de Llorenç del Penedès, Maria Antonia Rossell, l’alcalde de Banyeres del Penedès, Avelino Menéndez, regidors i regidores dels diversos consistoris de la comarca així com també els diputats al Congrés, Francesc Vallès i Ernest Benito. Qui tampoc s’ha volgut perdre aquest acte ha estat la cantant Marina Rossell qui ens ha acompanyat al llarg del dinar.

En un ambient distès hem parlat de política tots els companys i companyes del PSC, sense perdre l’oportunitat d’insistir en un aspecte molt important, el proper 1 de novembre les urnes han d’estar plenes de paperetes del PSC perquè durant aquests tres anys hem iniciat diversos projectes i els canvis de polítiques socials són ben patents entre tots nosaltres però encara queda un llarg treball per dur a terme, l’opció és clara: retrocedir i anar endarrera com Convergència i Unió ens proposa a través de la seva política social sostentava amb els xecs o seguir avançant de la mà del PSC, apostant per una política on les persones es convertiran en el centre dels seus objectius, ampliant al conjunt de la societat totes les prestacions de manera perpetua i no transitòria com ho farien els famosos xecs del senyor Mas.
El dia 1 de novembre els ciutadans tenim la paraula, les urnes expressaran les voluntats col·lectives, així doncs hem d'animar a tothom a que no es quedi a casa i acudeixi a la cita electoral.
A continuació us exposo algunes imatges que resumeixen molt bé la jornada d'avui, començant per aquelles tasques dites pròpiament d'organització, passant per la famosa paella, així com també un moment dels parlaments.

divendres, d’octubre 27, 2006

Pep Jai, fidel al socialisme i a la terra

D'esquerra a dreta, Martí Carnicer, Isidre Molas i Ernest Benito

La sala del Portal del Pardo acollia l'esperada presentació del llibre titulat Pep Jai, fidel al socialisme i a la terra, escrit per l'Ernest Benito. La trajectòria política del Pep Jai mereixer ésser descrita i recordada com a exemplar, no tan sols pels socialistes sinó també pel conjunt d'aquelles persones que creiem fermament en els valors democràtics, així doncs, per extensió a tots els democràtes.

No vaig tenir l'oportunitat de conèixer'l personalment però afortunadament n'he sentit a parlar molt d'ell, són moltes les anècdotes que m'han explicat i la lectura del present llibre m'ha permès acabar de definir alguns aspectes que desconeixia. No es tracta d'un exemplar voluminós ni farregós ja que la lectura és molt ràpida, àgil i entretinguda perquè de mica en mica i sense ser-ne conscient entrés a l'interior del llibre, revius alguns fets històrics que tendim a oblidar i quan finalitzes la lectura tens una sensació peculiar, com si coneguessis personalment aquella persona sobre la qual s'ha estat parlant al llarg de l'obra.

Si algú té la intenció de llegir-se aquest llibre pensant que reprodueix el model clàssic de les biografies, s'equivocarà profundament ja que la riquesa, la redacció i la fluidesa que s'hi troba al seu interior és realment molt interessant. Emprant les paraules del propi autor, Ernest Benito, definex aquest treball com "un tomb per la vida del Pep Jai"

El Pep Jai pertenyia a la generació de les persones que portaven la política a la sang, ell va viure en plena República va conèixer la crueltat i les injustícies que es deriven d'una cruent guerra civil i sempre va treballar activament per recuperar els valors democràtics amb l'anhel màxim de restablir la democràcia a casa nostra.

Per aquells que no en sabeu res del Pep Jai, perquè us pogueu fer una idea, a tall d'anècdota us explicaré un element que em va soptar molt. Quan havia d'intervenir en qualsevol acte, pujava a l'escenari i sobre el faristol hi col·locava un paper, tothom pensava que allà s'hi trobaven les notes necessaries per conduir la seva intervenció però no era així ja que el paper sempre estava en blanc, sobre la marxa anava improvitzant allò que volia trasmetre al seu auditori i quan acabava sempre aconseguia posar-se a la butxaca a totes les persones que l'escoltaven, una capacitat que poques persones posseixen.

Encoratjo a totes les persones que si després de llegir aquestes humils paraules senten curiositat per conèixer quelcom més del Pep Jai no dubtin en llegir-se el llibre, descobriran una persona realment apassionant i us puc assegurar que avui, en ple segle XXI, molts en sentim hereus dels valors que ell ens va deixar.

La tasca efectuada per l'autor del llibre, Ernest Benito, no ha estat gens senzilla perquè escriure sobre una persona que mai plasmava per escrit les seves opinions i percpecions és un mèrit que no hem de dubtar en reconèixer públicament. Així doncs, gràcies Ernest, per posar tots els teus esforços perquè avui puguem tenir entre les nostres mans un llibre que contribuirà a dignificar la figura del Pep Jai i n'estic segura que evitarà que aquest mestre caigui en l'oblit.

dimarts, d’octubre 24, 2006

Pau Casals i el Dia de les Nacions Unides

El 24 d'octubre de 1958 Pau Casals va ser convidat a participar a l’Assemblea General de les Nacions Unides, per commemorar el Dia de les Nacions Unides. El concert i el missatge de Pau de Casals va ser retransmès a través de la ràdio i va arribar a més de quaranta països.
A continuació us adjunto la intervenció que Pau Casals va pronunciar aquell dia, unes paraules que sense ser-ne conscients molts vendrellencs i vendrellenques hem memoritzat, dotades amb una especial càrrega sentimental i emotiva.
"Aquest és l'honor més gran que he rebut a la meva vida”. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare - una dona excepcional, genial - , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps - segle onzè - van reunir-se a Toluges - avui França - per parlar de la pau, perquè els catalans d'aquell temps ja estaven contra, CONTRA la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l'ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament.

Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "Peace, Peace, Peace" (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l'ànima del meu poble, Catalunya".

Tots plegats hauríem de recordar aquestes paraules, seguir treballant perquè la PAU es converteixi en un element integrador de tots els països del nostre planeta i així puguem arribar un dia en el qual el mot guerra caigui en desús i desaparegui del nostre vocabulari perquè no es necessari l'existència d'aquest terme ja que la realitat a la qual tradicionalment al·ludia ha desaparegut.

diumenge, d’octubre 22, 2006

Míting trasfronterer

D'esquerra a dreta, Roberto Labandera, Miguel Delgado, Martí Carnicer i Núria Güell
Avui a les set de la tarda, mentre una bona part de persones al nostre país estaven pendents de la darrera carrera del mundial de fórmula 1 que havia de donar el triomf a Fernando Alonso, els socialistes del Penedès continuàvem donant petits passos perquè el proper 1 de novembre es produeixi una clara victòria de la candidatura de José Montilla.

El lloc en el qual ens havíem aplegat per fer el míting era un xic especial ja que es trobava a cavall de dos municipis, Bellvei i Castellet i la Gornal, dues comarques diferents, Baix Penedès i l’Alt Penedès respectivament i alhora membres de dues províncies diferents, el primer pertany a Tarragona mentre que el segon correspon a Barcelona.

Aquest motiu explica la nombrosa presència de persones a la taula central en la qual
es trobaven dos candidats a les eleccions al Parlament, un per la circumscripció de Barcelona, el Roberto Labandera, i l’altre per Tarragona, Martí Carnicer així com també l’alcalde de Castellet i la Gornal, Miguel Delgado i l’alcaldable socialista a l’ajuntament de Bellvei, Núria Güell.

Totes les intervencions han estat realment molt interessants i n’he pres nota acurada de totes elles però ara desitjaria exposar una sèrie d’elements que se’ns acostumen a oblidar durant aquests dies de campanya i no està de més que tots plegats els recordem i els tinguem ben presents.

El Roberto Labandera ens recordava que gràcies al tripartit s’ha acabat amb la guerra constant que el govern de la Generalitat mantenia amb els govern de les coporacions locals, els nostres ajuntaments. Ens ha desmentit el tòpic que cau sobre el tripartit acusant-lo de inactivitat parlamentaria ja que ens ha citat nombroses noves lleis que ens demostren que realment ha estat una legislatura molt productiva tot i que alguns vulguin fer-nos creure el contrari. Ell ha destacat diverses actuacions desenvolupades al territori de l’Alt Penedès, com seria el foment i la creació de nombroses escoles bressols, l’ampliació de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès i la creació de l’Escola Oficial d’Idiomes, una reivindicació que s’havia allargat en el temps més de deu anys i fins que un govern d’esquerres i catalanistes no ha arribat al poder no s’ha convertit en una realitat.

Ara bé, si alguna persona pot parlar amb el rigor i la seriositat que es mereixen les anàlisis econòmiques acurades que ens demostren quina és la situació real en la qual es troba el nostre país, és el Martí Carnicer, fins fa poc Secretari General d’Economia i Finances de la Generalitat i ara candidat a les eleccions del Parlament de Catalunya.

La situació en la qual es troba l’economia actualment és millor que quan el tripartit va arribar al govern, abans es creixia entorn del 2,5% i actualment el creixement s’apropa al 4%. A més, cal no oblidar la reducció de l’atur que ha passat del 10% a un 6%, en percentatges sembla una qüestió menor però a l’interior d’aquests percentatges trobem la creació de 440.000 lloc de treball més, reduint especialment l’atur femení i juvenil.

Aquesta és una realitat ben patent, no es tracta d’una creació d’última hora elaborada cuita corrents davant la immediatesa de la comptesa electoral sinó que és el fruit que s’obté després de tres anys de govern progresista i d’esquerres.

Abans d’acabar, voldria compartir amb totes les persones que llegeixen aquest espai una informació que avui mateix he conegut de la mà del Martí Carnicer. No és cap descobriment afirmar que un dels punts de la campanya electoral de CiU és presentar-se com els grans i els bons gestors. Ara més que mai els hi hem de recordar si el concepte que ells tenen de bons gestors és deixar un deute de 1.200Mill € i marxar del govern de la Generalitat deixant factures pendents de pagar que ascendeixen a un total de 3.000 Mill € és una bona gestió pel conjunt de la ciutadania aquests termes és sinònim d’incapacitat de gestió, es tracta d’un malbaratament descarat en el seu grau més elevat.

I si a tot això afegim que el senyor Artur Mas quan era conseller en cap, es va gastar 60 Mill € en despesa publicitària per promocionar la seva imatge, ens quedem bocabadats però quan descobrim que aquests fons els treu de les partides de Benestar i Família, es quan se’ns talla la respiració. Tots pensem que aquesta exagerada xifra hagués permès millorar les condicions en les quals es troben les famílies, la nostra gent gran o els joves.

Així doncs queda ben palesa quina és la sensibilitat que l’Artur Mas té davant els problemes que afecten a la ciutadania diàriament, va prioritzar la seva imatge perquè tota Catalunya el conegués davant de l’interès general del conjunt de la ciutadania.

Volem tornar a aquest model? Està a les nostres mans, l’1 de novembre podrem tenir un govern de dretes o d’esquerres perquè per molt que CiU vulgui dissimular el seu tic conservador, aquest existeix i els agradi o no és un element integrador de la seva personalitat com a partit.

Ofrena floral a Pau Casals


Pau Casals, un vendrellenc universal, conegut arreu del món pel compromís que va demostrar al llarg de la seva vida pels drets humans així com també va creure fermament en un valor universal, la pau. Un dia com avui de fa trenta-tres anys moria a San Juan de Puerto Rico, no obstant el pas del temps no ha fet esborrar el seu llegat sinó que les noves generacions de vendrellencs i vendrellenques ens seguim emocionant i esborronant quan escoltem “El cant dels ocells”, una melodia que ens recorda el gran mestre vendrellec.

Avui, a la una del migdia, ens hem aplegat al cementiri del Vendrell per fer una ofrena floral a la tomba de Pau Casals. La jornada ha començat amb els parlaments de la presidenta de l’Associació Musical Pau Casals, Eva Serramià i l’alcaldessa de la nostra vila, Helena Arribas. Acte seguit, l’Ajuntament del Vendrell, el Consell Comarcal i una vintena d'entitats més han fet l'ofrena floral.

A nivell personal, voldria destacar que el diputat al Congrés, Ernest Benito, i la persona que escriu aquestes paraules hem estat els encarregats de dipositar un ram de roses vermelles sobre la tomba del mestre en nom del PSC. Les emocions són difícils de plasmar a través de les paraules però us puc assegurar que la càrrega simbòlica que s’amaga darrera del gest de dipositar un ram de roses sobre la tomba de Pau Casals és molt més important que la percepció que a simple vista els mers observadors podrien tenir.

divendres, d’octubre 20, 2006

Canvis aparents

L’abstracció del món en el qual vivim es converteix en determinades ocasions en una necessitat imperant. En cap moment estic parlant de caure en un estat permanent d’oblit ni tampoc arribar als límits excessius de la despreocupació més absoluta sinó simplement de posar un punt i seguit al frenètic ritme de vida que portem. Tots hauríem de dur a terme una acció tan senzilla com és obrir un petit parèntesis a les nostres vides, cercar aquells camins en els quals ens hi trobem més a gust, allò que vulgarment coneixem com a desconnectar.

L’evasió es converteix en una preuada vàlvula d’escapament, alguns preferiran la lectura d’un bon llibre, altres escoltaran l’harmonia que es desprèn de l’interior d’un disc compacte o hi haurà qui gaudirà d’una tranquil·la i pausada conversa.

Quan som petits, optem per fer volar la imaginació, no sabem ben bé en què consisteix però passem bones estones pensant en allò que ens agradaria fer o que ens passés i en qüestions d’instants ho extrapolem i ens situem al bell mig del nostre somni. És més, amb el pas dels anys, recordem amb certa melangia i nostàlgia aquesta meravellosa època en la qual semblava que els únics problemes que existien eren els de matemàtiques.

Actualment, els més petits de la casa disposen d’una infrastructura esgarrifosa, que en moltes ocasions superen als mitjans que posseeixen els seus progenitors. Les joguines han passat a una millor vida, cada vegada es substitueixen més aviat per minúsculs jocs d’ordinador o de videoconsoles que aparentment semblen ser uns regals escarrancits i raquítics però en ulls dels infants, i perquè no dir-ho, d’aquells que no ho són tant, queden meravellats com si veiessin les portes del cel obertes, l’èxit de triomf està assegurat.

No fa massa dies que llegint un diari em vaig sorprendre molt pel contingut d’una notícia. Des d’una certa perplexitat vaig contemplar un recent estudi publicat a la premsa on es destaca que les nenes espanyoles somien en ser princeses mentre que els nens voldrien ser campions de la copa d’Europa de futbol o convertir-se en el futur pilot estrella de la fórmula 1

No és cap descobriment afirmar que la quitxalla sempre s’ha caracteritzat per imitar als personatges de moda del moment, models, actrius, jugadors de futbol, en fi, totes aquelles persones que per activa o per passiva formen part del conglomerat mediàtic.

Tanmateix, la meva ingenuïtat em conduïa a estar completament convençuda que les noves generacions adaptarien els seus somnis infantils als nous temps que corren i perdrien els tòpics que durant tants anys han caracteritzat els desigs dels més petits. Si bé és cert que la transformació que el nostre país ha patit en els darrers vint-i-cinc anys ha estat realment molt important, hi ha determinats valors que resten intrínsecs en el conjunt de la ciutadania, i un d’aquests és precisament el fet que les nenes, d’avui, futures dones de demà, continuïn pensant i tenint com a màxima aspiració arribar a ser princeses, viure a l’interior d’un castell i esperar l’arribada del seu príncep blau.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 20/10/06
Laia Gomis

divendres, d’octubre 13, 2006

De la llei del talió a la pena de mort.

“Ull per ull i dent per dent” és una frase que tots coneixem i en un moment o un altre l’hem pronunciat. Sense ser conscients, darrera de la simplicitat d’aquests termes s’amaga l’essència de la llei del talió, en el fons la cèlebre frase és tan sols una exemplificació de la mateixa. L’aplicació d’aquesta llei implicava la imposició del càstig en funció del crim comès, no parlem d’una pena equivalent amb els termes de l’acte delictiu realitzat sinó que s’exigeix una pena idèntica.

D’aquesta manera, seguint els preceptes esmentats a les línies anteriors, aquell que matava a una persona mereixia morir per la llei del talió. Avui en dia, tots de manera unívoca hauríem de condemnar aquesta pràctica per la crueltat en els termes en els quals s’expressa i la vulneració flagrant als drets humans que suposa.

Matar en nom de la justícia, és a dir, aplicar la pena de mort, és una pràctica habitual que té lloc en determinats països del nostre planeta. A priori, hi hauria que podria pensar que els autors d’aquesta pràctica inhumana es troben ubicats en algun remot indret situat en un territori molt llunyà a nosaltres sobre el qual tan sols en tenim constància quan té lloc alguna catàstrofe ambiental o humanitària. No obstant, aquesta seria una percepció esbiaixada de la realitat ja que només cal obrir qualsevol diari i dins la secció internacional constatarem que països que hi surten de manera freqüent per qüestions que poc tenen a veure amb la pena de mort la mantenen dins el seu ordenament jurídic com és el cas de la Xina o el descarat paper que els Estats Units d’Amèrica desenvolupen en aquesta matèria. Curiosament, Estats Units, l’exemple a seguir per a tots els països del món i el gran mestre de les democràcies mundials és responsable directe d’aquest atemptat als drets humans.

El passat dimarts 10 d’octubre es celebrava el dia internacional contra la pena de mort i a mesura que les xifres anaven aflorant al conjunt de l’opinió pública, moltes persones es posaven les mans al cap quan coneixien que encara hi ha tants països que es resisteixen a abolir aquesta pràctica. A més, dia sí i dia també l’apliquen sense que els tremoli gens el pols, matant en determinades ocasions a persones que ni tan sols han comès el delicte però com no han pogut gaudir de la bona defensa d’un advocat que els hi hagi portat el cas, l’han perdut i en última instància la manca de recursos econòmics els han convertit en víctimes. En el fons, a pocs els hi importa, si quan passin uns mesos de l’execució es demostra que la persona era innocent. La societat prefereix viure enganyada, creient de manera convençuda que la pena exemplar és la millor prevenció dels delictes, quan les xifres demostren que ni de bon tros això és així.

El pas del temps sempre és un símbol de progrés i millores al benestar del conjunt de la ciutadania. Els grans avenços es donen amb petits però incisius passos. Tanmateix, una té la sensació que en el fons amb el pas dels segles tan sols ha tingut lloc un canvi terminològic, la llei del talió o la blutrache (venjança de sang que anomenaven els pobles germànics), en els nostres dies ha passat anomenar-se pena de mort.


Article publicat al Diari del Baix Penedès, 13/10/06
Laia Gomis

diumenge, d’octubre 08, 2006

Caps de setmana frenètics

Aquest és el segon cap de setmana que visc amb una certa intensitat. Acabàvem el mes de setembre i començàvem l’octubre a la Conferència Nacional del PSC, celebrada el passat 30 de setembre i 1 d’octubre. Voldria haver parlat detingudament sobre els molts aspectes que vam tractar al llarg de la mateixa però la manca de temps va ser la responsable de no abordar aquest assumpte amb el rigor que mereixeria. Tot i que aprofitant l’avinentesa, vull remarcar que sempre que tinc l’oportunitat no em deixo escapar el fet de poder assistir a aquestes conferències perquè acostumo a aprendre moltes coses així com també suposa un espai de trobada i d’intercanvi d’opinions i percepcions amb persones que degut a la seva responsabilitat política puc veure en comptades ocasions.

Tanmateix, aquest cap de setmana també ha donat molt de sí. Ahir, dissabte, vaig estar a la Fira d’Oficis Antics celebrada al municipi del Montmell i de pas aprofitava per visitar la remodelació realitzada a la casa de la vila. Si quelcom desitjaria destacar és el viatge en el temps que els assistents vam realitzar quan ens explicaven com funcionava una carbonera, observàvem detingudament com es feia el pa antigament i vivíem en directe l’elaboració casolana del sabó de casa. El millor de tot plegat va ser els tastets que posteriorment vam realitzar, el gust dels productes naturals no tenia res a veure amb allò que normalment estem acostumats a menjar.

El diumenge es llevava mig emboirat i l’amenaça de precipitacions feia espantar a més d’un perquè la inauguració del local del PSC de Segur de Calafell fos passada per aigua. Malgrat les pors inicials, el temps s’ha comportat i ha permès que Manuela de Madre inaugurés el local. No obstant, avui tots els presents a l’acte, hem volgut homenatjar amb un minut de silenci a una persona molt lluitadora, amant de les llibertats com va ser “el Guti”. Acte seguit, ha estat el torn dels parlaments de l’alacaldable pel PSC de Calafell, Jordi Sánchez, el secretari de formació del PSC, Josep M ª Sala i en darrer lloc l’esperada intervenció de Manuela de Madre.

Una vegada havia quedat oficialment inaugurat el local ens hem traslladat fins el pavelló esportiu per compartir amb tots els companys i companyes d’un bon dinar. Mentre s’ultimaven els darrers preparatius, he tingut l’oportunitat de poder intercanviar unes paraules amb la Manuela de Madre, després li he demanat que em signés el seu llibre, Vitalidad Crònica, i entre les rialles d’uns i d’altres, m’he fet una foto amb ella.

Aquesta és una de les meves debilitats ho reconec i per aquest motiu no ha estat l’única foto que m’he fet avui ja que aprofitant que la Teresa Carreras, diputada al Parlament, ens acompanyava li he demanat si se’n volia fer una amb mi i molt amablement ho ha acceptat. L’artífex de les fotos ha estat el diputat a Madrid, Ernest Benito, qui tampoc s’ha escapat de fer-se una foto amb mi, potser després de publicar aquesta última em trobaré amb algun litigi pendent, mai se sap perquè l’al·legació dels drets d’imatge poden donar molt de si, a vegades massa i tot !



dissabte, d’octubre 07, 2006

El potencial cultural

Quan pronunciem el mot cultura ràpidament i sense pensar-s’ho dues vegades, són moltes les persones que relacionen de manera directa aquest terme amb l’avorriment. Els més petits mostren la seva preocupació quan a l’escola els hi diuen que han de llegir un llibre, la primera pregunta sempre és la mateixa, quin nombre de pàgines té el mateix. Quan coneixen la reduïda extensió del llibre proposat deixen anar un sospir d’alleujament però els més extrovertits encara tenen una gran inquietud, si el llibre té dibuixos.

Aquest element propi del desenvolupament de qualsevol aula dels darrers cursos de primària s’ha de tenir en compte. Quan els infants comencen a llegir, tots plegats hauríem de contribuir a apropar-los a un nou món que poden descobrir, ple de nombroses històries especials, màgiques i en molts casos enigmàtiques. Aquest paper, no tan sols resta en propietat exclusiva de l’escola sinó que els pares tenen una peça clau per completar aquest engranatge.

No és cap descobriment afirmar que el nombre de pàgines que composa un llibre no és una relació directa, a menor nombre de pàgines no implica una lectura més curta. La lectura d’un llibre de cinc-centes pàgines pot resultar entretinguda i ràpida, en canvi, aquells llibres que aparentment haurien de presentar menys dificultats durant la seva lectura pel seu reduït volum, hi ha a vegades que es converteixen en les ovelles negres de les nostres prestatgeries.

No vull focalitzar tota la meva atenció contemplant el meravellós món literari perquè no desitjaria que ningú pensés que aquest és l’únic element integrador de la cultura. Precisament, sota aquest terme s’hi amaguen nombrosos elements fascinats que poden començar amb un bon llibre, continuar amb la contemplació d’una obra pictòrica o bé d’una escultura treballada amb una gran delicadesa acabant amb una audició d’una composició musical, per citar tan sols alguns dels molts exemples.

En aquests termes, em considero una persona molt afortunada ja que tinc el privilegi de viure a la vila del Vendrell, indret per excel·lència sinònim de cultura. L’associació que es produeix quan parlem del nostre municipi amb noms com Pau Casals, Àngel Guimerà o Apel·les Fenosa són una constatació ben palpable d’aquesta realitat.

A més, convé no oblidar que gaudim d’una àmplia xarxa de museus que trobem escampats pels diversos indrets del Vendrell, acompanyats de les sales d’exposicions que acullen interessants mostres artístiques de caràcter itinerant.

Durant massa anys la cultura va ésser una raó més per establir desigualtats entre les persones, tan sols aquells que eren posseïdors d’elevades rendes podien accedir a descobrir el món de la cultura perquè pocs eren els que es podien permetre el privilegi de pagar abusius preus per llegir llibres o bé visitar museus.

Avui en dia, les coses han canviat molt i la distància existent entre la descripció realitzada a les línies anteriors i la nostra quotidianitat és un abisme. Hem acabat amb la injusta discriminació que fins no fa massa anys existia i en comptes d’aprofitar al màxim els nous àmbits d’igualtat en els quals ens hem instal·lat defugim de la cultura com si intrínsecament la caracteritzés quelcom demoníac.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 06/10/06
Laia Gomis