divendres, de juliol 28, 2006

DIES DE FESTA

El calendari està punt d’acomiadar el setè mes de l’any, el full del mes de juliol es troba escapçat però des del Vendrell aquest fet no ens entristeix perquè tenim present la diversió, la disbauxa, l’alegria que al llarg d’aquests dies de Festa Major hem pogut viure amb gran intensitat.

La Festa Major del Vendrell any rere any truca a les nostres portes i uns dies abans sempre ens trobem expectants per conèixer les incògnites i les sorpreses que s’amaguen darrera de l’extens programa d’actes. Un cop es descobreixen els secrets i les confidencialitats guardades durant molt de temps pels membres de la Comissió de Festes, tot està a punt per donar el tret de sortida a la celebració de la festa. En un obrir i tancar d’ulls, la gran majoria de punts del programa han deixat de ser elements inerts i sense vida per convertir-se en actuacions concorregudes amb presència d’un nombrós públic, en les quals el foc, la música i els colors s’han convertit en els grans protagonistes.

A aquestes alçades, tots hem pogut gaudir de les diverses activitats que l’Ada i l’Edu ens encoratjaven a participar des de la pràctica edició de butxaca del programa d’actes. Durant els dies de festa major, aquesta guia s’ha convertit en un element imprescindible abans de sortir de casa per conèixer de prop tota la informació necessària sobre el desenvolupament dels diversos esdeveniments i no oblidar-nos-en cap.

Tanmateix, a banda de passar-nos-ho bé i gaudir dels dies de festa convé no oblidar quin és el denominador comú de tota Festa Major. Aquest no és cap altre que assolir la implicació del conjunt de la ciutadania, trobar una resposta massiva a tots els actes pensats, ideats, estudiats, dissenyats i organitzats de manera especial per convertir la Festa Major, en una festa de tots i totes.

El Vendrell és un municipi que pot presumir d’aquest fet perquè gràcies a actuacions decisives contribueixen enormement a potenciar la universalització de la Festa Major. Una bona mostra la trobem en la implantació, per tercer any consecutiu, de la gratuïtat dels concerts de música, fet que permet situar en la mateixa línia de sortida a tota la població, evitant que per culpa de motius purament econòmics hi hagi persones que quedin excloses de participar en alguns dels actes de la festa.

Un element innovador de la Festa Major del 2006 ha estat el canvi d’ubicació de la mascletada, traslladant-se fins al Tancat, concretament a la Rambla Cañas i precisament en aquest mateix indret es va poder gaudir de la botifarrada popular. Personalment, trobo molt encertat aquest canvi perquè aquesta decisió ha contribuït a que pels carrers dels barris del Tancat i Mas d’en Gual es respiri l’ambient característic de la Festa Major. Durant massa anys aquestes zones del Vendrell havien quedat al marge de la celebració de la festa perquè ni les seves places ni tampoc els seus carrers s’havien convertit en un escenari en el qual té lloc alguna activitat estretament relacionada amb la Festa Major.

És conegut per tots nosaltres que el Vendrell es troba immers en un ritme ascendent de creixement poblacional. Aquesta circumstància dins l’àmbit lúdico-festiu adquireix una especial rellevància perquè s’ha de fomentar la implicació de totes les persones que han escollit el nostre municipi per ubicar la seva residència a formar part de la festa, evitant que tan sols la mirin de reüll sinó més aviat que s’impliquin directament participant-hi activament. Com aquest no és un assumpte menor, ja s’ha començat a treballar en aquesta matèria i una mostra evident d’aquest treball són alguns dels punts esmentats a les línies anteriors, emfatitzant la descentralització que ha suposat el desplaçament d’algunes activitats de la festa a espais que fins a enguany s’havien mostrat aliens a la festa major. Dins les nostres possibilitats, tots en major o menor mesura, hem de fomentar la participació del conjunt de la ciutadania a tots els actes previstes i així gaudir tots plegats en un clima harmoniós, pausat i tranquil d’uns dies que són l’antítesi als adjectius anteriors. Així doncs, deixem que la festa, l’alegria i la diversió inundin els espais públics i privats durant aquest darrer dia de festa major.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 28/07/06
Laia Gomis

dijous, de juliol 27, 2006

Imatges Festa Major del Vendrell 2006

El passat diumenge a través de l'article anterior, Festa Major del Vendrell, convidava a tots els lectors d'aquest blog a participar a la Festa Major del Vendrell. Avui, dijous 27 de juliol, dia de Santa Anneta, les activitats que tenen lloc pels carrers de la nostra vila són diverses i la intensitat de la festa no ha disminuït en cap moment, són molts els actes que queden per desenvolupar-se fins la cloenda final que tindrà lloc demà.

De moment, vull compartir amb tots vosaltres algunes imatges captades ahir durant l’arribada de la cercavila de Santa Anna en la qual van participar tots els grups de cultura popular de la nostra vila: Ball de Pastorets, Ball de les Gitanes i Ball de Bastons.



Al costat de tots ells, el Ball de Diables del Vendrell i els Diablons gràcies als seus versos van donar el toc crític i en determinades circumstàncies irònic a l’actualitat política i social de la nostra vila tot i que alguns esdeveniments d’abast mundial també van ser al cor de la plaça Vella de la mà dels versos que any rere any tots esperem.



Moment en el qual els diables pronuncien els seus versos, concretament en aquestes imatges els diables aixequen el cap dirigint-se als membres del consistori vendrellenc que es trobaven a la balconada de l'ajuntament perquè algun dels seus versos els tocaria de prop.
Els darrers en entrar a la plaça van ser els cap grossos, gegants i gegantons, tots ells ballant al so de les gralles. I una vegada van concloure totes les actuacions, arribaria la jornada castellera de la mà dels Nens dels Vendrell, omplint de camises vermelles la Plaça Vella.

Aquestes són només algunes de les moltes imatges que ahir vaig poder realitzar, la qualitat no és l’atribut més destacat d’elles perquè la Plaça Vella era plena de gom a gom, les empentes eren constants i era difícil poder captar bones imatges. No obstant, el meu objectiu tan sols era plasmar alguns dels moments en els quals els diversos grups malgrat el calorós matí de Santa Anna que vam patir, tots ells van aguantar estoicament la calor per oferir-nos les millors actuacions. Sense cap mena de dubte, ells van patir molta més calor que aquells que tan sols restàvem dempeus observant-los atentament.

diumenge, de juliol 23, 2006

FESTA MAJOR DEL VENDRELL

Aquesta propera setmana la festa s'apoderarà del Vendrell. Des d'aquest espai animo a tothom a participar de tots els actes que es desenvoluparan pels diversos espais del nostre municipi. Fullejant el programa d'actes de la Festa Major del Vendrell podem apreciar que és una festa pensada per tots, des dels més petits de casa fins els més grans.

Una bona mostra d'aquest fet és la GRATUÏTAT de tots els concerts, una reivindicació que va ser escoltada des del primer moment i any rere any gràcies al treball incessant de la Comissió de Festes i la diposició de la regidoria de Festes, encapaçala per l'Isidre Aymerich, han fet possible aquest fet. Enguany els caps de cartell són Delincuentes, Seguridad Social i Skalarriak, a més dels grups guanyadors del IIIr Concurs de Música Jove.
Els amants del ball podran gaudir de les millors orquestres del moment que ens visitaran durant aquests dies al Vendrell. Les tradicionals cercaviles tindran lloc pels carrers de la nostra vila i no em puc oblidar del soroll de la mascletada que donarà el punt d'inici de la festa, i durant la resta de dies de Festa Major la pirotècnia també estarà present, especialment a la cercavila de foc.

Aquests només són alguns dels nombrosos actes programats per la Festa Major del Vendrell 2006, no només els vendrellencs i les vendrellenques gaudiran dels actes sinó que tots aquells que us vulgueu apropar fins a la nostra vila rebreu una càlida benvinguda i viureu intensament el desenvolupament de la nostra Festa Major.

Si algú desitja conèixer detingudament el programa d'actes, us emplaço a que visiteu el següent link en el qual trobareu tota la informació: Programa d'actes Festa Major del Vendrell 2006

dissabte, de juliol 22, 2006

Fa vint anys que tinc vint anys

21 de juliol, una data com qualsevol altre, no obstant, aquest dia per mi té una connotació molt especial, data en la qual vaig nèixer. Ahir va ser una jornada inoblidable, trucades de telèfon, missatges al mòbil, correus electrònics, targetes de felicitacions. En resum, dotzenes de mostres d'afecte que valoro profundament. No em deixa de sorpredre que tanta gent se'n recordi que un dia de calor sofocant, vaig arribar al món. Us dono les gràcies de tot cor!!!

Enguany, acomiadava el número 1 i col·locava el 2 al davant dels meus estrenats 20 anys, una edat que m'evoca al record d'una brillant cançó de Joan Manuel Serrat, Fa vint anys que tinc vint anys. Per cert, encara no fa un mes que em va arribar el meu primer regal d'aniversari anticipat, tenir l'oportunitat d'assistir a un concert inoblidable que Joan Manuel Serrat ens va oferir al Vendrell, algunes de les moltes impressions que vaig tenir al llarg de la nit es troben recollides sota el títol Una vetllada inoblidable

Sense més preàmbuls, a continuació reprodueixo la lletra de la cançó, Fa vint anys que tinc vint anys perquè aquells que no la coneixien la descobreixin i aquells que la sabem de memòria gaudim repasant-la de nou

Fa vint anys que tinc vint anys.
Vint anys i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
I encara em sento capaç
de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu
i encara puc creure en déus...

Vull cantar a les pedres, la terra, l'aigua,
el blat i el camí que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.
Vull alçar le veu,
per una tempesta,
per un raig de sol,
o pel rossinyol
que ha de cantar al vespre.

Fa vint anys que tinc vint anys.
Vint anys i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Fa vint anys que tinc vint anys.
i el cor, encara, s'embala,
per un moment d'estimar,
o en veure un infant plorar...

Vull cantar l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tots sols
i sense cap amor van passant pel món.
Vull alçar la veu,
per cantar als homes
que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren.
Vull i vull i vull cantar
avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demá.
Fa vint anys que tinc vint anys.
Vint anys i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang...
Joan Manuel Serrat

divendres, de juliol 21, 2006

Revolució gastronòmica

La Revolució Francesa va suposar un gran punt d’inflexió, aquesta evidència es pot constatar amb una certa facilitat mirant aquest període des d’una certa perspectiva històrica. Sota els famosos lemes d’igualtat, llibertat i fraternitat es teixirien grans canvis estructurals d’una societat que estava condemnada a sobreviure sense més esperances, sotmesa a les ordres d’un monarca imposat atenent a la voluntat divina. De manera lenta però progressiva, sorgirien diverses veus discrepants, la culminació de totes elles originaria la Revolució Francesa.

No obstant, l’objecte d’aquest article no és descriure ni explicar els nombrosos detalls que es desprenen de la Revolució Francesa sinó que és precís situar-nos en aquest marc històric per comprendre amb més facilitat el contingut del present article. Precisament no va ser fins l’esclat de la Revolució Francesa quan els restaurants es van convertir en un element present en les principals ciutats europees. París, va ser la ciutat capdavantera ja que es cita com a l’indret en el qual es va obrir el primer restaurant, el Boulanger.

Abans de la Revolució Francesa, tan sols existien les tavernes, espais en els quals només es servien begudes perquè els millors cuiners es trobaven als castells i a les mansions dels aristòcrates. La caiguda de l’Antic Règim va situar als millors equips de cuina sense feina i molts d’ells es van decidir a obrir els seus propis negocis. D’aquesta manera a principis del segle XIX, més de cinc-cents restaurants inspirats amb la idea del
Boulanger obririen les seves portes servint els millors plats de l’època.

Actualment, un restaurant és quelcom més que l’indret en el qual anem a gaudir de la gastronomia. Ben mirat, en moltes ocasions l’àpat es converteix en l’excusa perfecte per trobar-se al voltant d’una taula un grup de persones que comparteixen entre totes elles un cert grau de complicitat.

El Vendrell ha perdut un espai de trobada i de referència de molts vilatans, un dels restaurants més antics de la vila. El passat diumenge 16 de juliol la cuina de Cal Pi apagava els seus fogons, d’aquesta manera es posava punt i final a cent anys d’història. Quan vaig tenir coneixement d’aquesta decisió em vaig entristir perquè enmig d’aquell ambient acollidor i agradable havia passat bones estones i em venia present el gust dels nombrosos plats que havia degustat no feia massa temps.

La Revolució Francesa s’ha convertit en el primer esdeveniment que els historiadors han emmarcat dins l’època contemporània i malgrat la distància que separa l’origen real que va provocar l’esmentada revolució amb la creació i posterior proliferació dels restaurants, el punt de connexió és més estret del que a simple vista podríem imaginar. Molt probablement si la Revolució Francesa no hagués tingut lloc al dia d’avui moltes coses serien força diferents i la història contemporània es trobaria greument alterada. No obstant, des del punt de vista de l’art culinari ens podem permetre la llicència de parlar d’una autèntica Revolució, en aquest cas gastronòmica.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 21/07/06
Laia Gomis

divendres, de juliol 14, 2006

Eppur si muove

La primera visita oficial que el papa Benet XVI realitzava a Espanya va tenir lloc el cap de setmana passat amb motiu de la clausura de la V Trobada Mundial de les Famílies que enguany es celebrava a la capital del Túria. La ciutat es trobava engalanada amb més de cinc mil flors grogues i blanques, els colors propis de la bandera del Vaticà, plantades especialment per aquesta ocasió. La finalitat que cercava aquesta demostració ostentosa era que els milers de fidels que s’havien desplaçat fins a València s’enduguessin com a record la millor imatge de la ciutat.

No obstant, si algun pelegrí despistat no s’adonava de la majestuositat i la bellesa de la ciutat, un pràctic llibret que es podia trobar a l’interior de la maleta del peregrí li recordava que això era així gràcies a la bona gestió del Govern de la Generalitat Valenciana amb la col·laboració de l’Ajuntament de València perquè havien acollit amb els braços oberts la V Trobada Mundial de les Famílies i no havien escatimat recursos per fer-la possible. Ben mirat, no està gens malament que es reconegui la gran inversió que ambdues administracions han realitzat amb motiu de la visita papal.

Alguns no trigarien ni vint-i-quatre hores en penjar-se medalles, però els hi hem de recordar que els diners amb els quals es pagaran totes les despeses que ha generat aquest esdeveniment privat no les cobriran amb diners de les seves butxaques sinó que es destinaran una part dels recursos que tots els ciutadans, catòlics, musulmans, budistes, hindús, agnòstics i ateus paguen generosament de manera anual en concepte d’impostos. Gràcies als diners de TOTS els contribuents va ser possible que cada cinc metres es pogués trobar un policia, s’instal·lessin centenars d’urinaris dispersos per tota la ciutat (servei que no es posa durant les concorregudes i populars falles de València que apleguen una concentració similar de visitants), la instal·lació de dotzenes de fonts ornamentals per apaivagar la infernal calor, la construcció d’un espectacular altar amb refrigeració especial a la zona en la qual es trobava el papa, entre un llarg etcètera de serveis més.

Les visites oficials sempre es caracteritzen per l’anecdotari que les acompanya i precisament de la visita del Papa a València podem extreure algunes anècdotes, la que més em va cridar l’atenció va ser el fet que Benet XVI s’atrevís a pronunciar unes paraules en valencià. Darrera d’aquest simpàtic gest s’hi amaga la hipocresia en el seu estat pur perquè des de l’any 1707 l’arquebisbat va decretar que tots els llibres dels arxius parroquials es redactessin en castellà. Com molt bé comentava un capellà valencià, “el poble parla valencià fins a la porta de l’església, al seu interior es dirigeix al Senyor en castellà”. En aquests moments, l’Església no emet cap comentari sobre aquesta qüestió, prefereix mirar cap a un altre costat, prioritzant la devoció que sent per la família. No deixa de ser curiós que el papa acompanyat dels arquebisbes, els bisbes i els capellans invoquin l’important paper que desenvolupa la família en la nostra societat quan el dret eclesiàstic els prohibeix formar cap família a tots ells.

Desitgen que el missatge catastrofista i l’alarma social s’instal·li en el conjunt de la nostra societat vaticinant la desaparició de la família. La ciutadania, més llesta del que ells es pensen, és conscient que les lleis que tant critiquen invocant el dret natural no són res més que ampliacions de drets per a tots els ciutadans del nostre país sense que ningú en surti perjudicat, més aviat la societat en tot el seu conjunt en surt reconfortada. Precisament, si hi ha quelcom que caracteritza la nostra societat és l’estat de canvi constant en el qual es troba. Afortunadament de manera lenta però progressiva anem donant petites passes que ens permeten construir un espai de convivència en el qual tots ens trobem a gust i els discursos rancis que fan pudor a naftalina no podran aturar el camí emprès perquè la societat és mou, com molt bé va dir Galileu... eppur si muove.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 14/07/06
Laia Gomis

divendres, de juliol 07, 2006

Una vetllada inoblidable

Les gotes d’aigua lliscaven lentament pels nostres braços i la impregnant olor de la tarongina perfumava l’ambient, sense oblidar l’harmoniosa mar tranquil·la i l’escalfor de la sorra quan amb un pas ràpid i decidit la trepitgem resistint, cremant-nos. Aquestes només són algunes de les moltes sensacions que al llarg de la intensa nit totes les persones que vam acudir al meravellós concert que el Joan Manuel Serrat va oferir a la nostra vila, vam sentir de prop en un moment o altre de la nit.

El passat diumenge 2 de juliol tots els amants de la bona música i de les lletres amb un rere fons, carregades de sentit i d’emocions, teníem una gran cita. Joan Manuel Serrat es desplaçava fins al Vendrell per presentar el seu darrer disc, Mô. No era la primera vegada que venia a la nostra vila però per cercar la data exacta en la qual ens havia visitat amb anterioritat era necessari remuntar-nos més de vint-i-cinc anys endarrera. La persona que escriu aquestes línies ni tan sols estava nascuda quan per primera vegada en Joan Manuel es va acostar fins al Vendrell per cantar les seves cançons, així que tan aviat com vaig tenir coneixement de la visita, no m’ho vaig pensar dues vegades i em vaig dirigir a comprar les entrades perquè sense cap mena de dubte es tractava d’una oportunitat irrenunciable i no volia deixar passar de llarg aquest gran esdeveniment.


Les expectatives que m’havia creat unes hores abans del concert, quan relaxadament escoltava algunes de les cançons que formen part de Mô, es van veure superades tan bon punt va començar l’espectacle. No és casualitat que empri aquest terme perquè realment la nit del passat diumenge tots els que vam acudir a escoltar al Joan Manuel Serrat ens vam sentir part directa d’un espectacle on la interacció entre el cantautor i el públic va formar una unitat indissoluble acompanyada de la millor música, element que aconseguiria crear un ambient veritablement confortable sota un estrellat cel estiuenc.

La nit va transcorre acompanyada de dolces cançons les quals van compartir l’espai amb la lectura d’un fragment de la brillant obra de Manuel Vicent, Son de mar, així com també vam poder gaudir de l’autèntic Serrat, la persona compromesa amb les injustícies dedicant la cançó titulada “Si hagués nascut dona” a totes les dones davant les discriminacions que pateixen dia sí i dia també pel simple fet, com molt bé titula la cançó, d’haver nascut dona. El Joan Manuel va cercar un petit espai del seu concert per homenatjar a un gran amic seu, el desaparegut mestre Bardagí, cantant una cançó que ambdós van escriure plegats, Malson per entregues.

Els acords de la guitarra d’en Joan Manuel Serrat anaven penetrant fins a l’interior del nostre cor al llarg de tota la vetllada. Les seves cançons no deixen indiferent a ningú i si hi ha quelcom que les caracteritza sense que el pas del temps hi tingui res a dir és la intensitat que desprenen, així com també la gran càrrega d’emocions, sensacions i percepcions que traslladen al públic quan les escolta en directe. En Joan Manuel Serrat és molt més que un cantautor, les seves cançons perduren en el temps sense que mai passin de moda, ans al contrari, les noves generacions filles de la democràcia sentim com a pròpies i ens esborronem quan escoltem cançons compromeses com els poemes cantats d’Antonio Machado o de Miguel Hernández, sento especial devoció i m’emociono sempre que escolto Cantares y Para la libertad però convé no oblidar títols propis com ara Cançó de Matinada, A Cotlliure, Utopia, Darrera d’aquesta gent, Me’n vaig a peu, entre molts altres.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 07/07/06
Laia Gomis

dijous, de juliol 06, 2006

El segon Premi Andreu Nin

Recentment, tots parlem de la importància que suposa el fet de contribuir a la recuperació de la memòria històrica. Les declaracions oficials, els escrits i els parlaments que diverses autoritats efectuen en aquesta direcció són de gran importància però la plasmació real d’aquest fet és el treball incessant que des de diverses administracions s’efectua perquè no caigui en l’oblit col·lectiu la nostra pròpia història.

Moltes són les persones que s’omplen la boca amb aquest assumpte i quan arriba l’hora de demostrar i plasmar a través d’actuacions concretes i concises en aquesta matèria, aleshores es renten les mans. Aquest fet va ocórrer en el meu municipi, El Vendrell, quan l’any 1994, de la mà d’un ajuntament socialista, es va decidir convocar el Premi Andreu Nin d’investigació centrant l’atenció amb els temes de caràcter sociopolític. En aquella època el Vendrell es va convertir en un municipi pioner perquè hem de reconèixer que no estava tan difosa la idea de treballar per la recuperació de la memòria històrica. Dissortadament, tan sols va haver-hi una única convocatòria del premi perquè l’any següent, Convergència i Unió guanyava les eleccions municipals i sota el seu mandat no el va convocar mai. Gràcies a la voluntat i el treball incessant de l’actual equip de govern socialista, aquest premi s’ha pogut tornar a convocar i així l’ajuntament del Vendrell ha decidit posar el seu gra de sorra en la important tasca de recuperar la memòria històrica.

A continuació exposo les bases perquè totes les persones interessades puguin presentar els seus treballs d’acord amb els requisits exigits i aprofito l’avinentesa per encoratjar a participar en aquest premi a tots aquells que sentin una especial predilecció vers els assumptes polítics i socials.

1. L’Ajuntament del Vendrell convoca el segon Premi Andreu Nin d’investigació sobre temes de caràcter sociopolític.

2. Aquesta convocatòria es fa en dues modalitats: l'una per a treballs d’investigació universitària i l'altra per a treballs de recerca per a alumnes de batxillerat.

3. En totes dues modalitats, els treballs que podran optar al premi seran obres inèdites escrites en català, castellà, euskera, gallec, anglès o francès.

4. Cal que tots els treballs presentats tinguin una extensió no inferior a 100 folis, que es presentaran enquadernats i mecanografiats per una sola cara a doble espai.

5. Els treballs es lliuraran per duplicat i no hauran d’anar signats. Portaran un lema o un títol que s’indicarà també al damunt d’un sobre tancat, dins del qual constaran el nom, els cognoms, l’adreça, el telèfon i el DNI de l’autor. Tant al treball com al sobre hi haurà de constar la modalitat a la qual es presenta: al d’investigació universitària o al de recerca de batxillerat.

6. Al treball d'investigació universitària podrà optar-hi qualsevol persona, sense límit d’edat ni de titulació.

7. Per optar al premi del treball de recerca de batxillerat l’autor haurà de ser un alumne que estigui cursant batxillerat o que hagi acabat els estudis de batxillerat en el curs anterior a la convocatòria d’aquest premi.

8. El termini de presentació dels treballs finalitzarà l’1 de desembre de 2006.

9. El jurat estarà format per Pelai Pagès (professor d’Història de la UB), Enrique del Olmo (sociòleg i membre fundador de la Fundació Andreu Nin), Josep Maria Sala (membre de la Comissió Executiva i responsable de formació del PSC), Ernest Benito (pedagog i diputat al Congrés), Francesc Bonamusa (professor d’Història de la UAB) i Mercè Jordà (professora d’Història de la URV). El jurat estarà presidit per l’alcaldessa del Vendrell, Helena Arribas, i el secretari serà Josep Lluís Pascual, tinent d’alcalde de l’Ajuntament del Vendrell. Els premis s’atorgaran per majoria de vots dels seus membres o podran ser declarats deserts, a criteri del jurat.

10. Els treballs s’adreçaran a: Ajuntament del Vendrell. Alcaldia. Pl. Vella, 1. 43700 El Vendrell. Catalunya (Espanya) Tel. 977 166 402 Fax: 977 166 426. 11. El veredicte, que serà inapel·lable, es farà públic a la vila nadiua d’Andreu Nin, al Vendrell, el dia 4 de febrer de 2007, commemorant l’aniversari del seu naixement. 12. La dotació del premi en la modalitat d’investigació universitària serà de 4.000 euros per a l’autor i l’edició i la publicació del treball. 13. La dotació del premi en la modalitat de recerca de batxillerat serà el valor d’una beca d’estudis per a realitzar una estada d’un mes a Anglaterra o Irlanda i l’edició i la publicació del treball.

diumenge, de juliol 02, 2006

Unes paraules de record

Des del moment que em van comunicar la mort de la Marta Mata vaig pensar en escriure quelcom per recordar el paper capdal que va suposar la seva implicació directa en el món de l’educació. Si ella s’hagués mostrat indiferent al sistema educatiu propi del franquisme i el seu activisme en la defensa d’un model alternatiu d’educació no hagués existit, amb tota seguretat les escoles que avui en dia coneixem serien molt diferents.

Salvant les distàncies generacionals que em separen amb la Marta, sempre he sentit com a propis els valors que ella ha defensat a capa i espasa fins els seus darrers dies, una educació pública i laica. Vaig tenir l’oportunitat de parlar en diverses ocasions amb la Marta Mata, sempre en indrets en els quals l’eix principal el marcava la temàtica educativa com seria un col·loqui sobre l’educació i si ens remuntem més enllà en el temps en una presentació d’un llibre.

No voldria que en el meu espai de reflexió no hi hagués cap al·lusió a la figura de la Marta Mata. Si bé és cert que ella es mereixeria un espai més important vull que el seu nom figuri entre els articles que habitualment escric.

La Marta Mata va ser una persona molt important en el nostre país i bona mostra d’aquest fet són els nombrosos articles que aquests dies els mitjans de comunicació han publicat en els quals es ressaltava la implicació directa en l’àmbit educatiu i sense oblidar les diverses responsabilitats polítiques que la Marta va tenir. No obstant, de tots els articles que he llegit us vull recomanar la lectura d’un d’ells, escrit per una persona que coneixia de prop a la Marta que hi havia passat moltes estones al seu costat i que és un pedagog i polític com ella, parlo de l’article que el diputat Ernest Benito publicava aquesta setmana al Diari del Baix Penedès i que a continuació l’ajunto perquè gaudiu d’aquesta lectura.

Sota el lledoner de Saifores

El lledoner de Saifores ha estat el símbol de can Mata, un espai que respirarà sempre la presència de la Marta, la que ha estat i serà sempre: mestra de mestres.

Encara recordo el darrer encontre amb la Marta Mata, farà poc més d’un mes, compartint en l’AVE el viatge de tornada de Madrid cap a casa. No podíem parlar d’altra cosa: de com aniria l’aplicació de la LOE, de la quantitat de coses que hi tenia a dir el Consell Escolar de l’Estat, que ella presidia..., en definitiva, parlàvem d’allò que ha ocupat el centre de la seva vida: l’educació. D’aquella conversa vull quedar-me amb una frase lapidària, de les que a cops sabia deixar anar, sense aixecar mai la veu i sempre amb un somriure una mica sorneguer. No us penseu pas que amb l’aprovació de la LOE se us ha acabat la feina als diputats que esteu a la comissió d’educació: ara, tot just acaba de començar!

No és pas aquí, ni sóc jo, qui he de parlar de les moltes coses que ha fet la Marta en el món de l’educació i per l’ensenyament en el nostre país. Aquests dies els diaris ja en van plens i en el futur ja hi haurà qui ho faci de la manera més detallada. Prefereixo fer-vos extensiu l’aspecte de la seva personalitat que a mi em va captivar des del primer dia que la vaig conèixer.

La Marta tenia una capacitat innata per convertir tot aquell qui l’escoltava en un infant. Sempre que parlava –fos davant un auditori selecte o asseguts, prenent la fresca sota el lledoner de Saifores – el seu to de veu, la seva dicció i el seu gest precís feien que les seves paraules es convertissin en un conte explicat als infants. Els seus arguments eren sempre entenedors; els seus exemples; clars i precisos, tenia una capacitat de fer-se entendre com jo no he vist mai a ningú, i el seu discurs sempre aconseguia captar l’atenció del seu auditori. Tenia totes les virtuts d’una mestra que sabia convertir-se, segons les ocasions, en quelcom més entranyable: l’amiga, l’àvia, la mare, la companya de feina.

És per això que la seva mort ha produït un sentiment d’orfandat en tothom. Ha estat capaç d’aconseguir - en uns moments en què això semblava impossible – que aquest sentiment es manifesti de manera unànime. Tant en aquells que compartíem, des de la proximitat els seus plantejaments ideològics, com en aquells que s’havien manifestat sempre més distanciats ideològicament d’ella, perquè els seus valors transcendien sempre les opcions personals o col·lectives, eren de veritat, el que entenem per valors universals.

Avui, Saifores, Banyeres, el Penedès, Catalunya, Espanya, està de dol, ho està per haver perdut una persona que sabia ser a tot arreu i fer que des de tot arreu l’estimessin.

Tots tenim un repte davant que encaixa amb el missatge que ens ha volgut deixar la Marta amb la seva manera de ser i de viure. Intentar cada dia semblar-nos una mica més al que ella va ser sempre. Una excel·lent persona i una bona mestra.

Ernest Benito i Serra
Diputat al Congrés.