Solidaritat més enllà del Nadal

El 2005 ens ha proporcionat grans esdeveniments, per motius d’espai no els inclouré tots sinó que he optat per fer una lectura personal d’alguns d’aquests a través d’un tractament molt superficial. Hi ha qui ha definit l’any que demà acomiadarem com l’any dels desastres naturals, començant per la sequera que va afectar al nostre país fins tan sols fa uns mesos, continuant pels incendis que arrasaven amb tot allò que es trobaven pel seu camí i per acabar destacar els huracans Katrina, Rita i Wilma. Del desastre de Nova Orleans ningú se’n recorda, les víctimes encara pateixen les conseqüències de la improvisació i la irresponsabilitat que va mostrar el seu president, George W.Bush.

Tanmateix, el proper 2006 segurament també ens sorprendrà amb nous esdeveniments que al dia d’avui desconeixem però els afectats i les víctimes dels desastres any rere any sempre són les mateixes.

Una realitat patent és que cada dia moren al món milers de persones de fam, ningú pensa en elles, ningú perd un minut de la seva vida reflexionant sobre les diferències que impliquen el simple fet d’haver nascut a l’hemisferi nord o al sud. Sembla increïble que moltes famílies puguin estar reunides al voltant d’una taula gaudint de les grans suculències culinàries preparades especialment per l’ocasió, i en canvi d’altres, no tinguin ni una llesca de pa. Quantes barres de pa es deuen haver llençat aquests dies perquè s’ha comprat excessivament? Prefereixo no pensar-hi...

El Nadal és una època emotiva per excel·lència i des del meu punt de vista a banda de regalar als nostres infants les millors joguines crec que un regal imprescindible que hi hauria d’haver a totes les llars seria no oblidar la situació privilegiada en la que molts vivim, i tot així, no ens parem de queixar. Aquest regal passa desapercebut i no és pas pel seu elevat cost el qual per cert és força reduït ja que només són necessaris uns minuts per transmetre el missatge anterior.

Tanmateix, tampoc seria just incloure dins al mateix sac a totes les persones dient que es mostren indiferents davant els problemes aliens, afortunadament any rere any el nombre de persones que s’interessen vers els problemes dels altres va en augment. Ara bé, el més important no és que hi pensin tan sols durant el Nadal i després se n’oblidin, sinó que la reflexió s’ampliï al llarg dels 365 que configuren l’any. No gens menys, una tasca que passa desapercebuda per molts de nosaltres però és tot un esforç i sacrifici per part d’aquelles persones que dins de la mesura de les seves possibilitats contribueixen a que el nostre món sigui més just a través d’una actitud militant al llarg de tot l’any.

La mainada d’avui serà el futur de demà i sempre resulta esperançador veure com un infant de set anys t’ensenya la seva carta als Reis Mags on inclou un regal pel fill que els seus pares tenen apadrinat. Tan sols el coneix per la fotografia que tenen al menjador però se l’estima com si es tractés d’un membre més de la seva família. Aquest detall que potser per alguns no té cap importància ni transcendència és tot un signe d’una nova conscienciació ciutadana.

Article publicat al Diari Baix Penedès, 30/12/05

Laia Gomis

Por todos Losantos

En els temps que corren no està gens malament llegir aquest poema del gran mestre Sabina, dedicat sense cap mena de dubte als garants de la llibertat d'expressió, a la COPE, tot i que també s'inclouen altres al·lusions que no cal menyspreuar...

Por todos Losantos

Ese Jiménez
que asusta a los nenes,
ese Losantos
curado de espantos
triste bragueta,
ese mañico
ese don Federico,
tañe el cencerro
en las bodas de hierro
de Labordeta.

A ese grumete
ni dios se la mete,
a ese tribuno
tan suyo, ninguno
lo ningunea,
los liberales
son tal para cuales,
viven soñando
que triunfan bailando
con la más fea.

Esa ladilla
entre Ceuta y Melilla
tira con bala,
salpica, señala,
tonto por ciento;
Rouco Varela
lo absuelve, lo encela,
su yo profundo
es la Cope y El Mundo
su sacramento.

Ese profeta de guerras probeta
no se merece lo poco que crece
puntito y coma.

Los catalanes no son talibanes
ni Zapatero el bombero torero,
ni esto Sodoma.

Joaquín Sabina

.

Paral·lelisme nadalenc

La setmana passada va tenir lloc l’aprovació de la Llei Orgànica de l’Educació, més coneguda per tots nosaltres per les seves sigles LOE, al Congrés dels Diputats. Aquest és un pas més del llarg procediment legislatiu que ha de seguir però no és l’últim, ara és el torn de la Cambra Alta, el Senat. Tanmateix, el meu objectiu no és analitzar els continguts i la redacció final de la present llei. Aquesta tasca la delego a totes les persones que han viscut de prop l’elaboració d’aquesta, els arguments que poden emprar i el coneixement que tenen de la mateixa, sense cap mena de dubte, serà molt superior del que pot tenir la persona que escriu aquestes línies.

El que si desitjaria és donar a conèixer un paral·lelisme que té lloc en aquesta època de l’any on l’alegria, l’harmonia i la il·lusió semblen apoderar-se de totes les llars. En un primer moment, pocs serien els que veurien una estreta relació entre el Nadal i l’àmbit educatiu però si cerquem a les arrels d’ambdós termes, no trigarem en copsar-la.

El passat dimecres 21 de desembre, a tots els col·legis es va dur a terme el lliurament dels butlletins de notes corresponents a la finalització del present trimestre. A les portes dels centres educatius es podien escoltar les primeres reaccions de molts pares i mares quan coneixien les qualificacions obtingudes pels seus fills o filles. Aquells infants que havien superat d’escreix el límit de la glòria, que en termes acadèmics correspon a l’aprovat, els seus progenitors no dubtaven en pronunciar oracions de l’estil, “Aquestes notes brillants segur que agradaran molt al Pare Noel i als Reis, així que et portaran molt regals”. Potser sembla una oració sense transcendència, però darrera d’aquesta s’hi amaga alguns dels problemes que neixen en matèria educativa.

Quan parlem d’educació és molt fàcil apuntar a dos blancs perfectes, la Llei d’Educació i els centres educatius, col·legis o instituts. Molts són els que responsabilitzen els centres educatius de la difícil situació educativa en la qual es troba immers el nostre país però del paper que han de desenvolupar les famílies ningú en parla, la posició més còmode és rentar-se les mans en aquest assumpte i culpar als col·legis o instituts.

I, precisament, si tornem a l’exemple que apuntava unes líníes més amunt, recompensar als fills pels resultats acadèmics obtinguts constitueix un greu error per part dels progenitors, inclòs m’atreviria a considerar aquest fet com una actitud irresponsable. Si aquesta pràctica és repetida l’infant deduirà que a través d’unes bones qualificacions podrà demanar tot allò que li sembli i els pares no es podran negar a complaure els seus desitjos perquè té la coartada perfecte, ha tret bones notes.

Els pares, probablement sense ser conscients, a través d’aquesta actitud instal·len al subconscient dels seus fills la idea de realitzar una determinada acció cercant un únic objectiu, aconseguir el regal que més desitgen, deixant al marge la important tasca que realitzen els professionals quan intenten transmetre els diversos coneixements a les aules. Durant les primeres etapes educatives, els pares no tindran cap problema en satisfer els desitjos dels infants, però que passarà quan el fill s’hagi convertit en un adolescent i demani una motocicleta perquè només ha suspès dues o en les millors ocasions ha aprovat totes les assignatures?

Aleshores no hi haurà marxa endarrera, de manera sobtada no es pot acabar amb una pràctica repetida any rere any, a aquestes alçades els discursos que pronuncien els progenitors sobre la importància d’estudiar i la sort de poder gaudir d’aquest servei i conèixer cada dia noves realitats sonen a música celestial, perquè en el fons l’adolescent no té cap interès ni en el coneixement de la història del seu país, ni aprendre tecnologia ni tampoc les matemàtiques, només cerca aconseguir un objectiu, la recompensa per les notes. Abans d’acabar, voldria fer meves les paraules d’Arnold H. Glasow, les quals conviden a la reflexió: “Un dels principals objectius de l’educació ha de ser ampliar les finestres a través de les quals veiem el món”.

Article publicat al Diari Baix Penedès, 23/12/05
Laia Gomis

Dècim republicà

El 22 de desembre és una data que tots relacionem amb l'esperança i la il·lusió, desitgem que el número de loteria que vam comprar ja fa alguns dies, els més previsors fa mesos que el tenen, es correspongui a aquell que els Nens de San Idelfonso pronunciin. Cada any és un espectacle, milers de persones segueixen la retransmissió en directe i quan es coneixen els premis majors dotats, l'alegria esclata al indret 0n s'ha venut el dècim premiat.

Quan escric aquestes paraules només es coneixen els cinquens premis però entre ells ha sortit premiat un número molt especial: 14431. A simple vista ens pot semblar que no tingui cap mena de trascendència però si descomposem aquest nombre, veurem que el 14/4/31, és a dir, el 14 d'abril de 1931 correspon a la data en la qual va tenir lloc la declaració de la II República. Segurament centrarà les atencions de moltes persones com si estractés del primer premi. Jo mateixa quan he vist el dècim premiat no m'ho he pensat en escriure aquestes breus paraules.

Potser aquells que desesperadament cercaven el dècim 30105, corresponent a la data de naixement de la filla dels prínceps d'Astúries, s'hauran endut una profunda decepció però no cal que perdin l'esperança ja que encara poden ser afortunats amb el premis que encara falten per lliurar...

Tanmateix, l'anecdota que quedarà del present sorteig sense cap mena de dubte serà aquest cinquè premi, lliurat a la localitat de Burgos i alguns dels afortunats són memebres de l'Ateneu Republicà de Miranda de Ebro que durant 21 anys sempre han comprat el mateix dècim, enguany la sort s'ha tenyit de groc, roig i morat.

Sense consessions

El títol del present article és la definició de la línia d'oposició que Rajoy desenvoluparà al llarg del 2006. Ahir després d'insultar al president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, titllant-lo de "bobo solemne" (perdoneu que no tradueixi l'expressió al català però prefereixo incloure-la en castellà perquè no es desvirtuï el significat dels seus termes) ens va avançar quin estil d'oposició desenvoluparà el proper any.

A grans trets, ens va donar a entendre, que no hi haurà canvis, la línia dura i més conservadora del Partit Popular és la que té la veu cantant dins del carrer Gènova. Rajoy confia i segueix els consells dels seus companys d'escó més propers, Zapalana i Acebes, creient que a través del insult i les desqualificacions personals arribarà a la Moncloa... Que en va d'equivocat!

No obstant, la definició d'oposició sense consessions no ens la podem vendre com la gran novetat, l'estrella del proper any ja que desafortunadament tots som coneixedors de l'oposició que el Partit Popular està desenvolupant des del primer moment en que es van conèixer els resultats electorals.

No gens menys, el més important és que mentre els membres del Partit Popular es passen el dia cridant i instal·lant a la ciutadania l'odi i la crispació. L'actual executiu, encapçalat pel nostre president del govern, no es deixa influenciar pel terrabastall que alguns vaticinen i no deixen de treballar, una petita mostra d'aquesta activitat incessant és el nou augment del salari mínim interprofessional, decisió que serà agraida per molts ciutadans.

La unió del segle XXI

La Revolució Industrial va comportar una sèrie de canvis econòmics i socials transcendentals en el nostre país malgrat el retard en el qual es va incorporar a les nostres contrades. No va ser fins a mitjans del segle XIX quan arrenca la industrialització a Catalunya, i precisament, coincidint amb aquestes dates s’aprecia l’èxode massiu de les zones rurals vers a les noves àrees industrials que es creaven on milers de famílies s’hi traslladaven dipositant tota la seva confiança cercant un futur més esperançador.

L’estructura familiar pateix la seva primera transformació arran del fenomen industrial, els nous habitatges en els quals han de viure els obrers, molts d’ells cedits en règim de lloguer pel propietari de la fàbrica, es caracteritzaven per les seves dimensions reduïdes on hi podien arribar a viure fins a set persones, sense il·luminació ni aigua corrent (moltes famílies es veien obligades a rellogar aquest petit espai a d’altres per fer front a l’elevat preu del lloguer). Les circumstàncies obligaven a concentrar tan sols la família nuclear (formada per pares i fills) en el mateix habitatge, d’aquesta manera lluny quedaven les llars on hi podien arribar a conviure fins a cinc generacions diferents.

Després d’aquest breu apunt històric, si mirem al nostre voltant, podem apreciar que les coses han canviat molt des d’aquells temps memorials que formen part del saber dels historiadors i dels llibres propis d’aquesta matèria. De tant en tant, recordar èpoques passades esdevé útil perquè apreciem i valorem tot allò que pensem que és propi de la nostra societat i realment no fa pas tants anys que ho és.

La setmana passada, aquest mateix diari destacava el canvi que s’ha produït respecte a la celebració del matrimoni a la nostra comarca. Fa uns anys, tots els matrimonis eren canònics però aquesta tendència s’ha vist invertida i el passat any, a la nostra comarca els matrimonis civils superaven els matrimonis eclesiàstics. Ningú s’hagués imaginat uns anys endarrera quan tan sols es tenia per vàlidament celebrat el matrimoni canònic que el civil es faria el seu petit espai en la societat esdevenint l’opció preferida pel conjunt dels baixpenedesencs.

Tanmateix, no cal oblidar que dins del matrimoni civil, actualment també trobem el matrimoni entre persones del mateix sexe, tot i que alguns pretenien crear una unitat familiar diferenciada del matrimoni heterosexual. L’objectiu de la reforma legal del Codi Civil és obrir la possibilitat d’accedir al matrimoni a totes les persones que compleixin els requisits generals per a contreure’l sense establir una institució jurídica diferent al matrimoni heterosexual.

No obstant, les parelles de fet és un col·lectiu oblidat malgrat l’espectacular creixement originat a la nostra societat recentment. Ningú en parla, i si algú ho fa, acostuma a ser per criticar aquestes unions, no és estrany escoltar veus receloses d’aquestes unions d’afectivitat. No gens menys, hi ha qui opta perquè el seu amor quedi palès en el Registre Civil, altres prefereixen no trobar-se dins l’anterior registre i constar com a parella de fet i defugir del terme matrimoni però independentment de la via escollida, segurament hi haurà un document amb una major transcendència que unirà, en principi, l’amor com a mínim una trentena d’anys, estic parlant sense cap mena de dubte de la signatura d’una hipoteca, aquesta és la unió per excel·lència del segle XXI.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 16/12/05
Laia Gomis

Vells fantasmes

L'esperit del Prestige sembla que torna a nèixer malgrat haver passat tres anys d'ençà que va tenir lloc la pitjor catàstrofe natural que ha patit el nostre país. No recordo exactament el dia en el qual va tenir lloc l'enfonsament del buc però tinc present les imatges que es van generar pocs dies després d'aquest, on es podia apreciar com s'omplia la costa gallega de "chapapote".

El govern d'alsehores, presidit per José María Aznar, va desestimar els informes tècnics i es va guiar tan sols a través de criteris polítics, ordenant l'allunyament del vaixell de les costes espanyoles. Imagino que la seva finalitat era que s'enfonsés en aigües internacionals i així ell no es tacava les mans i tot el país li hauria d'haver reconegut la brillant gestió i agrair-li infinitament.

Tanmateix, la seva estratègia, una vegada més no va funcionar. La irresponsabilitat d'aquesta acció supera els límits d'error que qualsevol persona pot cometre, ordenar l' allunyament de les costes espanyoles d'un vaixell que anava perdent peces pel camí. No cal ésser llicenciat en enginyeria per adonar-se de la situació precària en la qual es trobava la nau, tots erem conscients que d'un moment a un altre s'enfonsaria.

Una vegada va tenir lloc l'enfonsament, en comptes de posar-se a l'alçada de les circumstàcies, els ministres comptents es trobaven de cacera...no es tracta d'una metàfora per al·ludir al fet que es van quedar de braços plegats i no van actuar sinó que aquesta oració s'ha d'interpretar literalment, tot i que sembli increible, la realitat és aquesta.

Tanmateix, malgrat la péssima gestió que l'executiu d'Aznar va fer d'aquesta catàstrofe natual, actualment molts dels membres de l'anterior equip de govern es passen el dia donant lliçons magistrals quan els convindria restar callats perquè no són els més adecuats per poder parlar. Com a darrer apunt, destacar que ningú entengui aquesta expressió com una limitació a la llibertat d'expressió, aquesta afortunadament i malgrat que alguns preferirien escoltar només una veu, la poseidora de la veritat, en la nostra societat es troba plenament garantida i consolidada.

Laia Gomis

Festivitats pre-nadalenques

La setmana més esperada de l’any ja ha arribat. El 6 i el 8 de desembre són dues dates que queden gravades a la retina de tots els ciutadans del nostre país, quan ens regalen un calendari són dels primers dies que assenyalem perquè no se’ns oblidin i els ubiquem en el seu marc temporal per excel·lència, vacances pre-nadalenques. I si hi ha quelcom que ens preocupa és esbrinar si a banda dels dies oficials podrem disposar dels dies annexos a aquests i fer allò que popularment es designa com a pont, ara que enguany hauríem de canviar el simbolisme i parlar d’aqüeducte.

Els més afortunats van abandonar el seu lloc de treball el passat divendres 2 de desembre i no hi tornaran fins el proper dilluns dia 12, estem parlant de deu dies de vacances. Altres haurem de fer front a la incertesa de conèixer el dia en el qual vivim, avui festa, demà no i l’endemà ho torna a ser... un autèntic embolic. Aquesta situació tan sols pot tenir lloc al nostre país, era la conclusió a la qual arribava un catedràtic universitari, analitzant el punt de partida, dos dies de festa i el d’arribada, fins un total de deu dies, un producte amb el segell de la nostra denominació d’origen, sense cap mena de dubte.

Per aquells més despitats fer un breu incís i recordar la rellevància política, històrica i social que va significar el dia 6 de desembre, concretament ens hem de remuntar vint-i-set anys endarrera fins arribar a l’any 1978. Aquest dia va ser l’escollit per la celebració d’un referèndum, no es tractava d’una cita electoral qualsevol sinó que els ciutadans s’havien de pronunciar a favor o en contra de la Carta Magna. Els resultats, tots els coneixem, un 87,9% dels que van acudir als col·legis electorals van dipositar la papereta del sí, enfront del 7,8% que van apostar pel no. Sovint, tendim a oblidar una xifra, el percentatge de participació, el qual girava entorn a un 62%, força satisfactori per l’època d’incertesa en la qual es trobava immers aquest país. Molts dels que no van acudir a les urnes ho van fer voluntàriament, com per exemple, Alianza Popular (mare de l’actual Partit Popular) la qual va dur a terme una campanya a favor de l’abstencionisme. Tal com estan les coses actualment, ens podria semblar inversemblant que aquells que es declaren els garants de la nostra Constitució, els que convoquen actes per defensar-la i protegir- la són els mateixos que fa uns anys no hi van donar el seu suport sinó que es van abstenir.

Si ens traslladem a l’àmbit religiós, el 8 de desembre, la celebració de la Immaculada Concepció va tenir una gran transcendència en el cristianisme quan a mitjans del segle XIX es va declarar com a doctrina revelada per Déu, la qual cosa implica que tots els fidels la creguin com dogma de fe, el fet que Maria havia estat concebuda sense pecat original.

Tanmateix, tinc la sensació que any rere any el nombre de ciutadans que desconeixen el motiu pel qual és festa els dos dies esmentats anteriorment va en augment. Molts són els que ignoren els fets que es troben darrera de les dues dates de les quals parlava unes línies més amunt, tan sols tenen un concepte present, dies de festa, dies no laborables, resumint, dies colorejats al calendari de vermell.

Aquests dies festius suposen el tret de sortida del inici d’un període en el qual els centres comercials i les grans superfícies esdevindran el centre neuràlgic de l’activitat de moltes llars. En el fons, en el nostre país ni la política ni tampoc la religió desperten passions, el premi se l’enduu el consumisme. Les paraules que Marx ja pronunciava a finals del segle XIX no han perdut la seva validesa sinó que desafortunadament es consoliden en la nostra societat, com sàviament exposava aquest economista, “La desvalorització del món humà creix en raó directa de la valorització del món de les coses”.

Article publicat al Diari Baix Penedès, 09/12/05

Laia Gomis